Per què l’ésser humà cerca sempre la xifra secreta que hom no detecta a simple vista? Tenim el món davant de nosaltres, amb les seves peculiaritats, els seus pobles i tradicions, les històries de mort i vida, la bellesa inherent a cada manifestació concreta, i ens entestem a cercar sempre alguna cosa més antiga, més fosca, més exòtica, més estranya, més vertadera, més real, més pura… D’exemples, en tenim de tota mena, sense necessitat d’acudir al mostrari dels arcans i dels enigmes. Hi ha un crim, i mirem de descobrir la seva raó oculta, les conspiracions internacionals que rauen darrere d’un fet miserable i, el més segur, ‘vulgar’; hi ha una escultura davant nosaltres, i no gaudim de les seves característiques i bellesa, sinó que juguem a endevinar quina és la seva provinença més pregona; hi ha dos joves que s’enamoren, i els pares, ineluctablement, fan preguntes sobre llurs orígens, de quines famílies procedeixen. No estem conformes amb la realitat immediata de les coses, i creiem que recaptar informació sobre un moment o una dada més antics ens farà més feliços, més savis, o totes dues coses ensems. Potser el que ocorre és que l’ésser humà fretura d’una coneixença essencial, que l’enfronti a una raó primigènia, i per això sempre iniciem recerques insospitades, i ens demanem, com un xiquet desficiós, el perquè de tot plegat.

L’etnòleg i arqueòleg alemany Leo Viktor Frobenius fou una d’aquestes persones. Nascut a Berlín tot just començat l’estiu de 1873, tenia més de trenta anys quan va realitzar el seu primer recorregut per Àfrica, l’any 1904. Visità la zona Kasai, en l’actualitat part de la República Democràtica del Congo, entre els anys 1905 i 1906, i ja en aquell moment va descobrir-hi característiques que resultarien bàsiques per a la seva teoria principal. Realitzaria entre aquests anys i 1935 dotze expedicions. Li aprofitaren per a escriure una bona còpia de llibres, i fins i tot per a transformar la visió de la intel·lectualitat europea sobre els objectes “ètnics”: de records exòtics passaren a ser considerats obres d’art. En el seu volum Història de la civilització africana, hi va escriure d’aquell viatge per les ciutat del regne de Lunda la sorpresa que li produïren el que no eren en absolut ‘poblats’, sinó vertaderes viles: «Quan vaig penetrar en el territori de Kasai-Sankuru encara trobí pobles els carrers principals dels quals estaven alineats a ambdós costats del camí diverses milles, amb quatre fileres de palmeres, i les cases dels quals, encantadorament decorades, podien considerar-se obres d’art». Recordem ara i ací el periodista i colonitzador francès Félix Dubois, qui va sentir la mateixa sensació a viles com ara Djenné: no li semblaren caòtiques amuntegaments de cabanyes, sinó ciutats a l’estil europeu… Tanmateix, quelcom diferencià les respectives experiències: la visió de Frobenius es va produir a l’Àfrica negra, i no en cap zona de ‘transició’ entre l’islamitzat món del nord i la “barbàrie” del sud. Dubois apel·là a Egipte, i Frobenius també va fer servir l’antiguitat, però d’una altra forma.

En l’article Què significa Àfrica per a nosaltres?, l’etnòleg alemany parla del país del Nil. Qui no ho fa, si ha de tractar de l’Àfrica més remota?: «Què ha donat aquest continent a la humanitat? Egipte? Però aquest solitari jardí de flors es troba massa tancat en si mateix, separat de la resta d’aquesta part del món i alhora tan prop d’Àsia que avui encara podem decidir-nos a englobar-lo dins de ‘la nostra Àfrica». Egipte, doncs, no estaria lligat a la resta d’Àfrica, sinó a la Mediterrània i als pobles del creixent fèrtil, amb els quals, és sabut, mantingué relacions i compartiren influències. Ara bé, desestima aquesta possibilitat, igual com, sense amagar la seva fascinació (i ignorància) de la història islàmica també refusa la influència d’aquesta religió quan apunta: «Els àrabs i l’islam, que també arribaren de l’Àsia occidental, en envair l’Àfrica del nord, feren néixer a Egipte una nova era d’esplendor i un nou estil de vida, i crearen joves estats a les regions de la Mediterrània». I afegeix d’immediat: «A la llegenda li encanta suposar que els vastos imperis i les grans ciutats del Sudan no són cap altra cosa que l’obra d’aqueixos àrabs i de l’islam». Vés per on tenim Dubois i Frobenius, tots dos aventurers, discutint… Si s’haguessin parlat alguna vegada, llurs punts de vista tan oposats els haurien encaminat a un conflicte que els països respectius sí que visqueren. Però tal volta no es trobaven tan enfrontats. De fet, Frobenius anota que era aquell el sentir dels europeus de cultura general una generació anterior a la seva; i recorda amb disgust: «Si en una conversa, atreies l’atenció del teu interlocutor sobre les grans viles del Sudan, amb els seus centenars de milers d’habitants ben vestits, cadascú amb un treball, et responia amb un arronsament d’espatlles: ‘És el que transmeteren els àrabs a aqueixos salvatges’».

Leo Viktor Frobenius, així doncs, no llevava importància als àrabs quant al seu impacte a les províncies africanes de l’Imperi romà que assolaren, però negava de manera rotunda que les mostres de ‘civilització’ que havia trobat al bell mig del continent, tinguessin l’origen en les incursions transsaharianes dels musulmans. Arribà Frobenius a la conclusió que hi havia una cultura africana pròpia, i a més a més negra, que havia assolit fites de rellevància ciutadana amb independència de l’islam i de l’antic Egipte? Fou Frobenius un precursor del senegalès Cheikh Anta Diop, quant a l’origen africà –i, recalquem, negre– de la civilització occidental i de la mateixa africana?