El tema de l’assistència sanitària és dels més delicats que dirigents polítics i població tenim damunt de la taula. En aquesta part del món que volem definir com Alt Pirineu –territori que va des de l’Aran passant pels Pallars, Alta Ribagorça, Alt Urgell  fins a la Cerdanya– sabem que quan als diaris nacionals o provincials es parla de retallades en el món sanitari les conseqüències a patir seran, com fins ara, sempre les mateixes: o tendència a privatitzacions o a concentracions de serveis en les capitals provincials.

I les privatitzacions resulten ser més cares que els serveis públics perquè les fórmules miraculoses es reserven per als mons màgics que ens venen els ultraconservadors i les concentracions provincials porten a serveis col·lapsats on els professionals sanitaris es mouen estressats i moltes vegades malhumorats (per exemple l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida).

Des de l’Alt Pirineu, més concretament en aquest cas des de l’Alt Urgell, alguns sectors sempre hem aspirat a tenir una sanitat territorialitzada i planificada com a Alt Pirineu i, a més, a complementar aquesta planificació amb un bon conveni sanitari, en aquest cas, amb la part andorrana. La racionalitat econòmica, diguem-ne el seguiment dels principis d’austeritat raonables, queda ben assegurada perquè no s’incrementen costos i l’efectivitat de les prestacions sanitàries poden, també de manera molt raonable, millorar.  A més del plus de poder accedir a una medicina alhora que de correcció sostinguda, de fàcil proximitat.
Des d’Andorra ens temem que això s’ha vist sempre com una carrera d’obstacles: amb una Andorra amb finances públiques suficients qualsevol sortida, en pagant, podia ser bona a base de rebre facturacions d’institucions exteriors al país; a més, quin polític andorrà desitja embolicar-se en unes negociacions tedioses amb Madrid i ai! amb l’estimada i temuda Barcelona.

Avui, ara, sembla que les perspectives des d’Andorra poden haver anat canviant, encara que sigui lleugerament, les finances públiques ja no arriben tan lluny com ans solien i hi ha alguna bona part de l’opinió pública andorrana que ja no veuria amb mals ulls uns convenis que incloguessin els veïns en determinades prestacions sanitàries. I això no seria allò del win-win per a tots? El camí per aconseguir-ho no és senzill però sembla que hi pot haver uns interessos comuns, andorrans, alturgellencs i cerdans, que el faciliten.

Parlem d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya com a territoris que sumen plegats els mítics cent mil habitants que farien possibles i rendibles inversions com les instal·lacions de radioteràpia oncològica. Autors tan prestigiosos com Antoni Pol i Joan Ganyet, provadament insignes ciutadans d’Andorra i de l’Alt Urgell respectivament, han publicat articles molt suggerents demanant l’estudi de l’ampliació del radi d’influència andorrà cap els seus veïns més addictes.

Si bé que ara no parlem de pallaresos, ribagorçans o aranesos, que només en aquests moments presents –i sense que assentem un precedent– els és potser més còmode seguir les aigües dels Nogueres que les de les valls altes del Segre i la Valira.

Bé, ara és d’aquelles conjuntures, opino, en què s’ha de fer de la necessitat ( escassetat continuada i creixent dels diners públics), virtut (primfilar inversions prioritzant les més necessàries i emprenent accions socials que fa uns anys es tenien com a no corresponents al nivell de vida del moment).

Tots els que hem tingut responsabilitats públiques sabem que hi ha moments en què s’ha de ser a més d’administrador «bon pare de família», innovador, perquè les economies públiques no es nodreixen només dels impostos sinó de la capacitat de la demanda interior i les prestacions socials imprescindibles, tot sigui dit en record de sant John Maynard Keynes i a favor de mantenir una bona prestació sanitària per andorrans, alturgellencs i cerdans.

Economista i component d’APIA