EEn la conjuntura econòmica actual que experimenta l’economia europea, ens estem acostumant a tipus d’interès zero i fins i tot tipus negatius i a inflacions mitjanes anuals negatives, el que es coneix com deflació; els confesso que quan estudiava economia mai vaig pensar que viuria una situació així i que aquest supòsit només era pura teoria. I els experts reunits pel Banc Central Europeu (BCE) en la seva conferència anual, van vaticinar que l’era dels tipus d’interès reals molt baixos durarà cinc anys més, fins el 2021.
No obstant això, aquesta situació és provisional i convé recordar un principi en una conjuntura normal de l’economia, que cal sempre tenir en compte –i molt més en cicles econòmics inflacionistes. És que els diners tene un valor canviant en el temps i ha de ser considerat com un valor relatiu i mutant. Una màxima en finances diu: «Els diners amb el pas del temps perden valor» (i com més inflació, més valor perd); per tant una unitat monetària rebuda avui val més que la mateixa unitat monetària rebuda dins d’un mes. El que importa dels diners és el seu poder adquisitiu; per tant no és el mateix disposar avui de deu mil euros que –per exemple– poder fer-ho d’aquí a mig any. La inflació, l’augment dels preus i les fluctuacions de les monedes poden canviar després dels sis mesos el valor de les deu mil unitats monetàries, depreciant-les quantiosament (pensem en un país com Veneçuela amb l’elevat índex d’inflació i els tipus d’interès pels núvols). Un altre punt és que l’empresa creditora pot rebre interessos sobre els diners rebuts avui o els pots invertir en projectes empresarials i obtenir un rendiment.
Per tant en alguns contextos econòmics –per exemple durant processos inflacionaris o de devaluació de la moneda–   el proveïdor que concedeix un crèdit durant un període de temps prolongat s’exposa al fet que quan el client liquidi finalment l’import ajornat, el valor dels diners haurà patit una pèrdua important, minvant considerablement la rendibilitat de l’operació comercial. Per tant els proveïdors han de tenir en compte el factor de la inestabilitat del valor dels diners en fer qualsevol mena d’operacions amb pagament ajornat i tenir prevista la possible depreciació de la unitat monetària utilitzada.
Un axioma en la concessió de crèdits és que el creditor ha de tenir confiança en la promesa de pagament del deutor. La base de la concessió d’un crèdit comercial és la confiança que el proveïdor té, no sols en la promesa, sinó també en la solvència econòmica i moral del client. Per aquest motiu és clau l’opinió que aquest proveïdor tingui sobre la capacitat del deutor de complir puntualment els compromisos econòmics. Si no hi ha confiança és inconcebible que un proveïdor pugui concedir crèdit comercial a un comprador ja que la concessió del crèdit es basa en la confiança.
El proveïdor ha de concedir el crèdit al comprador basant-se en l’opinió existent sobre la seva solvència, situació econòmica, honorabilitat i reputació. Si un comprador objectivament –i en vista informació fiable– no mereix crèdit, és millor plantejar altres alternatives comercials –com oferir un descompte per pagament al comptador en lloc de cedir a les pressions comercials i concedir-li un crèdit ja que l’argument clàssic dels venedors és que si no se li dóna la possibilitat de comprar amb pagament ajornat, segur que una altra empresa del sector si ho farà i es perdrà una venda. El raonament del departament comercial és que com a conseqüència de denegar aquesta classe de crèdits es perd quota de mercat i s’enforteix a la competència, i que per tant és necessari atorgar el crèdit i assumir el risc. Aquest argument no és vàlid ja que el client insolvent acabarà impagant i per tant provocant pèrdues al subministrador de béns o serveis que li ha venut a crèdit, per tant els competidors a curt o mitjà termini sortiran perjudicats i patiran pèrdues econòmiques per vendre a clients poc solvents.
En un marc ideal el proveïdor que concedeix un crèdit comercial a un client hauria de tenir la seguretat que la situació econòmica i les condicions morals d’aquest li faculten plenament per ser mereixedor d’un ajornament en els pagaments. No obstant això en la pràctica mercantil és molt difícil -per no dir impossible- tenir la certesa absoluta que un client realitzarà el pagament de la totalitat del deute en la data pactada, ja que sempre hi ha factors imprevistos o fets fortuïts –deixant a part la intencionalitat del deutor– que poden malmetre una operació comercial i deixar al creditor sense cobrar. El client més solvent pot convertir-se de la nit al dia en insolvent a causa de factors externs que modifiquin la seva capacitat de pagament o la seva situació financera.
Per aquest motiu qualsevol concessió d’un crèdit implica assumir un risc ja que encara que l’expectativa del creditor és que rebrà l’import que se li deu a la data prevista, sempre hi ha la incertesa –per petita que sigui– del bon fi de l’operació. Així mateix hi ha empreses que assumeixen un major nivell de riscos concedint conscientment crèdits a clients menys solvents ja que segueixen una estratègia empresarial determinada. Si aquestes estratègies de riscos funcionen poden aportar beneficis però en cas contrari provoquen importants pèrdues econòmiques.