El setial de la Mare de Déu de Meritxell
L’assoliment de la qualitat de basílica per part del Santuari de Nostra Senyora de Meritxell, concedida pel Papa Francesc el 2014, ha comportat que s’haguessin d’introduir petits però significatius i necessaris canvis.
Aquests han estat promoguts pel Bisbat d’Urgell en la persona de l’arquebisbe Joan Enric al qual s’ha adherit el Govern d’Andorra i el Comú de Canillo. I n’ha fet el seguiment in situ Mn Ramon de Canillo.
Si primer es va introduir un Ambó, o faristol de lectura fix, i l’any següent un Sagrari en relació directa a l’altar, enguany s’ha fet realitat un element també rellevant com és la fixació i realçament del Setial de la Mare de Déu.
El Santuari projectat i dirigit per Ricard Bofill i el seu taller d’arquitectura el 1976 ja tenia resolta la qüestió més rellevant, és a dir la incorporació de l’espiritualitat en els volums i espais dissenyats, a través de l’arquitectura concebuda com a art, que no és sinó una manera de transcendir.
L’art com a coneixement inspirat que produeix emocions.
I ho va fer incorporant una simbologia a l’obra, a través de la seva mirada pròpia, intentant reflectir el misteri transcendent cristià i catòlic a través dels conceptes compartits i universals com bellesa, veritat i bondat.
El seu projecte fins i tot anava més enllà amb un santuari símbol de la transformació a la qual estava cridada una nova Andorra.
Les tres actuacions d’Ambó, Sagrari i Setial volen seguir la lògica de Bofill i les seves relacions simbòliques i dissenys dels volums, formes i figures reflectides en les parets i els paviments.
Quina essència hauria de seguir el Cambril de la Mare de Déu de Meritxell al segle XXI?
En el disseny de Bofill es retroben les claus. La planta del Santuari cobert és neta i de lliure circulació amb l’altar central i s’organitza en dos eixos claus, un est-oest sobre el qual i al seu llarg s’articula el Sagrat i l’altre nord-sud, obert a la natura pels dos costats, sobre els quals s’articula la Creació.
Malgrat la llibertat que dóna la planta lliure, els espais entre l’entrada i l’altar o entre les parets d’accés als dos claustres i l’altar s’han anat especialitzant i han anat incorporant els creients amb disponibilitats variades en el temps, llevat de l’espai entre l’entrada principal i l’altar. L’espai entre la capçalera de la nau i l’altar ha quedat el més conflictiu i confús en quant a la seva destinació o utilització, sempre plurifuncional.
Així, la seva funcionalitat ha estat compartida per la presència de la Mare de Déu quan ha baixat de les fornícules de la capçalera, els mobles portadors de ciris, part de públic adreçat a l’altar i part de públic adreçat a la Mare de Déu, els oficiants en cerimònies múltiples, els petits cantors o cors de cantaires, etc.
En definitiva aquest espai ha quedat indefinit quan és l’escena principal segona després de l’altar.
El Cambril del segle XXI, ha d’entendre’s com aquell que és reincorpora en la mateixa nau i no se’n separa i es fa plenament accessible per tots els seus costats. Aquesta part de la nau, entre la capçalera i l’altar,constitueix pròpiament l’espai idoni i digne per a la funció de Cambril que el Santuari- Basílica de Nostra Senyora de Meritxell ofereix a la Patrona del nostre país, Andorra.
I s’implanta el Setial en un dels punts d’aquesta zona, que Bofill determina com a singular i especial perquè s’hi donen confluències de geometries i proporcions diverses.
El Setial en si mateix incorpora set conceptes simbòlics.
Primer, el del seu emplaçament que el situa en un punt referent o cruïlla de proporcions i geometries derivades dels rectangle solsticial del lloc, el propi Santuari-Basílica de Meritxell.
Segon, el gravat d’unes fulles, gavernes, i flors de gavernera recordant la llegenda de la troballa sota d’una gavernera florida en ple mes de gener.
Tercer, dues corones, una de 12 punts recordant els versos de Mn Cito Verdaguer al Canigó: «Desnie-se’n la fada a la bona hora / millor reina i senyora / en Meritxell trobaren estes valls. / Fa música a ses plantes el Valira, / que d’Ordino a Soldeu, harmoniosa / té la figura d’una immensa lira / de braços de cristalls. / Damunt son front llueixen / els dotze estanys Pessons, corona hermosa / que de brillants i gemmes li ofereixen / aqueixes cimes on lo cel reposa; / corona d’Ariana esplendorosa / que, del zenit despresa, / quedà entre terra i cel aquí suspesa». I l’altra de vuit punts per completar el nombre dels estanys dels Pessons.
Quart, la llum com a característica del propi nom de Meritxell provinent de Mereig i de Meridia o Migdia. I el color blanc en relació a la llum i el concepte de puresa que n’és associat .
Cinquè, l’ús del cilindre com a volum geomètric net present en les voltes de canó del Santuari i per la seva generació a partir d’una circumferència que es trasllada al llarg d’una línia recta o generatriu. I la circumferència com aquella figura els punts de la qual es troben a la mateixa distància del seu centre. La Mare de déu com a centre i tots nosaltres al seu entorn equidistants.
Sisè, l’ús de material d’acer en tots els cilindres menys un, en relació a la fortalesa de l’amor que és present entre una mare i un fill.
Setè, l’ús del vidre en el cilindre en contacte amb la talla de la Mare de Déu, en relació a la fragilitat de la maternitat.
Tots aquests conceptes i símbols, fan present tangiblement el misteri intangible d’un lligam que ens uneix amb el transcendent, amb el Sagrat.
Sagrat, com allò que es troba després o més enllà del Profà i no en la seva contraposició. El Sagrat que no s’inventa sinó que es descobreix en l’experiència d’allò que transcendeix a la nostra realitat.
Quaranta anys després de la construcció del nou Santuari de Meritxell, la seva condició de Basílica ens recorda que el temple projectat per Bofill continua viu i ofereix el seu misteri als que no tenen por del coneixement transcendent.
Aquests han estat promoguts pel Bisbat d’Urgell en la persona de l’arquebisbe Joan Enric al qual s’ha adherit el Govern d’Andorra i el Comú de Canillo. I n’ha fet el seguiment in situ Mn Ramon de Canillo.
Si primer es va introduir un Ambó, o faristol de lectura fix, i l’any següent un Sagrari en relació directa a l’altar, enguany s’ha fet realitat un element també rellevant com és la fixació i realçament del Setial de la Mare de Déu.
El Santuari projectat i dirigit per Ricard Bofill i el seu taller d’arquitectura el 1976 ja tenia resolta la qüestió més rellevant, és a dir la incorporació de l’espiritualitat en els volums i espais dissenyats, a través de l’arquitectura concebuda com a art, que no és sinó una manera de transcendir.
L’art com a coneixement inspirat que produeix emocions.
I ho va fer incorporant una simbologia a l’obra, a través de la seva mirada pròpia, intentant reflectir el misteri transcendent cristià i catòlic a través dels conceptes compartits i universals com bellesa, veritat i bondat.
El seu projecte fins i tot anava més enllà amb un santuari símbol de la transformació a la qual estava cridada una nova Andorra.
Les tres actuacions d’Ambó, Sagrari i Setial volen seguir la lògica de Bofill i les seves relacions simbòliques i dissenys dels volums, formes i figures reflectides en les parets i els paviments.
Quina essència hauria de seguir el Cambril de la Mare de Déu de Meritxell al segle XXI?
En el disseny de Bofill es retroben les claus. La planta del Santuari cobert és neta i de lliure circulació amb l’altar central i s’organitza en dos eixos claus, un est-oest sobre el qual i al seu llarg s’articula el Sagrat i l’altre nord-sud, obert a la natura pels dos costats, sobre els quals s’articula la Creació.
Malgrat la llibertat que dóna la planta lliure, els espais entre l’entrada i l’altar o entre les parets d’accés als dos claustres i l’altar s’han anat especialitzant i han anat incorporant els creients amb disponibilitats variades en el temps, llevat de l’espai entre l’entrada principal i l’altar. L’espai entre la capçalera de la nau i l’altar ha quedat el més conflictiu i confús en quant a la seva destinació o utilització, sempre plurifuncional.
Així, la seva funcionalitat ha estat compartida per la presència de la Mare de Déu quan ha baixat de les fornícules de la capçalera, els mobles portadors de ciris, part de públic adreçat a l’altar i part de públic adreçat a la Mare de Déu, els oficiants en cerimònies múltiples, els petits cantors o cors de cantaires, etc.
En definitiva aquest espai ha quedat indefinit quan és l’escena principal segona després de l’altar.
El Cambril del segle XXI, ha d’entendre’s com aquell que és reincorpora en la mateixa nau i no se’n separa i es fa plenament accessible per tots els seus costats. Aquesta part de la nau, entre la capçalera i l’altar,constitueix pròpiament l’espai idoni i digne per a la funció de Cambril que el Santuari- Basílica de Nostra Senyora de Meritxell ofereix a la Patrona del nostre país, Andorra.
I s’implanta el Setial en un dels punts d’aquesta zona, que Bofill determina com a singular i especial perquè s’hi donen confluències de geometries i proporcions diverses.
El Setial en si mateix incorpora set conceptes simbòlics.
Primer, el del seu emplaçament que el situa en un punt referent o cruïlla de proporcions i geometries derivades dels rectangle solsticial del lloc, el propi Santuari-Basílica de Meritxell.
Segon, el gravat d’unes fulles, gavernes, i flors de gavernera recordant la llegenda de la troballa sota d’una gavernera florida en ple mes de gener.
Tercer, dues corones, una de 12 punts recordant els versos de Mn Cito Verdaguer al Canigó: «Desnie-se’n la fada a la bona hora / millor reina i senyora / en Meritxell trobaren estes valls. / Fa música a ses plantes el Valira, / que d’Ordino a Soldeu, harmoniosa / té la figura d’una immensa lira / de braços de cristalls. / Damunt son front llueixen / els dotze estanys Pessons, corona hermosa / que de brillants i gemmes li ofereixen / aqueixes cimes on lo cel reposa; / corona d’Ariana esplendorosa / que, del zenit despresa, / quedà entre terra i cel aquí suspesa». I l’altra de vuit punts per completar el nombre dels estanys dels Pessons.
Quart, la llum com a característica del propi nom de Meritxell provinent de Mereig i de Meridia o Migdia. I el color blanc en relació a la llum i el concepte de puresa que n’és associat .
Cinquè, l’ús del cilindre com a volum geomètric net present en les voltes de canó del Santuari i per la seva generació a partir d’una circumferència que es trasllada al llarg d’una línia recta o generatriu. I la circumferència com aquella figura els punts de la qual es troben a la mateixa distància del seu centre. La Mare de déu com a centre i tots nosaltres al seu entorn equidistants.
Sisè, l’ús de material d’acer en tots els cilindres menys un, en relació a la fortalesa de l’amor que és present entre una mare i un fill.
Setè, l’ús del vidre en el cilindre en contacte amb la talla de la Mare de Déu, en relació a la fragilitat de la maternitat.
Tots aquests conceptes i símbols, fan present tangiblement el misteri intangible d’un lligam que ens uneix amb el transcendent, amb el Sagrat.
Sagrat, com allò que es troba després o més enllà del Profà i no en la seva contraposició. El Sagrat que no s’inventa sinó que es descobreix en l’experiència d’allò que transcendeix a la nostra realitat.
Quaranta anys després de la construcció del nou Santuari de Meritxell, la seva condició de Basílica ens recorda que el temple projectat per Bofill continua viu i ofereix el seu misteri als que no tenen por del coneixement transcendent.