L’apartheid va ser creat el 1948 a Sud-àfrica per promoure els interessos dels blancs i impedir que els grups ètnics es barregessin. 20 anys  després de la seva caiguda, una exposició de fotos fetes amb drons mostra que el seu llegat de separació urbanística i desigualtat segueix viu. Preses des de l’aire a Johannesburg, Ciutat del Cap, Durban i altres municipis, les imatges permeten veure amb claredat les enormes diferències que encara avui hi ha a les zones construïdes perquè hi visquessin els blancs i les que es van habilitar a les ciutats per als negres.

L’esplendor d’arbres i zones verdes, l’amplitud d’espais entre habitatges i la qualitat de les construccions defineixen els espais en què encara viu la major part de la minoria blanca.

A molt poca distància, l’aridesa de la terra rogenca, les barraques i una densitat altíssima que gairebé obliga a amuntegar les cases defineixen encara avui els antics guetos negres o townships, aixecats per allotjar la força de treball en zones urbanes i on tota la població segueix sent de color.

«La mateixa infraestructura de la ciutat va ser creada per mantenir els grups separats un de l’altre», diu a l’autor de les fotos, Johnny Miller, que assenyala que l’arquitectura de l’apartheid no ha estat en prou feines modificada en molts espais urbans.

El responsable d’Unequal Scenes –que pot traduir-se com estampes desiguals i és el nom de la mostra– veu a Ciutat del Cap les separacions més dràstiques, sovint reforçades per carreteres, vies de tren, rius o aiguamolls situats entre ambdues àrees i que posen terra pel mig entre els veïnats.

Originari dels Estats Units, Miller va decidir embarcar-se en aquest projecte davant de la «complaença» amb la qual la gent conviu amb aquesta «increïble desigualtat» a Sud-àfrica, on les més ostentoses mansions s’aixequen a pocs quilòmetres de barraques sense llum ni aigua.

«El dron és interessant perquè ens permet tenir una nova perspectiva de llocs que pensàvem que coneixíem», afirma Miller, que afegeix que «quan un vola» canvia completament la seva visió de les coses. «Edificis, muntanyes, boscos... Tot sembla diferent».

Les fotos estan fetes amb ajuda de Google Earth, a una alçada màxima d’uns 300 metres, amb un aparell que tenia 12 minuts d’autonomia de vol. «Obtenir aquestes imatges és molt més difícil del que es podria pensar».

El fotògraf va seleccionar els llocs a retratar amb l’ajuda d’una aplicació a internet del cens oficial sud-africà, que ofereix a l’usuari detallats mapes sobre la distribució racial i d’ingressos en tot el territori nacional. Una succinta consulta permet comprovar que els punts vermells i taronges que representen els sud-africans més pobres estan generalment en els mateixos llocs que les taques que formen els punts verds que localitzen els sud-africans negres.

Cada vegada més ciutadans negres s’incorporen a la classe mitjana i es muden a barris de Johannesburg i Pretòria abans reservats als blancs, en els quals en el passat no haguessin pogut ni passejar sense una prova que estaven treballant per a l’amo d’alguna casa .

A l’extrem oposat, en els marges de ciutats com Johannesburg i Pretòria han sorgit en els últims anys poblats barraquistes blancs, cosa inimaginable en els temps de proteccionisme cap als sud-africans d’origen europeu de l’apartheid.

Però canviar les dinàmiques històriques porta temps, i, segons estadístiques oficials, les llars blanques tenen encara avui una mitjana d’ingressos anuals cinc vegades més gran que les llars negres.

Periodista a Johannesburg