Podria començar recordant com el professor de català del l’exitosa sèrie Merlí s’enllita amb la seva companya de llatí i li demana que li parli en castellà. Però, m’he estimat més deixar de banda debilitats i fetitxismes anecdòtics, i he decidit remuntar-me als clàssics.

I és que un dels conceptes d’amor que ha estat més present al llarg del temps és el de l’amor platònic. Plató, el filòsof grec per excel·lència, va teoritzar sobre un amor mancat de sexualitat, una via cap al coneixement. L’amor platònic no es materialitza, és l’amor impossible i justament per això s’idealitza; perquè sempre tendim a mitificar el que no és al nostre abast. Malauradament, ens trobem en una època en què en nom del màrqueting s’ha sexualitzat gairebé tot, i ara són els adolescents els que més utilitzen el concepte ‘amor platònic’, encara només sigui per referir-se als amors no correspostos.

De l’edat mitjana ens ha arribat el concepte de ‘cortejar’ i ‘fer la cort’. Els afalacs dels trobadors a les seves dames sempre rebien un no per resposta, ja que a l’època la castedat era una de les màximes virtuts. Tot i així, entre pastorel·les, albes i alguna cançó hi trobem relats d’infidelitats i amants malalts d’amor. Ara bé, fossin o no producte de la imaginació dels trobadors, sabem que la passió els feia perdre el nord.

El romanticisme i els amors romàntics apareixen més tard, a nosaltres ens va arribar aquest concepte a través de les influències literàries. El romanticisme fou un moviment que posava els sentiments per sobre la raó, d’aquí que hagi estat un tema tan prolífic en la literatura i en el món cinematogràfic. Els més somniadors encara avui busquen parelles romàntiques, passionals, sentiments a flor de pell... I és que tot el que es relaciona amb el romanticisme i els embolics de faldilles manté la seva efervescència arreu del món.

El que sí que m’atreviria a dir que ha quedat un pèl desfasat és el concepte d’home ‘galant’, ara les dones ja no esperem que ens obrin la porta del cotxe per pujar-hi. Perquè encara que el senyor JR Correal temi pel futur de la raça humana, el fet és que les maneres de festejar van canviant i ara quan les noies diuen no, és que no. A més, parèmies com “si et vols casar bé, casa’t al mateix carrer” han perdut el sentit, perquè afortunadament els matrimonis ja no depenen de l’estatus social dels cònjuges.

Per altra banda, antigament, quan una parella ‘festejava’ es deia que ‘feia l’amor’. Avui, el terme ‘festeig’ ja gairebé no se sent perquè ara impera l’expressió ‘sortir junts’ o simplement ‘sortir’. I ‘fer l’amor’ té un sentit únicament sexual. Les cartes d’amor ja no s’estilen i quan algú sent atracció cap a algú altre li ‘tira la canya’. No fa tants anys sempre es ‘lligava’ cara a cara, però ara la feina es fa sobretot a les xarxes. Els que utilitzen el Tinder, per picar l’ullet fan un ‘match’; i altres, amb el what app diuen allò de ‘m’han obert’ per referir-se a encetar una conversa.

Fins i tot el verb ‘embolicar-se’ el podríem titllar de carrincló en aquest sentit, perquè ‘enrotllar-se’ és l’expressió que està més a l’ordre del dia, juntament amb els ‘rotllos’ i els ‘rotllets’. Perquè com més efímera és o es preveu que sigui la relació entre dues persones, més s’utilitzen els diminutius per designar l’altre. Els més freqüents són ‘xati’, ‘xurri’, ‘noiet/a’ i per ser una mica més groller, en femení s’utilitza ‘la parenta’.

Si hagués d’escollir el millor amant de què ha gaudit la nostra literatura, triaria sens dubte Joan Salvat-Papasseit, però tampoc podem oblidar les lliçons d’amor que ens ha donat Estallés. Però els temps canvien i la manera d’entendre i de viure l’amor, també. El sociòleg Zygmunt Bauman afirma que vivim en una modernitat líquida, en què tot és efímer. Referint-se també a la inestabilitat de les parelles actuals, la periodista Eva Piquer ens recorda que ‘nosaltres no és un pronom feble, però és un pronom fràgil. Sensible. Delicat’.

Tot i així, també hi ha parelles que aguanten tots els embats, o ho intenten. I amb tantes teories i tanta literatura al voltant d’aquest tema, jo em subscric a la definició de parella que un dia va piular també l’Eva Piquer, en què la descrivia com ‘la persona amb qui he tingut les converses més interessants’. I malgrat que sempre s’hagi mitificat el primer amor, jo m’estimo més desmuntar el mite i em quedo amb la frase del bo del Zuvi a Victus: ‘en aquesta vida, ja us ho dic jo, només pot existir una cosa més desitjable que el primer amor. El segon.’

Però més enllà de les modes i de les diferents maneres d’entendre l’amor hi ha un llenguatge universal que es manté des de temps atàvics. La comunicació no verbal no necessita traducció, les mirades, els silencis, el cor que s’accelera... Potser sempre ens quedarà el dubte de si és Cupido qui reparteix sagetes, sigui com sigui quan sentim la fiblada no ens en podem escapar.