Cada dia me n’adono més del necessari que és tenir un espai personal i propi que ens permeti gaudir de tranquil·litat i privacitat. I de vegades és difícil. Perquè la convivència amb altres persones fa que aquest espai de vegades sigui envaït.
El principal problema, i ho he comprovat jo mateixa, és no saber marcar els límits de des del principi. Perquè després no hi ha manera d’aturar aquesta espècie d’invasió que fa que relacions amistoses o de parella es deteriorin i acabin convertint-se gairebé en una tortura. Ja que moltes persones a les que concedeixes certes atribucions no saben respectar-les i acaben prenent-se d’altres que no els pertanyen, cal saber ser assertiu per frenar-les i marcar les zones en les que no han de ficar-se.
El que cal tenir molt present és que l’espai personal és un tot que de vegades segmentem i compartim amb algunes persones que considerem especials per a nosaltres: la parella, les amistats, els fills, etc. Però, què passa quan les persones que més volem i que comparteixen el teu dia a dia aprofiten les teves confidències i sentiments per fer-te mal? O quan sents que no hi ha ningú amb qui puguis explicar-te per expressar els teus sentiments? El més saludable és que hi hagi diverses persones en la nostra vida amb qui puguem compartir certes vivències i sentiments íntims. Elles conformen aquesta mena de «xarxa» que, encara que no impedeix que de vegades ens caiguem, ens ofereix un agafador perquè després puguem aixecar-nos més fàcilment.
A més, immersos com estem en una gran quantitat d’obligacions i compromisos diaris, concedim prioritat i atenem més a altres persones que a nosaltres mateixos, amb el que acabem a l’últim lloc de la nostra llista de prioritats. No hem après a treure temps per a nosaltres i les nostres coses. Mai arriba el moment, malgrat que ens repetim una i altra vegada que el busquem, que el volem, que el trobem a faltar. La realitat és que no ens ho prenem perquè ens donem menys importància que la que ens mereixem. Es tracta d’una generositat mal entesa que fa que descompensem la balança de les nostres necessitats a favor de les dels altres.
Com ja he dit, ens falta l’hàbit de pensar més en nosaltres mateixos i això ens fa molt més difícil destinar un temps per a nosaltres i connectar amb el nostre espai íntim. Ens sentim culpables quan pensem que desatenem els altres, però, per contra, ens desatenem nosaltres mateixos. La realitat és que necessitem temps d’elecció personal per poder estar sols o amb la companyia que desitgem, per fer el que ens vingui de gust. Temps per ocupar-nos només de nosaltres mateixos i de les nostres coses. Això, ens permetrà desenvolupar millor la nostra personalitat i crèixer com a persones.