Exercir de mestre, actualment, és més dur que participar al Dakar amb un Renault 5 amb les finestres baixades quan travesses el desert d’Atacama. Com explica el mestre i escriptor Jordi Dausà, «una bona part de la societat els ha perdut el respecte i cada cop es critica més la seva feina». Els pares i mares acostumen a fer més cas del que diuen o expliquen el nen o la nena que del professor. Si un alumne jura davant Pokémon GO que el seu mestre ha arribat a classe borratxo, dient que és membre del comitè federal del PSOE, o ballant La Macarena és molt possible que els pares el creguin, que el grup de WhatsApp Progenitors on fire arribi als 325 missatges en un minut i que es demani una reunió urgent amb el director o amb el cap d’estudis.
El divorci entre la comunitat educativa i la societat és cada cop més evident. I les diferents administracions no hi ajuden sinó que contribueixen a aquest distanciament. Només cal recordar les constants reformes que s’han fet els darrers anys a l’Estat espanyol –set lleis en 35 anys– i el tancament de centres com l’Escola Espanyola de Sant Julià de Lòria, que es va dur a terme seguint fil per randa la trama d’un mític episodi de The Sopranos. O la informatització a França on tot passa pels algoritmes: un per entrar a la universitat amb l’Admission Post Bac (APB), un altre per als futurs estudiants de batxillerat (Affelnet) i, a partir del curs vinent, un tercer fins i tot per accedir a un col·legi públic de París. No es descarta que entri en vigor l’Afflelou, eina de disseny encaminada a que les ulleres dels ensenyants no provoquin traumes entre l’alumnat. A França, a més, aquest any s’ha posat en marxa una important reforma al collège.
 Els mestres han rebut durant l’estiu diverses formacions a càrrec de funcionaris del ministeri i d’inspectors acadèmics amb el suport dels inevitables i, sovint,  feixucs powers points. Tot amb acrònims com l’EPI que no és un personatge de Barri Sèsam sinó uns ensenyaments pràctics interdisciplinaris que els mestres han de posar en pràctica treballant en equip amb altres col·legues.
 Els temes que es van proposar en algunes presentacions són delirants: Gargantúa, Emma Bovary, mengen de manera equilibrada? o, cal menjar vegetarià al menjador escolar? Sens dubte, són temes apassionants per a uns alumnes d’una franja d’edat que, normalment, comença als deu anys amb el curs de sixième. Si a la dificultat de lidiar cada dia amb classes de 25 o 30 alumnes, d’escapolir-se de l’escomesa dels pares, afegim els constants canvis en els programes, arribarem a la conclusió que el col·lectiu d’ensenyants deu anar força atabalat tot i que sempre sortiran els típics tertulians de fira que els recordaran els mesos de vacances que tenen i altres privilegis oblidant que s’enduen la feina a casa i que dediquen moltes hores a les correccions i preparació de les classes. També cal afegir que més enllà de la seva capacitació professional, la immensa majoria tenen la consciència que no són uns simples transmissors de coneixements, sinó que són, al mateix temps, transmissors de valors, generadors de somnis i forjadors de persones.
S’ha de reivindicar la seva feina així com la dels metges tot i que, com en qualsevol col·lectiu, hi ha professionals bons i dolents malgrat que no ha ser fàcil estar estudiant una pila d’anys i començar a treballar cobrant una misèria fins que pots aconseguir ser cap de traumatologia a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell o a dirigir l’Àrea de Salut Mental. Si en el cas dels mestres, alguns pares solen ser uns autèntics torrapipes, en el dels metges, ho són alguns pacients. Cada cop n’hi ha més que arriben a la consulta amb el diagnòstic fet per gentilesa del doctor Google i amb la seva proposta de medicaments. En aquest sentit, els guionistes de la sèrie de televisió Doctor House ens van oferir moments brillants per recordar.
 El millor, sens dubte va ser aquell en què una parella jove es negava a vacunar el seu fill: «Les vacunes són un negoci de les farmacèutiques. No volem participar-hi», deia el noi, mentre la seva companya feia que sí movent el cap com aquells gossets de peluix que hi havia a la part del darrere dels cotxes. El metge va respondre: «Saben quin és un gran negoci també? El dels taüts infantils. Els fabriquen amb uns colors moníssims». La sèrie passarà a la història més pels seus diàlegs que no pas per l’encert del metge de ficció que va ser capaç de confondre un edema pulmonar (líquid a l’interior dels pulmons) amb un vessament pleural (líquid a la pleura però fora dels pulmons), de diagnosticar una vasculitis (destrucció inflamatòria dels vasos sanguinis) sense fer una biòpsia i d’atribuir una hepatitis C per haver compartit un porro de cocaïna.  
Precisament, tant mestres com metges són els professionals més necessitats al Pirineu. Les escasses possibilitats d’investigació i de projecció professional dissuadeixen els facultatius mentre que els docents es resisteixen a venir, però l’escassetat de places gairebé els hi obliga. Aquí, com a tot arreu, hi ha intervencionistes que criticaran la seva feina i solen ser els mateixos que s’omplen la boca parlant del sistema educatiu finlandès després de veure un reportatge a la televisió. El que obliden, és que la feina dels mestres i professors en els països nòrdics té el suport total dels pares i mares. H
Periodista