Si parles, pagues!
Deia Chavela Vargas que «si ets lliure, aquest és el preu que has de pagar: la soledat». L’activisme defensa postures que normalment tendeixen a xocar amb les idees actuals que hi ha a la societat. És normal que succeeixi. Els drets que pretenem adquirir i gaudir o bé les reivindicacions que fins ara han estat ignorades són els motius que ens fan estar en peu. El que passa és que si et vincules, directament o indirectament a una associació o moviment activista pels drets de les persones, té un alt preu.
D’activisme n’hi ha de molts tipus: l’activisme judicial, l’activisme polític, l’activisme mediambiental o bé l’activisme social. Si una cosa tenen en comú és el poder compartir les experiències bones i les dolentes. L’activisme social, món al que pertanyo després de l’educatiu, es pot definir com una activitat quotidiana, una dinàmica que tendeix a establir-se entre els o les que el practiquem com una manera d’entendre el motiu de les injustícies socials i la forma d’eradicar tal situació, amb o sense mobilitzacions. Bé, més aviat sense. Una gran part d’Andorra ha demostrat que abans es mou per anestesiants intel·lectuals, com és el futbol, que pels drets de totes les persones.
L’activisme andorrà ha quedat molt reduït. Actualment a un grup específic en una xarxa social on la gent comenta les seves indignacions i les seves frustracions darrere d’un ordinador o encasellat a algunes associacions. La gent oblida quin era el tarannà social per aconseguir els drets per a poder-se divorciar, la lluita del feminisme per transformar la relació entre els sexes o bé la lluita de la igualtat dels col·lectius per fer-la una companya de viatge i no com una meta. Però la por a l’estigma i la por social a la revenja laboral és molt més fort que el preu de voler lluitar pels drets de les persones. És conseqüència directa el nedar en direcció contrària de les idees hegemòniques: som una minoria dins de la societat. Això ens situa, molt sovint i més del que ens agradaria, en una posició de desavantatge, traduïnt-se en incomprensió social, familiar, política i laboral. Activisme és sinònim, molts cops, de frustració, ràbia i dolor.
Alguns teníem l’esperança de poder confiar en el poder polític per vèncer aquests poders que ens aclaparen, però hem tornat a constatar que la lluita és en solitari. Molts haurien d’entendre que entre nosaltres, fem xarxa. Quan arribi el moment de fer campanya electoral, aquell moment utòpic i ple d’empatia vers les causes de l’activisme social, molts i moltes no farem cas a les promeses que ens facin. La veritable desafecció de la gent i desencís és perquè molts polítics han demostrat que el veritable desinterès és l’existent vers a les problemàtiques socials de la ciutadania d’Andorra.
Estem compromesos i compromeses a canviar la realitat, comprenent que és una qüestió de coherència. La lluita per la igualtat dels drets humans que busca l’activisme és un reflex de la nostra determinació: ens neguem a estar com estem d’estàtics i d’estàtiques, a ser explotats/des o manipulats/des. Cal prendre partit però també una convicció política. L’activisme no és voluntariat. Tenim un món per a construir, però tot i que el camí sigui llarg, mai estarem sols i soles. La lluita ens uneix a moltes persones: tant a aquelles que sofreixen, en silenci, les conseqüències d’un sistema, encara avui dia molt injust, com els i les que ens esforcem per millorar-lo. Aquesta solidaritat, que avui només es pot forjar en la lluita, comprèn l’autèntic motor que ens impulsa a continuar endavant.
Nelson Mandela deia: «En aquest món modern globalitzat, cadascú de nosaltres som el guardià del nostre germà i de la nostra germana. Hem fallat massa sovint en aquesta obligació moral». L’administració només té un repte: no ens facin pagar un alt preu per demanar igualtat i condemnin –que encara queda molta feina per fer– qualsevol acte de discriminació pel fet de pertànyer a un moviment concret que només demana equitat, justícia social, solidaritat i respecte entre totes les persones.
D’activisme n’hi ha de molts tipus: l’activisme judicial, l’activisme polític, l’activisme mediambiental o bé l’activisme social. Si una cosa tenen en comú és el poder compartir les experiències bones i les dolentes. L’activisme social, món al que pertanyo després de l’educatiu, es pot definir com una activitat quotidiana, una dinàmica que tendeix a establir-se entre els o les que el practiquem com una manera d’entendre el motiu de les injustícies socials i la forma d’eradicar tal situació, amb o sense mobilitzacions. Bé, més aviat sense. Una gran part d’Andorra ha demostrat que abans es mou per anestesiants intel·lectuals, com és el futbol, que pels drets de totes les persones.
L’activisme andorrà ha quedat molt reduït. Actualment a un grup específic en una xarxa social on la gent comenta les seves indignacions i les seves frustracions darrere d’un ordinador o encasellat a algunes associacions. La gent oblida quin era el tarannà social per aconseguir els drets per a poder-se divorciar, la lluita del feminisme per transformar la relació entre els sexes o bé la lluita de la igualtat dels col·lectius per fer-la una companya de viatge i no com una meta. Però la por a l’estigma i la por social a la revenja laboral és molt més fort que el preu de voler lluitar pels drets de les persones. És conseqüència directa el nedar en direcció contrària de les idees hegemòniques: som una minoria dins de la societat. Això ens situa, molt sovint i més del que ens agradaria, en una posició de desavantatge, traduïnt-se en incomprensió social, familiar, política i laboral. Activisme és sinònim, molts cops, de frustració, ràbia i dolor.
Alguns teníem l’esperança de poder confiar en el poder polític per vèncer aquests poders que ens aclaparen, però hem tornat a constatar que la lluita és en solitari. Molts haurien d’entendre que entre nosaltres, fem xarxa. Quan arribi el moment de fer campanya electoral, aquell moment utòpic i ple d’empatia vers les causes de l’activisme social, molts i moltes no farem cas a les promeses que ens facin. La veritable desafecció de la gent i desencís és perquè molts polítics han demostrat que el veritable desinterès és l’existent vers a les problemàtiques socials de la ciutadania d’Andorra.
Estem compromesos i compromeses a canviar la realitat, comprenent que és una qüestió de coherència. La lluita per la igualtat dels drets humans que busca l’activisme és un reflex de la nostra determinació: ens neguem a estar com estem d’estàtics i d’estàtiques, a ser explotats/des o manipulats/des. Cal prendre partit però també una convicció política. L’activisme no és voluntariat. Tenim un món per a construir, però tot i que el camí sigui llarg, mai estarem sols i soles. La lluita ens uneix a moltes persones: tant a aquelles que sofreixen, en silenci, les conseqüències d’un sistema, encara avui dia molt injust, com els i les que ens esforcem per millorar-lo. Aquesta solidaritat, que avui només es pot forjar en la lluita, comprèn l’autèntic motor que ens impulsa a continuar endavant.
Nelson Mandela deia: «En aquest món modern globalitzat, cadascú de nosaltres som el guardià del nostre germà i de la nostra germana. Hem fallat massa sovint en aquesta obligació moral». L’administració només té un repte: no ens facin pagar un alt preu per demanar igualtat i condemnin –que encara queda molta feina per fer– qualsevol acte de discriminació pel fet de pertànyer a un moviment concret que només demana equitat, justícia social, solidaritat i respecte entre totes les persones.