Energia barata i capitals
El model polític i econòmic d’un país pot semblar conseqüència pròpia de la seva sobirania i, per tant, de la seva potestat jurisdiccional. Però la història ens ensenya que els mercats, els seus agents, modulen i condicionen en gran manera la sobirania i la jurisdicció dels estats, la seva viabilitat i fortalesa, fins al punt que la globalització ha portat tres fenòmens que suposen la crisi del concepte tradicional de sobirania i jurisdicció estatals:
a) Els estats estan cedint –en benefici d’organitzacions supranacionals dominades pels pocs estats que detenen la supremacia– gran part del seu poder per fixar i mantenir el valor de la seva moneda en el context mundial d’una genuïna guerra de divises, de la seva potestat de controlar els fluxos comercials, financers i humans a través de les seves fronteres, i de la seva potestat per garantir les prestacions assistencials als seus ciutadans i, per tant, de la jurisdicció fiscal sobre activitats empresarials i professionals;
b) Els estats estan sent instrumentalitzats com a palanca d’interessos espuris i inconfessables, pels agents més rutilants dels mercats –llegiu editorial d’El País de l’1 d’octubre 2016 sobre el secretari general del PSOE per pressionar-lo dimitir.
c) Els estats estan cedint potestat legislativa en permetre que sorgeixin noves fonts del Dret i formes d’entendre’l i aplicar-lo i, algunes d’elles –com el softlaw, així per exemple les denominades normes per a la governança fiscal–, amb un paper destacat per el control dels mercats globalitzats.
Aquests fenòmens resulten decisius contra la democràcia i contra ells només un dret basat en una major confiança en la participació directa de la ciutadania en la seva elaboració, aplicació i compliment amb una visió cosmopolita del món, que faciliti el desenvolupament democràtic dels mercats globals i que garanteixi seguretat i estabilitat financera als ciutadans i a les seves organitzacions, de manera que les manifestacions transnacionals de riquesa amb la generació de rendes de les grans inversions transnacionals s’associïn, amb més o menys intensitat, a una jurisdicció, ja sigui per raons subjectives, ja objectives, com a garantia de la seva contribució al país que la va facilitar i facilita.
Andorra ens ho ensenya clarament. Va canviar l’eix de la seva economia tradicional perquè les condicions i circumstàncies dels països veïns la van obligar a adoptar noves formes de producció per adaptar-s’hi. Fins no fa molts anys la transició cap a una nova Andorra tenia el seu fonament en les característiques inèdites que presenten les seves relacions comercials amb Espanya i França, i el tràfec comercial i humà que això comporta, ja per les repercussions de la Guerra Civil espanyola, ja per les de la Segona Guerra Mundial, li van permetre consolidar les bases del seu comerç i del seu règim constitucional. I també ens ho ensenya el cas de BPA, el primer en la història mundial del tancament d’un banc a instàncies de l’Administració dels EUA, sense rèplica alguna per la diplomàcia dels Coprínceps en defensa legítima dels interessos dels impositors andorrans diligents.
És un clar exemple de la tirania dels mercats en el final de l’edat de la innocència. I si per integrar-se a la dimensió globalitzada dels mercats, Andorra va haver de:
–Renunciar al seu canònic i rendible secret bancari –avui ja periclitat i substituït per transparència financera associada a un immillorable tractament fiscal, homologat internacionalment–, i
–Explotar, com pocs ho han sabut fer, la qualitat de la seva quantitat de paisatges i espais naturals com a atractiu per a un marc de determinades activitats –que s’erigeixen com a protagonistes del canvi durant el desenvolupament creixent del seu Estat de benestar.
Aquesta integració ha emfatitzat la necessitat que els capitals andorrans expatriats juguin en benefici de l’Estat que va facilitar la seva formació. Només amb la contribució dels capitals expatriats podrà assegurar el creixement que Andorra necessita amb la realització de noves activitats econòmiques, obrint nous horitzons per poder seguir construint un estat genuïnament sobirà, lliure, democràtic i social, pel múscul financer i per la confiança que el seu retorn aportarien.
Andorra disposa d’oportunitats en el seu sector energètic que difícilment pot encaixar ni en el concepte ni en el sentit de monopoli ni, en absolut, en els de lliure mercat, ja que, quan Andorra consumia 600.000 MWh/any –segur que ara està pitjor– depenia en un 80% del subministrament elèctric estranger, incomplint l’horitzó 20-20 de la UE, ja que amb el salt de FEDA només cobreix el 17% de les necessitats d’Andorra (14% FEDA i 3% Cetrasa), i bé podria passar fàcilment a limitar aquesta dependència al 45%, en condicions de mercat molt més avantatjoses per als seus ciutadans i institucions. Sense considerar l’efecte induït que podria d’aportar-li el 100% renovables sense emissions apreciables O2, un millor disseny i execució de la integració de noves tecnologies en una concepció decidida d’una Andorra smart country, les insuficiències clamen a veus la convocatòria d’un concurs internacional d’idees, ni que sigui per mostrar-se al món com a pionera de fort atractiu emprenedor.
Andorra necessita energia barata. La liberalització del sector i l’augment de la producció elèctrica renovable ho són i, a més, poden permetre erigir-se en clar motor del seu impuls econòmic en els mercats globalitzats –objectiu diana de l’empresariat andorrà donat el limitats del territori i població patris–, permetent destinar plusvàlues i diferencial a aconseguir major competitivitat en els mercats i, per tant, més benestar social, tot allò necessari per atreure inversió, treball i ocupació, a més d’ampliar l’abast del seu paper internacional com a plaça financera segura i altament especialitzada.
No vull que se m’escapi un tema clau i és que sent un dels Coprínceps d’Andorra el Bisbe de la Seu d’Urgell hauria d’estar-se aplicant les directrius de l’encíclica sobre el Medi Ambient Laudato Si del Papa Francesc. Andorra podria ser l’exemple mediambiental que l’Església catòlica pogués mostrar al món com a exemple de «l’amor i respecte a la creació» i a la casa comuna de la humanitat que propugna. Però, ara per ara, la realitat és ben diferent. Una mostra dels obstacles que Andorra està posant a la Laudato Si és que estan vetats els desenvolupaments de minicentrals –per part dels interessats en el gas i per problemes d’excés de rigor o falta de directrius dels funcionaris púbics– i, indirectament, estan vetant les reduccions de les emissions de CO2, un escàndol.
Per reforçar aquesta idea s’ha de tenir present que França sí ha elaborat un pla de MIX 100x100 Renovable. Aquí l’enllaç:
http://www.sortirdunucleaire.org/IMG/pdf/ademe-rapport-integral-100renouvelable-opt.pdf
Potser el Bisbat hauria de liderar la implementació de renovables a Andorra (dins, és clar, del seu paper), perquè no s’està avançant adequadament.
I el capital andorrà expatriat, de tornada a casa, degudament tractat, bé podria finançar aquest procés.
Advocat
a) Els estats estan cedint –en benefici d’organitzacions supranacionals dominades pels pocs estats que detenen la supremacia– gran part del seu poder per fixar i mantenir el valor de la seva moneda en el context mundial d’una genuïna guerra de divises, de la seva potestat de controlar els fluxos comercials, financers i humans a través de les seves fronteres, i de la seva potestat per garantir les prestacions assistencials als seus ciutadans i, per tant, de la jurisdicció fiscal sobre activitats empresarials i professionals;
b) Els estats estan sent instrumentalitzats com a palanca d’interessos espuris i inconfessables, pels agents més rutilants dels mercats –llegiu editorial d’El País de l’1 d’octubre 2016 sobre el secretari general del PSOE per pressionar-lo dimitir.
c) Els estats estan cedint potestat legislativa en permetre que sorgeixin noves fonts del Dret i formes d’entendre’l i aplicar-lo i, algunes d’elles –com el softlaw, així per exemple les denominades normes per a la governança fiscal–, amb un paper destacat per el control dels mercats globalitzats.
Aquests fenòmens resulten decisius contra la democràcia i contra ells només un dret basat en una major confiança en la participació directa de la ciutadania en la seva elaboració, aplicació i compliment amb una visió cosmopolita del món, que faciliti el desenvolupament democràtic dels mercats globals i que garanteixi seguretat i estabilitat financera als ciutadans i a les seves organitzacions, de manera que les manifestacions transnacionals de riquesa amb la generació de rendes de les grans inversions transnacionals s’associïn, amb més o menys intensitat, a una jurisdicció, ja sigui per raons subjectives, ja objectives, com a garantia de la seva contribució al país que la va facilitar i facilita.
Andorra ens ho ensenya clarament. Va canviar l’eix de la seva economia tradicional perquè les condicions i circumstàncies dels països veïns la van obligar a adoptar noves formes de producció per adaptar-s’hi. Fins no fa molts anys la transició cap a una nova Andorra tenia el seu fonament en les característiques inèdites que presenten les seves relacions comercials amb Espanya i França, i el tràfec comercial i humà que això comporta, ja per les repercussions de la Guerra Civil espanyola, ja per les de la Segona Guerra Mundial, li van permetre consolidar les bases del seu comerç i del seu règim constitucional. I també ens ho ensenya el cas de BPA, el primer en la història mundial del tancament d’un banc a instàncies de l’Administració dels EUA, sense rèplica alguna per la diplomàcia dels Coprínceps en defensa legítima dels interessos dels impositors andorrans diligents.
És un clar exemple de la tirania dels mercats en el final de l’edat de la innocència. I si per integrar-se a la dimensió globalitzada dels mercats, Andorra va haver de:
–Renunciar al seu canònic i rendible secret bancari –avui ja periclitat i substituït per transparència financera associada a un immillorable tractament fiscal, homologat internacionalment–, i
–Explotar, com pocs ho han sabut fer, la qualitat de la seva quantitat de paisatges i espais naturals com a atractiu per a un marc de determinades activitats –que s’erigeixen com a protagonistes del canvi durant el desenvolupament creixent del seu Estat de benestar.
Aquesta integració ha emfatitzat la necessitat que els capitals andorrans expatriats juguin en benefici de l’Estat que va facilitar la seva formació. Només amb la contribució dels capitals expatriats podrà assegurar el creixement que Andorra necessita amb la realització de noves activitats econòmiques, obrint nous horitzons per poder seguir construint un estat genuïnament sobirà, lliure, democràtic i social, pel múscul financer i per la confiança que el seu retorn aportarien.
Andorra disposa d’oportunitats en el seu sector energètic que difícilment pot encaixar ni en el concepte ni en el sentit de monopoli ni, en absolut, en els de lliure mercat, ja que, quan Andorra consumia 600.000 MWh/any –segur que ara està pitjor– depenia en un 80% del subministrament elèctric estranger, incomplint l’horitzó 20-20 de la UE, ja que amb el salt de FEDA només cobreix el 17% de les necessitats d’Andorra (14% FEDA i 3% Cetrasa), i bé podria passar fàcilment a limitar aquesta dependència al 45%, en condicions de mercat molt més avantatjoses per als seus ciutadans i institucions. Sense considerar l’efecte induït que podria d’aportar-li el 100% renovables sense emissions apreciables O2, un millor disseny i execució de la integració de noves tecnologies en una concepció decidida d’una Andorra smart country, les insuficiències clamen a veus la convocatòria d’un concurs internacional d’idees, ni que sigui per mostrar-se al món com a pionera de fort atractiu emprenedor.
Andorra necessita energia barata. La liberalització del sector i l’augment de la producció elèctrica renovable ho són i, a més, poden permetre erigir-se en clar motor del seu impuls econòmic en els mercats globalitzats –objectiu diana de l’empresariat andorrà donat el limitats del territori i població patris–, permetent destinar plusvàlues i diferencial a aconseguir major competitivitat en els mercats i, per tant, més benestar social, tot allò necessari per atreure inversió, treball i ocupació, a més d’ampliar l’abast del seu paper internacional com a plaça financera segura i altament especialitzada.
No vull que se m’escapi un tema clau i és que sent un dels Coprínceps d’Andorra el Bisbe de la Seu d’Urgell hauria d’estar-se aplicant les directrius de l’encíclica sobre el Medi Ambient Laudato Si del Papa Francesc. Andorra podria ser l’exemple mediambiental que l’Església catòlica pogués mostrar al món com a exemple de «l’amor i respecte a la creació» i a la casa comuna de la humanitat que propugna. Però, ara per ara, la realitat és ben diferent. Una mostra dels obstacles que Andorra està posant a la Laudato Si és que estan vetats els desenvolupaments de minicentrals –per part dels interessats en el gas i per problemes d’excés de rigor o falta de directrius dels funcionaris púbics– i, indirectament, estan vetant les reduccions de les emissions de CO2, un escàndol.
Per reforçar aquesta idea s’ha de tenir present que França sí ha elaborat un pla de MIX 100x100 Renovable. Aquí l’enllaç:
http://www.sortirdunucleaire.org/IMG/pdf/ademe-rapport-integral-100renouvelable-opt.pdf
Potser el Bisbat hauria de liderar la implementació de renovables a Andorra (dins, és clar, del seu paper), perquè no s’està avançant adequadament.
I el capital andorrà expatriat, de tornada a casa, degudament tractat, bé podria finançar aquest procés.
Advocat