El crèdit comercial atorgat a clients és una important inversió
Un refrany mexicà afirma: «És millor plorar sobre les teves caixes de mercaderia que no vas vendre que sobre les factures que no vas cobrar». El precepte que han de seguir les empreses és que el crèdit comercial és una inversió que fan les empreses i per tant com tota inversió ha de proporcionar una rendibilitat i ha de suposar un risc mínim. Per tant només es pot vendre a crèdit si l’operació és rendible i el creditor té un nivell suficient de seguretat i confiança que cobrarà al venciment de les factures. En cas que la transacció comercial no sigui rendible o que el client no mereixi un nivell mínim de confiança, és millor renunciar a la venda. Per aquest motiu és convenient que les empreses que venen a crèdit als seus clients desenvolupin la seva pròpia estratègia de riscos i defineixin unes polítiques de crèdit que protegeixin la inversió en clients.
Un principi bàsic de la gestió empresarial és que tota venda a crèdit implica la contingència que es produeixi una pèrdua derivada de l’impagament definitiu –un crèdit incobrable– per part del deutor. A aquest risc cal afegir l’eventualitat que el creditor hagi de suportar el cost financer que suposa una mora per part del deutor en el compliment de l’obligació de pagament –o sigui quan el client morós finalment paga el dèbit, però ho fa massa tard. Ara bé, les empreses tampoc han de caure en un comportament paranoic i penjar a l’entrada un cartell que digui: «El crèdit ha mort, descansi en pau, els mals pagadors el van matar».
Per aquest motiu el plantejament estratègic en la concessió de crèdits és trobar l’equilibri entre la rendibilitat que l’empresa pot obtenir mitjançant la inversió efectuada en crèdit de clients i l’increment dels riscos d’incobrables o dels costos financers causats per la morositat. Per tant, la concessió de crèdits comercials està constantment marcada per la dicotomia risc/rendibilitat. Així mateix el nivell de risc dels crèdits a clients –deixant a part la solvència del client– està determinat per quatre factors: l’import concedit; el termini de cobrament; les garanties ofertes i el mitjà de pagament escollit.
Els deutors comercials i altres comptes a cobrar són una de les partides de l’actiu circulant –fins i dins de l’element d’actiu denominat realitzable– que més rellevància té en els balanços de les empreses. Cal no oblidar que una de les inversions més importants que ha realitzat una empresa és la que ha fet en els drets de cobrament immediats o a curt termini, ja que els comptes de clients representen un elevat percentatge de l’actiu total de les empreses i pràcticament la totalitat d’elements patrimonials que figuren al realitzable, és a dir els drets de cobrament de clients. Per aquest motiu és convenient que una inversió que representa un important esforç financer així com un elevat risc per a l’empresa, ha de ser gestionada per un equip especialitzat.
Conseqüentment tota operació comercial a crèdit implica un risc d’impagament fins que l’empresa creditora ha cobrat íntegrament la totalitat de l’import de l’operació. Així doncs, una empresa que hagi realitzat un volum important de transaccions comercials a crèdit té una part molt important del seu actiu corrent constituïda pels crèdits originats per l’activitat principal de l’empresa. Aquest element patrimonial de realitzable constitueix per a moltes empreses la seva inversió més valuosa, ja que suposa de mitjana entre el 10 i el 20% de l’actiu total en el balanç d’una empresa industrial, entre el 50 i el 80% en el balanç d’una empresa de distribució comercial –el percentatge varia segons l’activitat de l’empresa i el seu sector– i representa entre el 90 i el 98% de l’actiu total si es tracta d’una empresa de serveis.
A més d’una inversió, els elements del realitzable formats pels drets de cobrament sobre tercers constitueixen una ocupació molt important dels recursos a curt termini de les empreses. Per aquest motiu els comptes de clients per cobrar han de ser considerats com una inversió productiva i avaluats amb criteris de rendibilitat com es faria amb qualsevol altra inversió empresarial. L’estudi d’aquestes inversions es basa en buscar un equilibri entre els costos que suposen i els beneficis generats. Les empreses que concedeixen crèdits comercials als seus clients han de conèixer el cost que suposa aquesta inversió i el benefici esperat en el futur. Si el benefici esperat supera els costos l’operació comercial es pot fer, però si els costos són superiors al benefici la transacció no reporta beneficis i ha de ser rebutjada.
El risc que comporten les vendes a crèdit ha de ser mesurat així com el risc que suposa cada client al qual se li concedeix una línia de crèdit. En ocasions el risc és difícil de mesurar, perquè és un concepte que moltes vegades té una forta càrrega de subjectivitat. Les empreses no tenen una bola de vidre màgica que els permeti saber si una operació a crèdit tindrà bon fi. En conseqüència, els proveïdors de béns i serveis han d’emprar mètodes per avaluar i reduir el risc de crèdit però és impossible garantir que totes les operacions tindran èxit.
Un principi bàsic de la gestió empresarial és que tota venda a crèdit implica la contingència que es produeixi una pèrdua derivada de l’impagament definitiu –un crèdit incobrable– per part del deutor. A aquest risc cal afegir l’eventualitat que el creditor hagi de suportar el cost financer que suposa una mora per part del deutor en el compliment de l’obligació de pagament –o sigui quan el client morós finalment paga el dèbit, però ho fa massa tard. Ara bé, les empreses tampoc han de caure en un comportament paranoic i penjar a l’entrada un cartell que digui: «El crèdit ha mort, descansi en pau, els mals pagadors el van matar».
Per aquest motiu el plantejament estratègic en la concessió de crèdits és trobar l’equilibri entre la rendibilitat que l’empresa pot obtenir mitjançant la inversió efectuada en crèdit de clients i l’increment dels riscos d’incobrables o dels costos financers causats per la morositat. Per tant, la concessió de crèdits comercials està constantment marcada per la dicotomia risc/rendibilitat. Així mateix el nivell de risc dels crèdits a clients –deixant a part la solvència del client– està determinat per quatre factors: l’import concedit; el termini de cobrament; les garanties ofertes i el mitjà de pagament escollit.
Els deutors comercials i altres comptes a cobrar són una de les partides de l’actiu circulant –fins i dins de l’element d’actiu denominat realitzable– que més rellevància té en els balanços de les empreses. Cal no oblidar que una de les inversions més importants que ha realitzat una empresa és la que ha fet en els drets de cobrament immediats o a curt termini, ja que els comptes de clients representen un elevat percentatge de l’actiu total de les empreses i pràcticament la totalitat d’elements patrimonials que figuren al realitzable, és a dir els drets de cobrament de clients. Per aquest motiu és convenient que una inversió que representa un important esforç financer així com un elevat risc per a l’empresa, ha de ser gestionada per un equip especialitzat.
Conseqüentment tota operació comercial a crèdit implica un risc d’impagament fins que l’empresa creditora ha cobrat íntegrament la totalitat de l’import de l’operació. Així doncs, una empresa que hagi realitzat un volum important de transaccions comercials a crèdit té una part molt important del seu actiu corrent constituïda pels crèdits originats per l’activitat principal de l’empresa. Aquest element patrimonial de realitzable constitueix per a moltes empreses la seva inversió més valuosa, ja que suposa de mitjana entre el 10 i el 20% de l’actiu total en el balanç d’una empresa industrial, entre el 50 i el 80% en el balanç d’una empresa de distribució comercial –el percentatge varia segons l’activitat de l’empresa i el seu sector– i representa entre el 90 i el 98% de l’actiu total si es tracta d’una empresa de serveis.
A més d’una inversió, els elements del realitzable formats pels drets de cobrament sobre tercers constitueixen una ocupació molt important dels recursos a curt termini de les empreses. Per aquest motiu els comptes de clients per cobrar han de ser considerats com una inversió productiva i avaluats amb criteris de rendibilitat com es faria amb qualsevol altra inversió empresarial. L’estudi d’aquestes inversions es basa en buscar un equilibri entre els costos que suposen i els beneficis generats. Les empreses que concedeixen crèdits comercials als seus clients han de conèixer el cost que suposa aquesta inversió i el benefici esperat en el futur. Si el benefici esperat supera els costos l’operació comercial es pot fer, però si els costos són superiors al benefici la transacció no reporta beneficis i ha de ser rebutjada.
El risc que comporten les vendes a crèdit ha de ser mesurat així com el risc que suposa cada client al qual se li concedeix una línia de crèdit. En ocasions el risc és difícil de mesurar, perquè és un concepte que moltes vegades té una forta càrrega de subjectivitat. Les empreses no tenen una bola de vidre màgica que els permeti saber si una operació a crèdit tindrà bon fi. En conseqüència, els proveïdors de béns i serveis han d’emprar mètodes per avaluar i reduir el risc de crèdit però és impossible garantir que totes les operacions tindran èxit.