No ho negaré pas: posseïm una imatge mistificada de l’Antiguitat clàssica, començant per la mateixa denominació. En el llenguatge corrent –periodístic, intel·lectual, de cultura acceptable…– situem sota un mateix apel·latiu la guerra de Troia i el tancament de l’Acadèmia d’Atenes; els esdeveniments bèl·lics del mur d’Adrià, al sud d’Escòcia, i els culturals del nord d’Àfrica o del mar Negre. Això és indicatiu d’un parell de coses: la primera, que ho fem i punt, és a dir, aquesta és la realitat de les nostres igualacions, i sense importar-nos milers de quilòmetres i cultures diverses, situem sota el mateix paraigua les anotacions d’un legionari romà en una illa britànica, i els primers pensaments d’Antinoo; la segona, malgrat la distància, ara temporal, de vora dos mil·lennis entre la hipotètica data de la conquesta de Troia per part dels grecs micènics, cap al 1200 a. C., i el decret de Justinià que clausurava l’Acadèmia platònica l’any 592 d. C., i, per consegüent, extingia l’últim focus de cultura pagana a l’Imperi de Roma, nosaltres seguim revestint amb una mateixa púrpura tots dos moments històrics, fundacional i conclusiu, de quelcom que considerem encara la nostra tradició. Ni el despertar de Buda, ni el foc de Zarathustra, ni les paraules de Mahoma, ni el viatge de Lao-Tse, i ni tan sols la crida a Abraham perquè sortís d’Ur, ameren el nostre inconscient d’europeus (sí, és clar, la vida de Jesucrist). Els límits es desdibuixaran, crearem illes al voltant d’algunes zones geogràfiques d’avui, ens sorprendrem de la pèrdua per a la nostra cultura dels focus inicials d’irradiació (les illes gregues sota el domini de Turquia)…, però tot allò que fou nostre seguirà estant nostre. Encara que cal pensar-hi: de veres tot?
No, tot no. L’Europa occidental, sens dubte, és nostra, és gairebé l’única cosa nostra que ens queda; l’oriental ho és en diferents graus, amb terres perdudes per al món llatí, i amb el miracle de Romania, que és també nostra. Més enllà d’aquests territoris, volgudament i orgullosament llatins –i europeus perquè són cristians– el desconeixement cobreix l’antic sòl de l’Imperi, amb dues grans desfetes: la invasió, conquesta i colonització de Constantinoble per part dels turcs (musulmans), i la invasió, conquesta i colonització de l’actual nord d’Àfrica per part dels àrabs (musulmans).
El primer i terrible esdeveniment històric és molt recent en el temps, recentíssim, i sap greu que s’hagi oblidat d’una forma tan esbalaïdora. Segle XV, 1453 Anno Domini; en la nostra cultura, i sobretot al Regne de València, l’escriptor Joanot Martorell no ha iniciat la redacció del Tirant lo Blanc; encara viu el poeta Ausiàs March i ha d’escriure algunes de les seves composicions més destacades; i tal volta Isabel de Villena s’està plantejant la Vita Christi. El Segle d’Or de la nostra llengua encara no s’ha produït, i la capital de l’Imperi romà, Constantinoble, és envaïda per un exèrcit poderós que estroncà la seva continuïtat cultural des de la seva fundació l’any 330. És cert: ja no existia una consciència comuna entre les protonacions occidentals i aquella illa de romanitat hel·lènica a l’extrem d’Europa; i és cert també: l’emperador romà (perquè allò de l’Imperi bizantí és un invent dels historiadors) fou vist pels nobles europeus d’aleshores com una antigalla i amb pretensions de tot irreals. De fet, ningú no va maldar per combatre sota l’estendard de Constantí XI Paleòleg, i llevat de contingents escassos de venecians, genovesos i alguns llatins més, només hi havia els romans per defensar Constantinoble davant els asiàtics. Avui devem conformar-nos amb algunes profecies, antigues i actuals, per a les quals Constantinoble tornarà a pertànyer als grecs, val a dir, a la cultura que no degué mai perdre.

Nogensmenys, hi ha un segon moment històric tan terrible com l’anterior, però força més oblidat, atès que, de l’època quan s’esdevingué, no tenim referències tan properes: la invasió d’Àfrica pels àrabs el segle VII; la invasió de la nostra Àfrica, perquè a la vora de la Mediterrània, no hi havia cap altra. I aquí és on intervé la qüestió de la imatge –més ben dit: de la mancança d’imatges. N’hem servat moltes, confrontants amb el 1453: cartes, llibres, quadres, persones contemporànies als fets que succeïren, memòria transmesa, pervivència encara avui… Però al nord d’Àfrica no només hi ha l’oblit, sinó la ignorància, i, el que és pitjor, el menyspreu. No per part dels qui envaïren, sinó dels qui eren compatriotes d’aquells que van morir o foren sotmesos. Quina imatge en tenim? No cap, com si no haguessin existit, o com si llurs morts fossin positives, perquè així, ara, al nord d’Àfrica, hi ha àrabs i musulmans, quelcom que sembla imprescindible per a la idea coent i carca de la Mediterrània, i per a la imposició del multiculturalisme. Dissortadament, ja no hi ha grecs, llatins o cristians que personifiquin la continuïtat europea de l’Àfrica septentrional, llevat dels coptes i del monestir de Santa Caterina al Sinaí, però açò queda a l’extrem d’Àfrica; a les antigament romanes Volubilis, Leptis Magna, Cirene, Ptolemaida…, no hi ha res, no hi ha la memòria de ningú que assumeixi aqueixes runes i les transformi en passat punyent, en història en carn. Ni nosaltres, hereus de Roma –si ens hi considerem encara– ens atrevim a assenyalar la brutalitat i la desgràcia de la invasió i la substitució cultural per part de les tropes islàmiques. I el que és pitjor, alguns, moguts per l’autoodi que pateix Europa, voldrien convèncer-nos que són els catalans, els aragonesos, els aquitans o els bascos els genocides, per haver fet fora qui havia assolat el nord d’Àfrica i la península ibèrica, i hi imposà una cultura aliena a la transmesa a través dels segles. És la història a l’inrevés, la falsificació d’un relat, l’abominació contra homes i dones que eren llavors nosaltres.
I nosaltres hem de mantenir la memòria d’aquells màrtirs, perquè a hores d’ara no podem fer cap altra cosa. Així, igual com Sant Paisios del Mont Athos ha profetitzat que Constantinoble i Turquia tornaran a estar gregues; que des de fa un mil·lenni sabem que per a Occitània i el catarisme el llorer reverdirà; podem confiar que a les antigues Tripolitània i Mauritànies, a l’Àfrica proconsular, a Númidia i Bizacena, tornaran a escoltar-se les campanes, repicant a Vida.