Molt sovint ens planyem de no tenir fotografies o vídeos de l’Antiguitat clàssica –o d’altres èpoques més properes, o fins i tot més antigues. Fantasiegem sobre com d’emocionant seria disposar de la pel·lícula d’una intervenció de Ciceró al Senat de Roma; d’una cerimònia al temple d’Àrtemis Ortia, a Esparta; de les últimes paraules de Leònides als qui quedaven dels seus tres-cents; del moment majestuós i segurament terrible de l’entrada d’Alexandre en Babilònia; de l’estrena d’algun clàssic en un teatre; o també, és clar, d’alguns moments de la intimitat de Lord Byron, d’un dia en el ministeri de Jesucrist, o de la vida quotidiana a l’Egipte faraònic.

Tanmateix, per molt gran que sigui la nostra pruïja, ens devem conformar amb quadres –si n’hi ha, com en el cas del poeta britànic–, amb busts ja blanquinosos, amb descripcions literàries i, sortosament, amb les mateixes peces dramàtiques, que no és poca cosa, però ni de bon tros el que anhelaríem. D’aquí el nostre lament. Quina immensa diferència amb el segle XX i el XXI, quan la imatge és l’únic que sembla importar, i conseqüentment n’emmagatzemem en abundància. Hi ha qualsevol tipus d’acte, actuació o acció, i les càmeres funcionen a tota màquina; l’ésser humà fa un viatge, i poc li importa recrear-se amb allò que veu, perquè la cosa important és fotografiar, i deixar constància que l’individu estigué en aquell lloc en aquell moment. El que prevaldria, doncs, no és l’experiència, sinó la memòria esdevenidora. Ens té igual veure, volem ser testimonis.

Tot amb tot, de veres la història –qualsevol moment de la història– està lligat a la imatge? O tal volta es vincula sols a algunes concretes –imatges fixes malgrat el presumible moviment– i el muntatge de les quals realitzarem nosaltres en el futur, per tal d’obtenir una cinta que serà la nostra visió imperidora –i mental, i, per tant, en certa mesura, fictícia– d’aquella època?

Caldria fer més recerques sobre què servem en la memòria i què menystenim. Hi ha força successos que ens sembla haver viscut i, tanmateix, els records, de vegades tan vívids, són ficticis, o responen a tota una creació elaborada sobre algun desencadenant teixit després per nosaltres de forma més o menys inconscient. Un exemple evidentíssim seria el de les abduccions d’éssers humans per presumibles naus extraterrestres i el contacte amb humanoïdes. No s’han esdevingut mai! Però els «protagonistes» afirmen que el seu relat és verídic, els passà de debò, tot i que incorren en falsedat: no existeix cap document ni prova que ho demostri, i pel contrari sempre acaba sorgint una referència, una menció d’algú a través de la qual l’«abduït» o «abduïda» reescriu tota la seva història quant a aquell «fet». Els nostres records, al capdavall, es trobarien remodelats per la paraula d’altri.

Però no és això tampoc. Parlo d’una altra cosa. Si jo els proposo que recordem un esdeveniment enregistrat en cel·luloide, imprès en fotografies (blanc i negre o color), documentat a màquina i a mà en milers d’arxius, però que cap de nosaltres va viure, perquè ocorregué abans que naixéssim, o perquè el nostre país no entrà en cap conflicte –malgrat els refugiats o les operacions frontereres–, quina memòria en tindríem, per exemple, de la II Guerra Mundial? L’hem llegida en llibres, n’hem vist documentals, ens n’han parlat persones que la visqueren, i, encara avui, quasi cada dia, som testimonis d’una imatge ja vista o inèdita que col·loca aquella experiència humana sota els nostres ulls. La pregunta és si aqueixa profusió gràfica ens ajuda a crear-nos una «pel·lícula» realista dels fets.

Què recorden vostès de la II Guerra Mundial? Quines coses els apareixen en la memòria? Jo els contaré el meu film: fotogrames en negre d’una ciutat bombardejada, d’avions que bombardegen, persones caminant entre les ruïnes d’un carrer, d’una avinguda, de cotxes cremats, èxodes, camps de concentració, exterminis, Hitler parlant com un histrió, els rostres aterrits dels supervivents de Hiroshima i Nagasaki… I amb totes aquestes impressions, de durada variable i de materials diversos, faig una pel·lícula que serà per a mi, i per a molts com jo, espectadors només hauran vist aqueixes imatges, l’objecte «II Guerra Mundial». I malgrat l’existència d’altres fets –i fets, de més a més, terribles– la propaganda haurà acomplert la seva tasca: garbellar.

Amb tot, hi descobrim una paradoxa: disposar de films o de fotos no significa que el nostre acostament a un període històric sigui més fidedigne que a un altre del qual no hi ha documentació visual, ja que la nostra memòria estarà sempre mediatitzada per la imatge que hem vist. No sabem com era Hipona quan hi va néixer el futur sant Agustí, ningú no ens retornarà una postal dels seus carrers i els seus edificis administratius; tanmateix, sí tenim accés a instantànies i enregistraments del concert de Woodstock, i passen per la nostra memòria de forma repetitiva. El resultat final, però, no es diferencia tant: rostres i fets reelaborats, com un somni. La pedra i el cel·luloide no són portes al món de la no-ficció, de la realitat, sinó fronteres de l’experiència entre el que som cadascun de nosaltres, i allò que serà impossible de copsar, perquè fins i tot el que veiem en primera persona, en un carrer, a un metre de distància, és quelcom separat de nosaltres, fora de la nostra vida.

Aquesta reflexió sobre el poder de la inexistència de la imatge serveix per a qualsevol època i qualsevol espai. Tot i això, hi ha períodes i zones on la manca de dades fa més asfixiant el nostre desig de conèixer el que hi existí, i com va viure-s’hi. Un dels exemples més clars és el del nord d’Àfrica. Roma i Macedònia envaïren territoris i desferen obres d’art, arxius, llocs esplendorosos, és cert, però ens deixaren les seves; al nord d’Àfrica, encara romanen les ruïnes de moltes ciutats bastides per Roma (si més no, per la Roma que parlava grec), però el desert sembla ser més fort, passades les centúries, que qualsevol desfeta.