He VIST els ulls d’un canadenc espurnejar en banyar-se per primera vegada al mar. He vist una alemanya i un israelià agafant-se la mà mentre escoltaven un glosador mallorquí en directe. He vist com uns estudiants dormien a la platja, a l’aire lliure, per descansar a l’hotel amb més estrelles del món. He gaudit d’una posta de sol assaborint una pomada deliciosa, material didàctic, en deien alguns. He vist una cubana amb botes folrades de pelfa a ple mes d’agost a Canillo. He vist un italià tremolar en veure un assaig casteller. He vist els estudiants emocionar-se en escoltar el Roger Mas, el Pau Alabajos i la Lídia Pujol en un marc incomparable. He vist riure i plorar.
He vist tendresa, he vist sentiments que anaven creixent dia a dia, he vist amistat i he vist amor. Durant els cinc anys que he participat en el Campus Universitari de la llengua catalana he vist, he après i he rebut. I és que durant els 15 dies intensos que té lloc l’esdeveniment els llaços entre els estudiants s’estrenyen amb una velocitat gairebé vertiginosa. Les mirades d’estranys que s’inspeccionen el primer dia, de seguida es transformen en mirades de complicitat.
 He APRÈS  que el groenlandès és una llengua molt difícil i que fins i tot ens pot treure el son una nit sencera, però no he après a pronunciar-ne ni una paraula! He après que del tiramisú se’n pot fer un poema i que un sol cubà és capaç de fer la Revolución al Campus. També he après que hi ha britànics impuntuals, alemanys que els agrada deixar coses a l’atzar, francesos que saben pronunciar la nostra erra, madrilenys que estimen la llengua catalana i russos que no beuen alcohol; he après que els estereotips en realitat són només tòpics. Però sobretot he après que hi ha uns sentiments universals que estan per sobre dels països i les nacionalitats.
 He DESCOBERT que a través de la llengua catalana es pot aprendre moltíssim. He conegut noves cultures, altres maneres de fer i de dir les onomatopeies. He descobert que el napolità té força paraules que s’assemblen molt a les seves equivalents en català i també he trobat coincidències amb l’alemany i fins amb el txec. He descobert que la llengua catalana no té fronteres i que pot ser la llengua comuna d’una polonesa i una finlandesa encara que no visquin en cap dels territoris on es parla català. I és que el nostre lema és Català sense límits. També he descobert que després de l’estada arriba la nostàlgia i alguns s’han d’enfrontar a una mena de depressió postcampus en tornar al món real.
 Cada any, els 30 estudiants que vénen al Campus s’emporten un bocí de Girona i un xic d’Andorra, un poc de la gastronomia i un pessic de la nostra cultura, perquè som el que hem viscut i els països que visitem i tot plegat té un valor incalculable. Però de tots aquests estudiants, jo també me n’emporto alguna cosa. He REBUT coneixements, experiències, vivències úniques, gorres i fulards i he GUANYAT amistats. He tingut l’oportunitat de fer el Campus universitari de la llengua catalana durant cinc cursos, he VIST, he APRÈS i he REBUT. I el resum d’aquest lustre és que més que una feina ha estat una recompensa. #gràciesgràciesgràcies.