PUBLICITAT

Setembre: el nou cap d’Any

Setembre és el nou cap d’Any dels propòsits: Inici d’una etapa, tornada a la rutina i planificació d’objectius. Segons el calendari gregorià l’any comença l’1 de gener però el Papa Gregori XIII no va estar gaire encertat perquè l’autèntica catarsi arriba després de les vacances d’estiu com si fos un canvi de roba. Tenim la voluntat d’iniciar moltes coses com aprendre idiomes, anar al gimnàs, deixar de fumar, ressuscitar un mamut, posar-se a dieta, compondre una cançó tan dolenta com Yo necesito de Neymar, moderar el consum d’alcohol perquè no sigui l’equivalent dels Grans Llacs en licors flamígers, llegir el diari Le Monde a Snapchat Discover i col·leccionar tots els fascicles existents al quiosc de la cantonada: els carros de combat de la Segona Guerra Mundial, les peces per (re)construir el mític Seat 600 o els potets de pintura per decorar objectes restaurats.
És obrir el calendari i buscar raons per sobreviure, substituint els plans impossibles pels projectes possibles i encaixar els desitjos amb la realitat mentre els dies s’escurcen i sovint plou. Les tardes de pluja són una mica com la pel·lícula El quadern de Noah que parla d’oportunitats perdudes i sobre el fer-se gran. Tristesa de tardor. Asseure’s en una cafeteria i resseguir amb la mà les gotes que baixen per la vidriera mentre et poses nostàlgic tot i que el cambrer, aprenent de poeta, et parli d’esferes líquides abstractes o de llàgrimes dels cels. Ets com la bossa de te que hi ha dins la tassa però la teva, en comptes de fulles joves que no s’han oxidat i que han estat protegides del sol per a evitar la formació de la clorofil·la, porta llocs comuns, records i tristesa de finals de setembre.
És un trastorn efectiu estacional per manca de vitamina D que té unes conseqüències directes sobre els teus nivells de serotonina. Els dies es converteixen en un etern dilluns  i tens por d’acabar com el rei Sísif, empenyent la punyetera pedra i caient fent rodolons, o lligat a una roca com el tità Prometeu amb l’àliga rosegant-li el fetge cada matí.  Estàs malhumorat, cansat i desanimat i això que encara no has anat a fer cua a l’Agència Tributària de la Baixada del Molí d’Andorra la Vella per liquidar l’IRPF, ni has consultat els darrers exemplars del BOPA per saber si tens alguna multa pendent per excés de velocitat.
Pateixes un desig compulsiu per consumir carbohidrats i sucres encara que siguin en aplicació de l’anomenada dieta paleolítica però una mica tunejada com ara una medul·la de cavall batuda amb maduixes i nata o un colom farcit de fruites vermelles sucades en moscatell o una amanideta de carrota, amb pinyons, gerds i crema anglesa. Els croissants i magdalenes de la barra de la cafeteria estan a punt de convertir-se en unes espècies en vies d’extinció mentre esperes que el xàfec amaini o es decideixi a persistir en una pluja fina. Però t’has d’esforçar, ser valent. Has de sortir al carrer perquè no ets com un elefant que pot escoltar el soroll de la pluja a més de 250 quilòmetres i fins i tot estàs pensant a descarregar-te una aplicació meteorològica al telèfon mòbil com la Partly Cloudy per saber quan podràs estendre la roba al balcó.
Caminant pel carrer, l’olor de pluja i l’essència de terra molla t’ha de prendre els sentits i se t’ha d’arrapar per fer-te sentir viu i despertar-te els instints somorts. Hi ha motius per a l’esperança: les estrenes de Silencio de Martin Scorsese, Paterson de Jim Jarmusch, Wagner Moura a la segona temporada de Narcos, Woody Allen amb la seva primera sèrie Crisis in Six Scenes, el canvi radical d’imatge de Sara Ramírez (Callie Torres) a Anatomía de Grey, la torrada de mango del restaurant Trumfes de Llívia, el vermut dels diumenges al migdia, l’exposició de la Beat Generation al Centre Pompidou de París (fins el 3 d’octubre), la de Francis Bacon: de Picasso a Velázquez al Guggenheim de Bilbao (30 de setembre-8 de gener) i la You Say You Want a Revolution? Records and Rebels 1966-70 (fins el 26 de febrer) al Victoria and Albert Museum de Londres.
És setembre i l’olor impregna els carrers, els projectes i les melancolies. Té un nom. Es diu futur.
Periodista

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT