La vida ens condueix sovint a situacions complexes que ens obliguen a prendre decisions que considerem difícils. Val a dir que aquesta consideració i la seva dificultat intrínseca no és igual per a tothom. Depèn de l’experiència i de la pròpia capacitat resolutiva. L’opció més escollida per alguns, però, és seguir la via de no prendre’n cap de decisió. Deixar fer; aviam si algú o alguna cosa els soluciona el problema. En aquesta via alguns hi passen uns dies o una temporada –semblaria justificable pel caràcter dubitatiu de la pròpia condició humana- però altres persones sembla s’hi han instal·lat definitivament. “Laisser faire”, “Wait and see”, “Anar fent. Goita! Què hi farem”.
 

El fet que resulta més preocupant és el d’observar que la via, diguem-ne, dels poc decisoris, és ocupada més temps, en una relació directament proporcional, segons l’alt càrrec que ocupen. Així, el col·lectiu humà es pot veure aconduït a una situació de greu d’estancament en la presa de decisions. Aquest col·lectiu no té capacitat d’autoregulació del bon funcionament ja que qui sí que la té, per voluntat pròpia, continua estacionat en la via de l’autocomplaença i del defuig del risc d’equivocar-se. I, ve t’ho aquí, ja en patim les conseqüències: aturada general de l’estat i de la seva capacitat de govern.
 

Com veieu, l’aturada general pot resultar ser una bona eina per a aquells a qui no interessa el progrés. Allò que resulta del tot inacceptable per a alguns, però, és haver d’acceptar, durant dies i dies, sentir que les coses ja es faran, ja; però quan es puguin fer. És a dir, quan les circumstàncies ho permetin. És a dir, quan manem nosaltres. I, ja ho veieu, no ho fem de mala fe... Però ens hem trobat en un atzucac i no ho sabem resoldre.
 

Quan aquestes dinàmiques alteren el progrés i, més concretament en aspectes socials, comporten, al meu entendre, en lloc d’un avenç, una regressió i una involució en l’atenció i en el tractament de les patologies socials que ens afecten. Una situació regressiva, doncs, benvolguda i interessada.
 

I com que resulta que, a petita escala i en situacions més properes, moltes coses depenen del que passa més amunt i les persones aprenen que les coses no depenen d’elles mateixes sinó, també, de les de més amunt. I com que resulta que les tècniques de defensa en la negociació s’aprenen molt ràpidament. I com que ha quedat demostrat amb una claredat meridiana que no funciona la dita popular «tal faràs, tal trobaràs». Doncs també hi poden trobar, torno a situar-nos, a petita escala, símptomes i signes evidents d’aquesta mena d’encallament i de relaxament col·lectiu dels valors humans.
 

Així, podem sentir a dir: «Sí, acceptem que no ho fem prou bé. Però tots hem procedit de bona fe. Per tant, ja ho arreglarem l’any que ve. Ara, el que compta, és omplir l’expedient i complir el calendari previst». Prioritzem, doncs, l’estètica a l’ètica. I endavant les atxes! I qui dies passa, anys empeny! Això sí, anys, de quatre en quatre, i l’any darrer per a preparar les eleccions. No fos el cas que haguéssim de planificar a deu anys!
 

I, sense temor, ens deixem pel camí, perquè no ho veiem o no ens interessa veure-ho, un tractament més just i més equitatiu de les necessitats i dels interessos de les persones a qui pot afectar, i afecta, la nostra manera de fer i de desfer. 

*Metge, humanista i escriptor