Quan tractem d’un personatge històric, convertit en mític per l’època en la qual va viure, per les formes tan brutals de la seva mort, per l’absència avui de textos propis, per la importància simbòlica de la seva vida i el seu acaçament, per un munt de coses diverses d’una radicalitat i importància extraordinàries…, potser tindríem la lògica idea de pensar en una allau de fonts dedicades a ell(a). Tanmateix, la majoria de les voltes, la relativitat s’imposa, i també el nombre d’escrits on foren glossats els trets bàsics pels quals se’l coneix. Aquest és el cas d’Hipàtia, un dels noms femenins més recordats de l’Antiguitat clàssica, i, més encara, de les darreries d’una època miraculosa en tants detalls. Són molts els punts de fuga d’aquella dona pagana en un món cada vegada més intransigent en qüestions de fe, i més fonamentalista en la seva pruïja de compaginar poder ideològic i religiós. Igualment són abundants els dubtes que encara romanen sobre els vers motius del seu salvatge assassinat.
Hom acostuma a parlar del conflicte entre el paganisme i el cristianisme, i de com alguns individus pertanyents a aquesta última fe torturaren i mataren Hipàtia perquè aquesta dona representava la saviesa de la filosofia, la influència dels intel·lectuals en la vida política d’Alexandria, i la tradició cultural pròpia aliena al cristianisme. Tanmateix tot sembla indicar que els cristians que atacaren i assassinaren la sàvia alexandrina no es trobaven moguts per cap zel religiós, sinó que era una barreja de tensions polítiques, de lluites pel poder, de conflictes acarnissats entre cristians, pagans i també jueus els qui dugueren a què la brutalitat es rabegés contra Hipàtia. De totes maneres, el responsable últim de la seva tortura i assassinat no fou cap prefecte, ni senador ni el mateix emperador, sinó Ciril, el patriarca d’Alexandria,
Hipàtia va néixer vora el 370, en un moment que el paganisme clàssic s’encaminava cap a la seva repressió definitiva, llunyà el fracàs de recuperació per part de l’emperador Julià. La nostra científica i filòsofa encara era una nena quan Teodosi proclamà l’Edicte de Tessalònica (380) gràcies al qual el cristianisme –val a dir, una forma concreta d’entre totes les varietats de sectes cristianes que convivien amb més o menys intensitat depenent de les zones– s’imposà com a única religió permesa. En aquest instant, no cal dir-ho, el missatge «cristià» tenia, en molts aspectes, ja poc a veure amb la predicació i l’exemple de Jeshua. Com era d’esperar, les lleis contra la repressió que anaven promulgant-se sistemàticament i creixent, deixaven cada vegada menys espai per a la pràctica cultual: destrucció dels altar públics, utilització dels temples pagans per a usos distints al ritu, prohibició d’altars en la privadesa de les cases… Només la ciutat de Roma –pel pes i rellevància de la classe alta pagana– podia resistir en certa mesura l’anorreament d’una cultura i fe mil·lenàries. En altres llocs urbans, com la mateixa Alexandria, amb el conflicte en el qual va trobar la mort Hipàtia, estaven arribant a la seva fi. De fet, el bisbe Joan de Nikiu va escriure més de dos segles després dels successos, i anotà que Ciril «havia destruït les últimes romanalles d’idolatria a la ciutat». Aquesta afirmació pot resultar tal volta exagerada, i ningú no ens obliga a no pensar (somniar) reductes de criptopaganisme, que això sí, no trigarien gaire a extingir-se. L’existència d’hordes de monjos radicals, la conversió forçosa de les sinagogues en esglésies, la continuïtat durant les següents dècades de tota mena d’influències i pressions que portaren a una presència de la jerarquia cristiana en el govern de la ciutat, significaren l’anihilació de qualsevol focus mínim que en restés. Si a això afegim que, al cap de dues centúries des de l’assassinat d’Hipàtia el 415, Alexandria seria envaïda pels contingents musulmans, podem fer-nos una idea de quin anava a ser, de totes maneres, el destí final del paganisme hel·lè a Egipte.
Hipàtia és un dels noms on l’abisme entre paganisme i cristianisme, entre cultura clàssica i la nova i revolucionària fe, resulta més pregon, on la continuïtat es desdibuixa, o trigarà força a restablir-se (en termes geogràfics, no s’hi restablí mai, a aqueixes terres). En poques paraules: en un principi, els nostres avantpassats eren els pagans; després començà a haver una estranya barreja de tendències –representada sobretot per Sinesi de Cirene, deixeble d’Hipàtia, bisbe cristià, però amb creences força peculiars fruit d’una època de tantes transicions i turbulències– que ens fa tenir el cor en un lloc i el sentiment en un altre, i comencem a introduir cristians en la nostra genealogia, tot i que, de cops, dubtem a l’hora de fer-ho davant la brutalitat exercida per persones que seguien la nova fe de Crist, encara que no fos en absolut jeshuana; en dos o tres segles, els nostres avantpassats, en el sentit de punts de referència, de fites de la nostra genealogia com a europeus, són ja cristians.
Per això el desfici en llegir Joan de Nikiu, i hi observar la nul·la caritat i misericòrdia que li haurien d’haver estat pròpies quan tracta de la mort d’Hipàtia, i la sensibilitat i torbació quan els exèrcits islàmics s’apoderen de les terres que eren cristianes.
Qui reivindica Hipàtia ara? El seu nom no s’oblidà mai, és clar, però fou sobretot a partir del segle XVIII quan va erigir-se com a mostra de la filosofia, de la saviesa, enfront de l’obscurantisme d’una religió que apaivagà els focs inicials d’amor i respecte, per la carrera del poder i la repressió a través d’un totalitarisme cada vegada menys amagat.