Entre les especificitats andorranes, hi ha la seva fronteritat. És a dir aquella característica que li atorga una qualitat de frontera. Andorra és un país i un estat de frontera; tot ell per la seva inequívoca condició de microestat, això és per la seva petita superfície territorial (inferior a 500 Km²) i la seva petitesa poblacional (inferior a 100.000 habitants).
Val la pena recordar com defineix el diccionari frontera: «Ratlla que separa dos territoris fronterers».
I, fronters: «Dit de dos territoris que es toquen, que estan un davant l’altre».
El fet de la ratlla, expressió que han popularitzat els cerdans per a denominar la frontera que els ha separat històricament creant un sud i un nord dins del seu propi territori, implica l’existència d’un ençà i un dellà.
L’ençà, deçà o aquí, com a, direcció on som, situa a dins del territori. El dellà, enllà, allà situa a l’altra banda, a fora.
La frontera, intrínsecament, suposa la incorporació d’una diferenciació, doncs, dintre d’un territori que passa a dividir-se en dos a partir del moment en què cada part s’afronta a l’altra.
Aquesta diferenciació implica, d’un costat, la separació de les dues parts del territori que abans estaven unides i per tant la complicació en les relacions fins llavors existents i que es feien de manera directa. La qual cosa significarà, per limitació, una pèrdua en l’accés a allò que s’hi feia, si allò era igual en les dues parts.
Però per un altre costat, la separació suposarà una progressiva diferenciació i per tant, l’aparició de noves oportunitats distintes en les dues parts del territori inicial i que abans eren indiferenciades.
Les ratlles de frontera, així, poden arribar a permetre la consolidació de la diferenciació a aquelles petites parts de territori que es troben al seu llarg i que gaudeixen ja d’unes qualitats diferents de la resta de territoris veïns tant físiques o tangibles, com històriques o intangibles. Aquest podria ser el cas d’Andorra.
Però la comprensió del passat no garanteix la realitat del futur. Algú ha dit que la història mai té un desenvolupament lineal. No obstant, capir-la el millor que puguem, ens ajuda a orientar-nos més bé en les possibles direccions a seguir que s’ofereixen.
Les fronteres, en les darrers 400 anys, ens han anat separant del nostre entorn proper.
La fronteritat, o qualitat de frontera té d’un sol cop dos impactes diferents. El que es produeix ençà, que usant el corresponent prefix cis, seria la cisfronteritat, i el que es produeix dellà, que usant el prefix que l’equival trans, seria la transfronteritat.
Si la cisfronteritat és l’efecte que produeix la frontera dins del territori, per efecte del que els propis ciutadans d’aquest volen més l’efecte afegit dels veïns per la seva repercussió, la transfronteritat és l’invers, és a dir l’efecte que produeix la frontera sobre els veïns més la nostra repercussió sobre el seu territori.
La primera reflexió a fer és, doncs, que dos territoris veïns separats per una frontera interactuen, malgrat aquesta, o millor dit cadascun d’ells repercuteix, positivament i negativament, sobre l’altre, sempre, sigui quina sigui la situació. Fins i tot per omissió, en el cas que aquesta fos nul·la, la nul·litat caldria considerar-la negativa per la pèrdua d’oportunitats que li suposaria davant, una altra situació més normal.
La segona és que la interacció és positiva sempre que els dos territoris es complementen econòmicament.
La tercera és que la interacció és també positiva sempre que entre els dos territoris hi hagi diferències rellevants en les seves potencialitats.
La quarta és que la interacció igualment és positiva quan hi ha objectius compartits o compatibles en el seu desenvolupament i no contradictoris.
La cinquena, i ja més concretament, es pot afirmar que històricament i fins fa 75 anys, la transfronteritat alt pirinenca ha possibilitat la supervivència andorrana al llarg dels dos darrers mil·lennis.
La sisena és que en els darrers 50 anys la transfronteritat andorrana ha començat a ser important per als territoris veïns i la condició d’estat de dret reconeguda internacionalment des del 1993 ofereix una oportunitat històrica al conjunt dels territoris que ocupen la meitat dels Pirineus orientals o mediterranis (que suposen un terç del massís).
Si la fronteritat és una especificitat històrica andorrana consolidada, conscientment des de fa més de mil anys, la importància de la transfronteritat és una especificitat andorrana moderna, però segurament, de les més rellevants entre les que avui poden sostenir el futur econòmic del país.

Com a territori de frontera que és Andorra, per les seves dimensions micro, constitueix encara una tercera especificitat. Tota frontera és alhora una cremallera que més enllà del seu possible estat (obert / tancat) serveix per relligar linealment dues parts fronteres. Per la seva petitesa però, Andorra té la condició d’estar delimitada per una doble frontera i per tant és una doble cremallera, amb un espai de transició que és el propi país, micro, entre dues realitats macro. La funció d’unió està triplement exercida, dues cremalleres i un espai de transició .
La transfronteritat andorrana no és lineal sinó perimetral, no uneix punts sinó territoris, i està cridada al repte de fer-se corresponsable del desenvolupament sostenible de tres territoris que tenen avui 150.000 habitants i ocupen 5.500 Km² i podrien passar a doblar-se en el seu entorn més ampli si som capaços de fer-ho bé. Per això cal aconseguir un marc jurídic, o estatut de zona especial reconegut per la Unió Europea que elimini els efectes negatius de frontera acumulats en els darrers segles i ens permeti crear una nova realitat amb el nostre entorn immediat.
arquitecte