Estiu plàcid a les borses europees. Per què?
Un periodista em va fer aquesta pregunta i, ateses les circumstàncies i les grans incerteses, podríem fer-hi una reflexió. Aprofito doncs i els enumero les circumstàncies que poguessin explicar el que s’ha vist aquest estiu.
1. Abans de res, ens hem de preguntar si la ‘bonança’ a les borses europees aquest estiu es deu a raons d’ordre estrictament europeu. Al cap i a la fi, podria ser que el mercat europeu s’hagi vist beneficiat (abduït) pel ral·li post-’brexit’ global, que a la vegada vindria motivat per l’efecte ‘crowding-out’ derivat de l’acció d’un banc central com el del Japó, que de manera molt poc succinta ha expulsat literalment als inversors institucionals del mercat de deute nipó, i s’han vist obligats a llançar-se a comprar en massa actius financers fora del Japó. Creuen que això és una il·lusió? Imaginacions d’un analista desvetllat? Sàpiguen que les asseguradores nipones han vist desplomar el seu benefici un 9% per, entre altres coses, el baix rendiment del mercat de deute nipó.
2. Malgrat els núvols que es van formant sobre l’economia del Regne Unit, la fotografia és diferent quan parlem del continent, amb unes dades de PMI a Alemanya escalant al seu màxim de set mesos (55,3) i, això, malgrat la seva exposició al comerç amb UK.
3. Precisament, existeix una estranya sensació que les amenaces i els temors a un contagi polític (pel ‘brexit’) haurien dissipat alguna cosa. Potser per la deterioració a UK amb els nivells de confiança i els preus dels immobles caient visiblement.
4. Segurament gran part de l’explicació vingui ocasionat pel programa del BCE de compra d’actius (bons) corporatius, que ha provocat fins avui una forta compressió en els ‘spreads’ de crèdit, i que estaria ara cristal•litzant al mercat d’ ‘equity’, que fins ara no havia recollit els efectes positius que sí s’havien observat al mercat de deute. Per què abans no i ara sí? No ho sé. Potser els inversors de borsa han estat massa preocupats pels problemes de solvència dels bancs o per un contagi polític induït després del referèndum a UK? Tota vegada s’ha fet un pas en la qüestió dels rescats bancaris a Itàlia, i la ràbia populista sembla haver deixat de rugir (almenys durant l’estiu), és legítim pensar que els inversors s’estarien alineant ara amb la realitat (més favorable) del mercat de deute corporatiu.
Ara la pregunta del milió. Podria continuar això? Per descomptat, no ho sé. Però el que sí sé és el següent:
1. La volatilitat s’ha desplomat a 11,4 (mínim de dos anys), advertint que aquestes caigudes en volatilitat han vingut seguides de fortes vendes als mercats d’ ‘equity’.
2. Les amenaces polítiques a Europa, tot i no haver generat grans titulars durant aquest estiu, no han desaparegut. La qüestió migratòria, que tantes tensions i populismes ha alimentat, no s’ha solucionat. És més, amb una Turquia allunyada de la UE i més propera ara a Rússia, sembla que l’acord pel “control dels fluxos migratoris” entre la UE i Turquia pot saltar per l’aire. De la mateixa manera, treu el cap per l’horitzó la qüestió del referèndum a Itàlia, que podria desembocar (recordem-ho) en la caiguda del govern de Renzi i l’ascens d’una administració euroescéptica.
1. Abans de res, ens hem de preguntar si la ‘bonança’ a les borses europees aquest estiu es deu a raons d’ordre estrictament europeu. Al cap i a la fi, podria ser que el mercat europeu s’hagi vist beneficiat (abduït) pel ral·li post-’brexit’ global, que a la vegada vindria motivat per l’efecte ‘crowding-out’ derivat de l’acció d’un banc central com el del Japó, que de manera molt poc succinta ha expulsat literalment als inversors institucionals del mercat de deute nipó, i s’han vist obligats a llançar-se a comprar en massa actius financers fora del Japó. Creuen que això és una il·lusió? Imaginacions d’un analista desvetllat? Sàpiguen que les asseguradores nipones han vist desplomar el seu benefici un 9% per, entre altres coses, el baix rendiment del mercat de deute nipó.
2. Malgrat els núvols que es van formant sobre l’economia del Regne Unit, la fotografia és diferent quan parlem del continent, amb unes dades de PMI a Alemanya escalant al seu màxim de set mesos (55,3) i, això, malgrat la seva exposició al comerç amb UK.
3. Precisament, existeix una estranya sensació que les amenaces i els temors a un contagi polític (pel ‘brexit’) haurien dissipat alguna cosa. Potser per la deterioració a UK amb els nivells de confiança i els preus dels immobles caient visiblement.
4. Segurament gran part de l’explicació vingui ocasionat pel programa del BCE de compra d’actius (bons) corporatius, que ha provocat fins avui una forta compressió en els ‘spreads’ de crèdit, i que estaria ara cristal•litzant al mercat d’ ‘equity’, que fins ara no havia recollit els efectes positius que sí s’havien observat al mercat de deute. Per què abans no i ara sí? No ho sé. Potser els inversors de borsa han estat massa preocupats pels problemes de solvència dels bancs o per un contagi polític induït després del referèndum a UK? Tota vegada s’ha fet un pas en la qüestió dels rescats bancaris a Itàlia, i la ràbia populista sembla haver deixat de rugir (almenys durant l’estiu), és legítim pensar que els inversors s’estarien alineant ara amb la realitat (més favorable) del mercat de deute corporatiu.
Ara la pregunta del milió. Podria continuar això? Per descomptat, no ho sé. Però el que sí sé és el següent:
1. La volatilitat s’ha desplomat a 11,4 (mínim de dos anys), advertint que aquestes caigudes en volatilitat han vingut seguides de fortes vendes als mercats d’ ‘equity’.
2. Les amenaces polítiques a Europa, tot i no haver generat grans titulars durant aquest estiu, no han desaparegut. La qüestió migratòria, que tantes tensions i populismes ha alimentat, no s’ha solucionat. És més, amb una Turquia allunyada de la UE i més propera ara a Rússia, sembla que l’acord pel “control dels fluxos migratoris” entre la UE i Turquia pot saltar per l’aire. De la mateixa manera, treu el cap per l’horitzó la qüestió del referèndum a Itàlia, que podria desembocar (recordem-ho) en la caiguda del govern de Renzi i l’ascens d’una administració euroescéptica.