Com una primavera d’hivern, ha estat esmentada la tardor, per algun poeta. Segurament pel que suposa la preparació i trànsit cap a un nou estat o situació de la natura, allà on el cicle succeeix.
Alguns dels refranys tradicionals ens són encara propers, “A la tardor cauen les fulles en munió”, “La tardor porta tristor”, “A la tardor ni fred ni calor”, “A la tardor el dia porta espardenyes”, “L’hort de tardor manté el bon senyor”, “Per la tardor no feu festa major”, “Pluja de tardor fa bona saó”, “Tardor i hivern, per al vell, temps d’infern”, “Tardor serena, hivern ventós, tardor ventosa, hivern seré”, “Tardorada dolenta, millor tardana que primerenca”,
Us proposo però llegir “Les fulles no cauen ... , text de José Maria Toro, extret de “La Sabiduria de Vivir” i traduït per l’ocasió.
“Les fulles no cauen, es deixen anar ...
Sempre m’ha resultat espectacular la caiguda d’una fulla.
Ara, no obstant, m’adono que cap fulla cau sinó que, arribat l’escenari de la tardor inicia la dansa meravellosa de deixar-se anar.
Cada fulla que es deixa anar és una invitació a la nostra disposició al despreniment.
Les fulles no cauen, es desprenen en un gest suprem de generositat i profund de saviesa.
La fulla que no s’aferra a la branca i es llença al buit de l’aire,
sap del batec profund d’una vida que està sempre en moviment i en actitud de renovació.
La fulla que es deixa anar comprèn i accepta que l’espai buit deixat per ella és la matriu generosa que acollirà el brot d’una nova fulla.
La coreografia de les fulles, deixant-se anar, abandonant-se a la simfonia del vent traça un indicible cant de llibertat i suposa una interpel·lació constant i contundent per a tots i cadascun dels arbres, humans que som nosaltres.
Cada fulla a l’aire que m’està xiuxiuejant a l’oïda de l’ànima, deixat anar !, lliurat!, abandonat”, confiat!.
Cada fulla que es deslliga queda unida invisible  i subtil a la brisa del seu propi lliurament i llibertat.
Amb aquest gest la fulla realitza el seu més impressionant moviment de creativitat ja que amb ell està gestant l’irrompre d’una pròxima primavera.
Reconec i confesso públicament, davant aquest públic de fulles movent-se al compàs de l’aire del matí, que sóc un arbre a qui li costa deixar anar moltes de les seves fulles.
Tinc por davant la incertesa del nou brot.
Em sento tan còmode i segur amb aquestes fulles predicibles!
amb aquests hàbits perennes,
amb aquestes conductes fixades,
amb aquests pensaments arrelats,
amb aquest entorn ja conegut …
Vull, en aquest temps, sumar-me a aquesta saviesa, generositat i bellesa de les fulles que “es deixen caure”.
Vull llançar-me a aquest abisme de tardor que em submergeix en un autèntic espai de fe, confiança, esplendidesa i donació.
Sé que quan sóc jo qui es deixa anar, des de la seva pròpia consciència i llibertat, el desprendre’s de la branca és molt menys dolorós i més preciós.
Només les fulles que es resisteixen, que neguen l’evident, hauran de ser arrencades per un vent molt més agressiu i impetuós i cauran al terra pel pes del seu propi dolor ...
Les fulles no cauen!, es deixen anar».
Arquitecte