Una ILP i una apocalíptica CASS
El primer titular que se n’extreu de les primeres declaracions per part de la CASS sobre l’afer de l’augment del descans matern, és que la natalitat és un problema i no una solució. Si més no, això és el que en deduïm de les paraules del senyor Rascagneres al declarar que: «La mesura podria tenir efecte sobre la natalitat, fent-la incrementar, de manera que la despesa podria arribar als 4 milions». Bé, sobre aquest tema, esperem i desitgem que hagi sigut una errada de redacció, ja que, contràriament, seriem l’únic país d’Europa on una mesura que la mateixa Seguretat Social reconeix que podria contribuir a l’augment de la natalitat (un greu problema declarat del primer món a causa de l’envelliment general de la població i la baixa natalitat) és qüestionada i se’n prioritza la despesa directa que pugui tenir en detriment dels beneficis a mitjà i llarg termini que suposa un augment dels naixements.
Sovint, per no dir sempre, les institucions s’omplen la boca amb els tant famosos retorns econòmics, utilitzats per justificar grans inversions, moltes vegades, poc enteses pel poble. És un bon mecanisme per silenciar aquelles veus crítiques que dubten sobre la necessitat d’aquesta inversió o de l’elevat cost d’aquestes... Per aquesta heroica tasca d’autoconvenciment, hem vist darrerament com s’acudeix, cames ajudeu-me, a importants i costosos bufets d’economistes espanyols, suposo que pel fet que aquí a Andorra no tenim prou nivell d’estudis en cirurgia estètica i maquillatge de comptes i clar, d’això, el país veí, sí que en sap...
No entenem com pot ser que un estudi que avalua l’impacte econòmic que pot provocar un increment de baixa se centri exclusivament «sobre el nombre de baixes que donem ara», fent un simple càlcul que «si amb quatre mesos ens costa això, amb sis, ens costarà això». Pensem que aquest recompte ha estat exclusivament fruit de les presses en respondre a un fet que ha tingut aquest impacte mediàtic els últims dies. Perquè no dedicar ni una sola línia a valorar l’impacte que pot tenir a mitjà i llarg termini demostra que únicament es pretenia omplir un titular, apocalíptic com a mínim, sobre un fet que pot anar molt més enllà dels tres milions d’euros de cost i que un 75% de països europeus fa temps que han implementat amb èxit i sense experimentar una hecatombe que faci trontollar els seus respectius sistemes de seguretat social, tal i com aquest sucós titular vaticina. No obstant, i en això en som experts, ens fixem tan sols en els sistemes que tenim més a la vora.
Per això ha sigut tal la nostra sorpresa al veure que en aquest cas s’ha ignorat totalment qualsevol tipus de retorn econòmic que pogués arribar a tenir la implementació d’aquesta proposició de llei, per minúscul que sigui... Així per sobre:
–Els avantatges que té evitar l’inici precoç de la guarderia, si els infants s’incorporen més tard a la guarderia (l’Associació Espanyola de Pediatria va emetre un comunicat fa uns mesos en què aconsella endarrerir al màxim l’ingrés a les guarderies, a ser possible fins als dos anys d’edat) disminueix dràsticament el risc de complicacions en les infeccions banals. Una bronquiolitis, per exemple, no és el mateix als tres mesos i mig que als set mesos. Quan més petit és el nadó, més gran el risc de complicacions, i més dies d’ingrés hospitalari. S’han plantejat quants diners costen a la CASS aquests ingressos? I sols que un d’aquests pacients es compliqui i s’hagi de traslladar de manera urgent a Espanya és un cost econòmic també important.
–Respecte el tema de la lactància, les recomanacions de l’OMS no són arbitràries, es fan a partir d’estudis científics que demostren que un major temps de lactància materna exclusiva disminueix de manera important el risc de contreure malalties infeccioses, al·lèrgies, diabetis i altres malalties cròniques a llarg termini com la osteoporosi. Si ens plantegem quant costen a la CASS totes aquestes malalties a la llarga, potser ja no ens sembla que surti econòmicament tan deficitari.
–També està el tema del vincle mare-fill. Tot i que forma part d’un tema extensíssim i afortunadament molt estudiat en els últims anys, podria resumir-se en què un infant de quatre mesos no està física ni psicològicament preparat per separar-se de la seva mare. Un nadó no hauria de separar-se de la seva mare fins als dos anys d’edat. No obstant, sabem que una baixa de dos anys és impossible en el món on vivim, però cada dia de més que el nadó passa amb la seva mare deixa empremta en el seu caràcter, en la manera d’afrontar la frustració i en les seves futures relacions durant la infància i la vida adulta. I això, al final, també té una repercussió econòmica.
–I, per descomptat, el fet de facilitar i animar les parelles a tenir fills, tot i que ja hem vist que aquest aspecte no està massa ben valorat pel Consell d’Administració de la nostra estimada seguretat social.
Tots som conscients de les greus deficiències que pateix avui en dia la Caixa Andorrana de Seguretat Social, no obstant, és un problema que arrosseguem anys enrere i ni l’actual Govern ni els anteriors, han tingut el valor i la destresa per poder solucionar el problema. Així que, al nostre entendre, no serà pas aquest augment «immediat» dels tres milions (quatre, en el fatídic supòsit d’augment de la natalitat), qui faci trontollar el sistema, tot al contrari, pensem que, amb una mica de sort, suposarà un punt d’inflexió que animi als nostres dirigents a agafar el bou per les banyes i posar-se mans a la feina per buscar un consens que permeti millorar la CASS.
Respectem, com no podria ser d’una altra manera, a tots aquells que pensen que no és necessària aquesta mesura, ja sigui pel cost que això suposa a curt termini com pels inconvenients que a les empreses pot ocasionar aquestes 10 setmanes de més que demanem. Per aquesta mateixa raó vam optar per engegar una Iniciativa Legislativa Popular al respecte, un acte de democràcia directa reconeguda orgullosament per la nostra Constitució com una de les opcions legislatives amb les que compta a Andorra, pretenem fer-la arribar a quanta més gent millor i promoure un debat sa i transparent sobre la qüestió. En cap cas una ILP és una imposició, ja que aquesta, en cas d’aconseguir les signatures necessàries, entrarà a debat al M.I. Consell General com una proposició de llei més, on els nostres representants la podran valorar, esmenar, votar, i en el seu cas, aprovar o rebutjar.
Per tot això, demanaríem una mica més de bona voluntat, aprofundir més en els estudis i informes encomanats, i no rascar únicament l’escorça d’un afer que pot beneficiar tanta gent.
Impulsors de la ILP
Sovint, per no dir sempre, les institucions s’omplen la boca amb els tant famosos retorns econòmics, utilitzats per justificar grans inversions, moltes vegades, poc enteses pel poble. És un bon mecanisme per silenciar aquelles veus crítiques que dubten sobre la necessitat d’aquesta inversió o de l’elevat cost d’aquestes... Per aquesta heroica tasca d’autoconvenciment, hem vist darrerament com s’acudeix, cames ajudeu-me, a importants i costosos bufets d’economistes espanyols, suposo que pel fet que aquí a Andorra no tenim prou nivell d’estudis en cirurgia estètica i maquillatge de comptes i clar, d’això, el país veí, sí que en sap...
No entenem com pot ser que un estudi que avalua l’impacte econòmic que pot provocar un increment de baixa se centri exclusivament «sobre el nombre de baixes que donem ara», fent un simple càlcul que «si amb quatre mesos ens costa això, amb sis, ens costarà això». Pensem que aquest recompte ha estat exclusivament fruit de les presses en respondre a un fet que ha tingut aquest impacte mediàtic els últims dies. Perquè no dedicar ni una sola línia a valorar l’impacte que pot tenir a mitjà i llarg termini demostra que únicament es pretenia omplir un titular, apocalíptic com a mínim, sobre un fet que pot anar molt més enllà dels tres milions d’euros de cost i que un 75% de països europeus fa temps que han implementat amb èxit i sense experimentar una hecatombe que faci trontollar els seus respectius sistemes de seguretat social, tal i com aquest sucós titular vaticina. No obstant, i en això en som experts, ens fixem tan sols en els sistemes que tenim més a la vora.
Per això ha sigut tal la nostra sorpresa al veure que en aquest cas s’ha ignorat totalment qualsevol tipus de retorn econòmic que pogués arribar a tenir la implementació d’aquesta proposició de llei, per minúscul que sigui... Així per sobre:
–Els avantatges que té evitar l’inici precoç de la guarderia, si els infants s’incorporen més tard a la guarderia (l’Associació Espanyola de Pediatria va emetre un comunicat fa uns mesos en què aconsella endarrerir al màxim l’ingrés a les guarderies, a ser possible fins als dos anys d’edat) disminueix dràsticament el risc de complicacions en les infeccions banals. Una bronquiolitis, per exemple, no és el mateix als tres mesos i mig que als set mesos. Quan més petit és el nadó, més gran el risc de complicacions, i més dies d’ingrés hospitalari. S’han plantejat quants diners costen a la CASS aquests ingressos? I sols que un d’aquests pacients es compliqui i s’hagi de traslladar de manera urgent a Espanya és un cost econòmic també important.
–Respecte el tema de la lactància, les recomanacions de l’OMS no són arbitràries, es fan a partir d’estudis científics que demostren que un major temps de lactància materna exclusiva disminueix de manera important el risc de contreure malalties infeccioses, al·lèrgies, diabetis i altres malalties cròniques a llarg termini com la osteoporosi. Si ens plantegem quant costen a la CASS totes aquestes malalties a la llarga, potser ja no ens sembla que surti econòmicament tan deficitari.
–També està el tema del vincle mare-fill. Tot i que forma part d’un tema extensíssim i afortunadament molt estudiat en els últims anys, podria resumir-se en què un infant de quatre mesos no està física ni psicològicament preparat per separar-se de la seva mare. Un nadó no hauria de separar-se de la seva mare fins als dos anys d’edat. No obstant, sabem que una baixa de dos anys és impossible en el món on vivim, però cada dia de més que el nadó passa amb la seva mare deixa empremta en el seu caràcter, en la manera d’afrontar la frustració i en les seves futures relacions durant la infància i la vida adulta. I això, al final, també té una repercussió econòmica.
–I, per descomptat, el fet de facilitar i animar les parelles a tenir fills, tot i que ja hem vist que aquest aspecte no està massa ben valorat pel Consell d’Administració de la nostra estimada seguretat social.
Tots som conscients de les greus deficiències que pateix avui en dia la Caixa Andorrana de Seguretat Social, no obstant, és un problema que arrosseguem anys enrere i ni l’actual Govern ni els anteriors, han tingut el valor i la destresa per poder solucionar el problema. Així que, al nostre entendre, no serà pas aquest augment «immediat» dels tres milions (quatre, en el fatídic supòsit d’augment de la natalitat), qui faci trontollar el sistema, tot al contrari, pensem que, amb una mica de sort, suposarà un punt d’inflexió que animi als nostres dirigents a agafar el bou per les banyes i posar-se mans a la feina per buscar un consens que permeti millorar la CASS.
Respectem, com no podria ser d’una altra manera, a tots aquells que pensen que no és necessària aquesta mesura, ja sigui pel cost que això suposa a curt termini com pels inconvenients que a les empreses pot ocasionar aquestes 10 setmanes de més que demanem. Per aquesta mateixa raó vam optar per engegar una Iniciativa Legislativa Popular al respecte, un acte de democràcia directa reconeguda orgullosament per la nostra Constitució com una de les opcions legislatives amb les que compta a Andorra, pretenem fer-la arribar a quanta més gent millor i promoure un debat sa i transparent sobre la qüestió. En cap cas una ILP és una imposició, ja que aquesta, en cas d’aconseguir les signatures necessàries, entrarà a debat al M.I. Consell General com una proposició de llei més, on els nostres representants la podran valorar, esmenar, votar, i en el seu cas, aprovar o rebutjar.
Per tot això, demanaríem una mica més de bona voluntat, aprofundir més en els estudis i informes encomanats, i no rascar únicament l’escorça d’un afer que pot beneficiar tanta gent.
Impulsors de la ILP