El PIB és un disbarat i un insult a l’intel·lecte
E n la meva època d’universitat –i al llarg dels anys– vaig aprendre que l’evolució i el creixement del benestar emergeixen d’un procés no planificat conegut amb el nom de destrucció creativa, identificat per un «xerraire» austro-americà anomenat Schumpeter, i que versa sobre la necessitat de destruir per progressar.
Vegem. D’igual manera que en el plànol biològic una espècie d’homínids s’extingia perquè una altra –millor adaptada– sobrevisqués, en el plànol econòmic ocorre alguna cosa similar amb els projectes i empreses poc adaptades: han de morir i alliberar recursos per donar lloc al genuí creixement.
Avui, l’alt prelat de l’ortodòxia Keynesiana –i la resta de planificadors de l’economia– afirmen que això no és així i declaren que el progrés pot ser creat ‘ex nihilo’ –és a dir, del no-res– a partir de l’acció d’un Déu benèvol anomenat estat. Entenen ara lo de planificadors?
Partint de la doctrina establerta pel seu profeta (Keynes), prometen la prosperitat i la felicitat a partir de l’acció de l’estat. La forma escollida per mesurar aquesta felicitat és el PIB –una mesura central del catecisme Keynesià avui, i que combina el valor de les transaccions voluntàries realitzades pel sector privat amb la despesa i la intervenció realitzats des de l’Estat.
Han de saber vostès que aquesta intervenció de l’estat s’alimenta o bé d’impostos o bé de deute. Vol algú explicar-me ara en quina part d’aquesta “felicitat” es computa el dany infringit en el balanç nacional com a conseqüència d’aquest deute? No s’esforcin. El dany que neix de l’acció de l’estat (despesa) per augmentar la felicitat (PIB) en un any particular no es registra en els comptes nacionals d’aquest any en curs. És com si estiguéssim comprant felicitat a crèdit, però en realitat, i com sol passar amb les coses comprades a crèdit, no és nostra.
És un insult a l’intel·lecte no considerar aquest dany en el PIB. Per tant, haig de dir que el propi concepte de PIB, com a mesura de progrés –i noció de felicitat per als planificadors–, és un altre disbarat.
Això, i no una altra cosa, explica l’estat actual d’ensomni general, amb muntanyes de nous bilions de deute guanyant altures insospitades. Il·lusió de riquesa, doncs al mateix temps observo muntanyes de runa, societats trencades i noves capes acumulant-se en els munts de deute. Què és el que s’està forjant al món? Pensant en conjunt, m’assalta una sensació de transitorietat, de trajectòria sense patró fortuïta i probablement passatgera. Com si tot fos un truc de festa infantil que pot esvair-se amb la picada d’ullet d’un il·lusionista. Gràcies, senyors, per haver planificat tan bé.
Dit tot això, entendran vostès que cada vegada que escolto la paraula PIB –cosa que ocorre desenes de vegades al dia–, em sobrevé un cert rebuig d’ordre biològic. Penso en aquest concepte com alguna cosa tan grotesca i absurda com un raig de sang en un llenç de Pollock.
Vegem. D’igual manera que en el plànol biològic una espècie d’homínids s’extingia perquè una altra –millor adaptada– sobrevisqués, en el plànol econòmic ocorre alguna cosa similar amb els projectes i empreses poc adaptades: han de morir i alliberar recursos per donar lloc al genuí creixement.
Avui, l’alt prelat de l’ortodòxia Keynesiana –i la resta de planificadors de l’economia– afirmen que això no és així i declaren que el progrés pot ser creat ‘ex nihilo’ –és a dir, del no-res– a partir de l’acció d’un Déu benèvol anomenat estat. Entenen ara lo de planificadors?
Partint de la doctrina establerta pel seu profeta (Keynes), prometen la prosperitat i la felicitat a partir de l’acció de l’estat. La forma escollida per mesurar aquesta felicitat és el PIB –una mesura central del catecisme Keynesià avui, i que combina el valor de les transaccions voluntàries realitzades pel sector privat amb la despesa i la intervenció realitzats des de l’Estat.
Han de saber vostès que aquesta intervenció de l’estat s’alimenta o bé d’impostos o bé de deute. Vol algú explicar-me ara en quina part d’aquesta “felicitat” es computa el dany infringit en el balanç nacional com a conseqüència d’aquest deute? No s’esforcin. El dany que neix de l’acció de l’estat (despesa) per augmentar la felicitat (PIB) en un any particular no es registra en els comptes nacionals d’aquest any en curs. És com si estiguéssim comprant felicitat a crèdit, però en realitat, i com sol passar amb les coses comprades a crèdit, no és nostra.
És un insult a l’intel·lecte no considerar aquest dany en el PIB. Per tant, haig de dir que el propi concepte de PIB, com a mesura de progrés –i noció de felicitat per als planificadors–, és un altre disbarat.
Això, i no una altra cosa, explica l’estat actual d’ensomni general, amb muntanyes de nous bilions de deute guanyant altures insospitades. Il·lusió de riquesa, doncs al mateix temps observo muntanyes de runa, societats trencades i noves capes acumulant-se en els munts de deute. Què és el que s’està forjant al món? Pensant en conjunt, m’assalta una sensació de transitorietat, de trajectòria sense patró fortuïta i probablement passatgera. Com si tot fos un truc de festa infantil que pot esvair-se amb la picada d’ullet d’un il·lusionista. Gràcies, senyors, per haver planificat tan bé.
Dit tot això, entendran vostès que cada vegada que escolto la paraula PIB –cosa que ocorre desenes de vegades al dia–, em sobrevé un cert rebuig d’ordre biològic. Penso en aquest concepte com alguna cosa tan grotesca i absurda com un raig de sang en un llenç de Pollock.