A mitjan segle XIX, Moritz Gottlieb Saphir va escriure la següent sentència: ‘Diners i crèdit! Dues coses rares. Es té necessitat de diners quan no es posseeix, i es compta amb crèdit, especialment, quan no es té necessitat d’ell. La realitat del mercat és que la feble capitalització de les empreses compradores de béns i les dificultats que tenen per obtenir crèdits bancaris o accedir al mercat de capitals, els porta a diversificar les seves fonts de recursos financers i a buscar finançament extra bancària sense cost. La principal font de finançament extra bancari sense cost és el crèdit comercial -també denominat crèdit de proveïdors- és el crèdit atorgat pel subministrador als seus compradors a través dels ajornaments de pagament de les transaccions, de manera que el proveïdor actua com prestador i el client com prestatari.

Moltes empreses petites i mitjanes segurament mai haguessin pogut iniciar les seves activitats de no ser pel crèdit interempresarial concedit pels seus proveïdors. El crèdit inter-empreses representa la principal font de finançament per als compradors que no poden -o que no volen- accedir al crèdit bancari per finançar els seus actius circulants. Per exemple, a França el total del crèdit interempresarial concedit per les empreses representa més del doble del conjunt dels crèdits a curt termini atorgats per la banca francesa. A Espanya es calcula que el percentatge de transaccions comercials entre empreses proveïdores de béns i serveis sobre el total de les mateixes que s’efectua amb pagament ajornat supera el 80%.

Les empreses comercials sense el crèdit que obtenen dels seus proveïdors no tindrien recursos suficients per pagar al comptat els productes que compren per a la seva posterior comercialització. Aquesta forma de finançament empresarial és un clar fenomen de desintermediació bancària i consisteix en què els venedors proporcionen finançament directe als compradors per l’ajornament dels pagaments d’operacions comercials, de manera que els proveïdors actuen com banquers dels seus clients -encara que no sigui aquesta la seva missió principal ni comptin amb l’estructura adequada- atorgant-los crèdits perquè puguin adquirir els productes que necessiten. Per tant el crèdit comercial que concedeixen els proveïdors constitueix la principal font espontània de finançament que disposen les companyies, i una de les fonts més flexibles de finançament a curt termini. La flexibilitat consisteix en que quan les vendes d’una companyia augmenten durant les fases de bonança econòmica, l’empresa necessita més productes o més matèries primeres -si es tracta d’una empresa manufacturera- i per tant sol·licita més crèdit als seus proveïdors. En fases de desacceleració econòmica les vendes disminueixen i la companyia redueix el seu endeutament amb els proveïdors. Conseqüentment el crèdit de proveïdors és la font de finançament més acomodatícia ja que pot adaptar-se en tot moment a les fluctuacions de les vendes.

Algunes empreses utilitzen el crèdit de proveïdors com a font principal de finançament a curt termini per a totes les partides dels seus actius circulants. Aquestes companyies poden finançar la totalitat de les seves existències, dels seus comptes a cobrar i de la seva disponible amb els crèdits de proveïdors.

La conjuntura també influeix poderosament en el crèdit entre empreses, ja que quan els tipus d’interès bancari pugen, el crèdit interempresarial experimenta un creixement proporcional a l’increment dels tipus d’interès. En les èpoques en què els tipus d’interès són molt elevats, el volum del crèdit entre empreses aconsegueix els seus majors proporcions, en canvi quan els tipus d’interès són molt baixos, el crèdit comercial concedit entre empreses es redueix molt considerablement. També en èpoques en què els bancs practiquen fèrries restriccions creditícies i no volen assumir riscos i que el crèdit bancari es converteix en un bé escàs el crèdit comercial cobra major protagonisme.

Ara bé, la concessió de concessió de crèdit a clients per part del venedor no es basa en motius altruistes ja que reporta diversos avantatges econòmiques al subministrador ja que, en primer lloc, si els seus clients obtenen crèdit per adquirir productes, els podran transformar i vendre amb valor afegit gràcies a la qual cosa obtindran beneficis i podran tornar a comprar més béns al subministrador; de manera que el proveïdor incrementarà les seves vendes.

En el cas que es tracti de béns d’equip gràcies al crèdit el comprador podrà utilitzar-los per fabricar productes i crear valor, amb el consegüent augment de la seva capacitat de producció i beneficis, el que a la llarga suposarà noves adquisicions de béns d’equip; en segon lloc el proveïdor ofereix, mitjançant el crèdit, un servei addicional als seus clients el que permet fidelitzar-los i assegurar vendes futures i, en tercer lloc, aconsegueix augmentar la seva quota de mercat venent al segment de compradors que només poden comprar a crèdit.