Avui mentre feia el meu passeig diari al costat del riu Valira –costum que tinc des de fa ja molts anys i que m’agrada cada dia més ja que és meravellós sentir el so de l’aigua mentre camines o seure una estoneta i mirar a la llunyania cap a les muntanyes o cap al cel... Bé, que m’enrotllo i m’aparto del tema. El cas és que he vist com un pescador atrapava una truita, l’agafava a la mà i després de mirar-se-la una estoneta, la deixava anar. Com imaginareu ja havia vist pescadors pescant altres vegades, però mai els havia vist amb la seva presa a la mà i els havia observat; la veritat, m’ha impressionat.
Ara, potser us preguntareu el perquè. Doncs perquè penso que l’animal pateix molt, tant per les ferides de l’ham, com per l’estrès a l’atacar-lo i treure’l de sobte del seu medi natural; de la mateixa manera que nosaltres patim ansietat i estrès davant d’una amenaça. No estic defensant la vida de l’animal, sinó que no entenc el fer patir a un ésser viu només per diversió. Em resulta bastant cruel. Tampoc pretenc que es prohibeixi, només expresso el que jo he sentit i el que penso, cadascú és lliure de fer i pensar el que li sembli bé.
És a dir, que sé perfectament que la major part dels peixos capturats amb ham a poca profunditat sobreviuen a la captura si s’alliberen amb compte. No obstant això, l’objectiu d’aquest tipus de pesca no és matar al peix per menjar-se’l, sinó lluitar amb ell per després deixar-lo anar i poder pescar-lo novament en el futur. Capturar un peix per menjar-se’l es pot entendre com una cosa natural i resulta acceptable per a la major part de la gent. Ara bé, si l’objectiu de la pesca es redueix a notar l’estirada i la lluita que manté l’animal per intentar alliberar-se, llavors la captura i solta es torna una acció cruel. És cert que el peix pateix el mateix si al final es mata, però llavors el seu sofriment deixa de constituir l’element central en l’activitat. Per a mi, aquesta és una actitud humana molt egoista. Tenim la tendència de creure que tot existeix per al nostre gaudi i servei i que podem fer el que vulguem sense pensar en les conseqüències.
Després, pretenen parlar-nos d’ètica per respectar la població dels rius i mars, jo parlo d’ètica per no fer patir a un ésser viu sense cap objecte, només perquè ens produeix plaer.
Alguns pescadors a favor d’aquest tipus de pesca addueixen que la pesca és un esport i no cal matar per divertir-se. Mala reflexió. D’altres la realitzen per una espècie d’ecologisme mal entès, ja que un ecologista no fa patir a un animal, o simplement, ho fan per pur egoisme, perquè creuen que si es maten els peixos acabaran per desaparèixer dels rius i amb això se’ls acabarà la diversió. Però hi ha altres que es veuen obligats perquè els agrada pescar i s’ho imposen les lleis existents.
El cas és que la tendència ara mateix és anar cap a aquest tipus de pesca que minimitza els danys realitzats al riu. Jo, particularment, prefereixo al pescador que pesca un parell de truites, les porta a casa, se les menja i gaudeix de l’àpat. Simplement, em sembla més raonable.