Poques coses uneixen tan com els Jocs Olímpics. És l’esdeveniment esportiu en majúscules, que supera a qualsevol altre. És aquí on absolutament tots els països hi tenen cabuda, sigui quina sigui la seva realitat tant esportiva com política o social.

La cerimònia d’inauguració exemplifica el que és, amb unes delegacions nombroses amb centenars d’atletes, i altres força més reduïdes, com l’andorrana, que tenia més entrenadors i membres del Comitè Olímpic Andorrà que no pas atletes. Països com els Estats Units, Xina, Brasil, Alemanya, Austràlia, França i el Regne Unit és on poden mostrar tot el seu múscul; i altres, com Tuvalu, es podia passejar amb el seu únic atleta. Però també hi ha altres realitats, com l’equip de refugiats, que participen sota bandera olímpica, amb atletes que es troben exiliats per raons polítiques o perquè els seus respectius països estan en guerra. L’equip compta amb representants de Siria, Sudan del Sud, Etiopia i Congo. Aquest és l’esperit olímpic. Que tothom tingui la seva oportunitat. Però aquest no és un aspecte que únicament ha d’estar en l’actualitat col·lectiva per tractar-se d’esport, perquè al darrera hi ha un drama d’una societat concreta. Està molt bé el gest, però els problemes en els seus països continuen ben vius.

Deixant aquest tema a un costat, l’esperit olímpic és el que fa realment gran aquest esdeveniment. Perquè a part de la defensa que pot fer cadascú dels seus atletes i de donar suport al seu país, les fòbies sobre el rival es deixen de banda. El citius, altius, fortius és per a tots. Es tracta d’un espectacle i aquí tots hi participen. La gent el que vol veure són grans marques i atletes que passin a la història. I si se’ls ha d’animar, encara que no sigui del propi país, es fa. Aquest és un element que ben poc ho podem veure a la resta de competicions, siguin de caràcter nacional o internacional. I això és el que hauria de ser realment l’esport, fora de l’alegria o el disgust que el teu atleta, equip o selecció guanyi o perdi. Però els colors sempre tiren més quan es tracta d’altres esdeveniments, que no tenen la màgia que envolta als Jocs Olímpics. El Baró de Coubertin va tenir una bona pensada per tornar-los a instaurar a partir del 1896.

Per davant hi ha quinze dies d’autèntica passió per l’esport, amb moments que segur quedaran permanentment a la memòria popular per les grans fites, però també per les grans decepcions. A més de les històries humanes que sempre es produeixen. A la cerimònia inaugural van passar per davant la pantalla tots els països, amb la diversitat cultural i racial que suposa. Aquest és l’element clau: Tot el món hi està representat. És el que li dóna més potència i difusió, a més de comptar amb els millors esportistes del planeta. És el que provoca, per exemple, que es mirin un esports al que la resta de l’any no se’ls fa ni cas. Només els Jocs Olímpics són capaços d’aconseguir-ho.