Suïcidi social i assetjament
Homofòbia social. Aquest és el terme que divideix, en dos grans grups, la societat. Per una banda, aquells que presumeixen ser els fidels seguidors de la doctrina moral, dictaminant que tota mostra fora de la norma home-dona és aberrant com a resultat de viure en una societat plena de perversió feminista i ideologies modernes. A la vegada, ferms defensors de la família tradicional, les veritables relacions d’amor i on discriminar i criminalitzar per raó fora del seus dogmes, és ben considerat. Per altra banda, la gent tolerant i respectuosa que, sortosament, ha sortit de la caverna platonista.
L’homofòbia social no es queda en una simple anècdota o discussió sobre qui és més tolerant que qui. Al contrari. L’homofòbia social, a part de discriminació, genera un nombre desproporcionat de suïcidis entre les persones LGBTIQ. La realitat és que la taxa de suïcidis i trastorns psiquiàtrics de les persones LGBTIQ és major que la resta de la població. Tots ells causats pel context; ple d’homofòbia social, homofòbia interioritzada i homofòbia institucionalitzada.
La investigació més coneguda és la de Gary Remafedi. El seu estudi conclou que un 28,1% dels homes homosexuals intenten suïcidar-se front un 4% dels heterosexuals. Puntualitza que un 20,5% de dones homosexuals es van voler treure la vida front al 14,5% de les heterosexuals. Una de les conclusions és que existeix evidència d’una forta associació entre el risc de suïcidi, la bisexualitat o l’homosexualitat. Per altra banda, David M. Ferguson va descobrir que les persones LGBTIQ tenen taxes significativament més altes d’ideació suïcida que la mostra heterosexual (67,9% front al 29%), com en els intents de suïcidi (32,1% vs 7,1%) amb major tendència a presentar trastorns psiquiàtrics entre els 14 i els 21 anys d’edat (depressió major 71,4% vs 38,2%; trastorn d’ansietat generalitzada el 28,5% front al 12,5%; trastorns de conducta 32.1% contra 11,0%; tabaquisme 64,3% front al 26,7%; abús i dependència d’altres drogues 60,7 % vs 44,3 %). L’homofòbia social genera malaltia crònica i aquest, suïcidi. Ser part d’una minoria, passa factura.
Per altra banda, els estudiants LGBTIQ tenen una major probabilitat de plantejar-se el deixar la institució educativa com a resultat de l’assetjament i la discriminació que sofreixen. Susan Rankin així ho demostra en el seu informe State of Higher Education for LGBT People enel qual estudiants, mestres, professors i treballadors LGBTIQ viuen en un ambient gèlid en comunitats que són menys que acollidores. L’assetjament no ha de perquè ser físic. Pot ser emocional, cibernètic o viral, sexual i/o racial. Joves que pertanyen a minories sexuals o adolescents que s’identifiquen com a gais, lesbianes o bisexuals són assetjats tres vegades més que els heterosexuals (81% de 240 estudiants, segons un informe del Departament de Psicologia Social de la UAB) per la seva orientació o expressió de gènere.
Comença un nou curs polític i acadèmic. Quan alguns polítics entenguin que cal prioritzar més la persona que el vot, més l’interès de la majoria tolerant que els de la minoria intolerant, quan donin un cop ferm a la taula per eradicar qualsevol tipus de mostra intolerant i discriminativa, quan aprenguin a no categoritzar interessos, quan deixin de fer maniobres electoralistes per buscar números durant quatre anys i es fixin més en la realitat a peu de canó, llavors podran demanar que no ens quedem immòbils. Per alguns, mentre els polítics s’ho pensen, aquest curs acadèmic serà l’últim de la seva vida.
L’homofòbia social no es queda en una simple anècdota o discussió sobre qui és més tolerant que qui. Al contrari. L’homofòbia social, a part de discriminació, genera un nombre desproporcionat de suïcidis entre les persones LGBTIQ. La realitat és que la taxa de suïcidis i trastorns psiquiàtrics de les persones LGBTIQ és major que la resta de la població. Tots ells causats pel context; ple d’homofòbia social, homofòbia interioritzada i homofòbia institucionalitzada.
La investigació més coneguda és la de Gary Remafedi. El seu estudi conclou que un 28,1% dels homes homosexuals intenten suïcidar-se front un 4% dels heterosexuals. Puntualitza que un 20,5% de dones homosexuals es van voler treure la vida front al 14,5% de les heterosexuals. Una de les conclusions és que existeix evidència d’una forta associació entre el risc de suïcidi, la bisexualitat o l’homosexualitat. Per altra banda, David M. Ferguson va descobrir que les persones LGBTIQ tenen taxes significativament més altes d’ideació suïcida que la mostra heterosexual (67,9% front al 29%), com en els intents de suïcidi (32,1% vs 7,1%) amb major tendència a presentar trastorns psiquiàtrics entre els 14 i els 21 anys d’edat (depressió major 71,4% vs 38,2%; trastorn d’ansietat generalitzada el 28,5% front al 12,5%; trastorns de conducta 32.1% contra 11,0%; tabaquisme 64,3% front al 26,7%; abús i dependència d’altres drogues 60,7 % vs 44,3 %). L’homofòbia social genera malaltia crònica i aquest, suïcidi. Ser part d’una minoria, passa factura.
Per altra banda, els estudiants LGBTIQ tenen una major probabilitat de plantejar-se el deixar la institució educativa com a resultat de l’assetjament i la discriminació que sofreixen. Susan Rankin així ho demostra en el seu informe State of Higher Education for LGBT People enel qual estudiants, mestres, professors i treballadors LGBTIQ viuen en un ambient gèlid en comunitats que són menys que acollidores. L’assetjament no ha de perquè ser físic. Pot ser emocional, cibernètic o viral, sexual i/o racial. Joves que pertanyen a minories sexuals o adolescents que s’identifiquen com a gais, lesbianes o bisexuals són assetjats tres vegades més que els heterosexuals (81% de 240 estudiants, segons un informe del Departament de Psicologia Social de la UAB) per la seva orientació o expressió de gènere.
Comença un nou curs polític i acadèmic. Quan alguns polítics entenguin que cal prioritzar més la persona que el vot, més l’interès de la majoria tolerant que els de la minoria intolerant, quan donin un cop ferm a la taula per eradicar qualsevol tipus de mostra intolerant i discriminativa, quan aprenguin a no categoritzar interessos, quan deixin de fer maniobres electoralistes per buscar números durant quatre anys i es fixin més en la realitat a peu de canó, llavors podran demanar que no ens quedem immòbils. Per alguns, mentre els polítics s’ho pensen, aquest curs acadèmic serà l’últim de la seva vida.