Els llibres d’una biblioteca privada estan carregats de vida, al mateix temps, són portes al passat o al futur, de les quals, moltes vegades, en restem en la ignorància. Tanmateix, en un poema que vaig escriure fa vint anys, deia tot el contrari: que pareixien una mena de sepulcres: «fileres de llibres com a nínxols», anotí; no eren portes, doncs, sinó murades, un cop llegits, infranquejables. La forma de disposar-los també tenia a veure amb la memòria que en servàvem, o amb la desmemòria venidora, o amb el silenci final. Els compràrem, els fullejàrem i els abandonàrem… És el destí de moltes obres, no entro a valorar si trist. Queda lluny, ho sé, de la idea d’aquells qui pensen que tots els llibres s’adquireixen per a llegir-los.
 

Recordo alguns volums que utilitzava el meu pare quan feia classes de màrqueting. S’assemblaven a unes beceroles dirigides a joves emprenedors, estudiants que es matriculaven en algun curs de la Cambra de Comerç, i en sortien amb imatges de Ferraris, d’hotels de luxe, de continus viatges… Somnis boirosos i falsos. Aquells llibres de màrqueting dels quals parlo no acreixien el deliri d’esdevenir homes internacionals de negocis, més aviat tornaven a situar el venedor en l’àmbit de la botiga, entendridor…, i cruel per a la suposada vida d’anunci. Eren apaïsats, de cobertes verdes, no gaire gruixos, força esquemàtics, i amb uns dibuixets que m’encisaven; evidentment, els tinc a casa. A través d’aquelles pàgines, hom maldava per explicar la millor localització o distribució dels productes que s’exposaven al públic, a banda de per quins espais havien els venedors de lluitar, diguem-ne, en uns grans magatzems. La teoria era senzilla, i s’aprenia en poques hores; allò costós, però, era posar en marxa el diàleg, engegar el mercadeig amb els responsables, les estratègies necessàries per tal que allò que tu presentaves estigués a disposició del comprador, que no tingués cap dubte que, a causa del marxandatge i de la col·locació a les prestatgeries, allò que tu representaves resultava imprescindible: el teu producte era el producte.
 

Tanmateix, tot allò que de manera passiva vaig anar assimilant sense adonar-me’n, sobre la disposició més adequada d’un producte o una marca en una prestatgeria, no ho aplico a la meva vida entre llibres. La distribució determinada dels volums ve imposada per uns altres condicionants; per exemple, la distància entre un prestatge i un altre, les dimensions dels llibres, l’espai lliure per a la part més alta de la biblioteca… En poques paraules, qüestió de límits. Qualsevol intent d’ordre temàtic, alfabètic, cronològic, etc., com en una llibreria mitjanament agençada, és impossible en una casa. Els volums petits no poden ocupar l’espai bàsic per a un llibre més alt, per bé que coincideixin les temàtiques o tindries tots els títols d’un mateix autor en una sèrie seguida, sense perdre’t. No. És de totes passades inviable, i per aquesta raó, en el meu cas en particular, hi ha un petit nombre de llibres sobre Àfrica que no es troben al costat de la major part de volums que tinc sobre Àfrica. Són de format de butxaca, i no podia plantejar-me una cessió d’espai entre els de major alçada. Solució? Ficar-los en un altre tram de la biblioteca, a la part de dalt; els títols encara els veig de puntetes, però no es troben a l’abast dels ulls. Els volums més gruixos encertava a distingir-los, però no uns altres més fins, i d’un nombre de pàgines que amb prou feines donen per a llom imprès.
 

Fa uns dies cercava una edició de les Cartes finlandeses d’Ángel Ganivet quan, amagat al costat d’altres quatre títols, va aparèixer un text gairebé imperceptible que em cridà l’atenció; sens dubte il·luminaria dubtes o preguntes sobre Egipte. Es tractava, en la seva traducció francesa, de Que signifie pour nous l’Afrique? En principi, aquest text brevíssim pertanyia a l’obra Kulturgeschichte Afrikas (1933), i després es convertí en un article publicat l’any 1942 a la revista Tropiques; ara, es presentava en una modesta plaquette a cura de Toguna, casa editora i galeria de Tolosa de Llenguadoc, ja desapareguda físicament, que obriren el 1999, el mateix any de l’edició d’aquest volum. L’autor de Que signifie pour nous l’Afrique? era, evidentment, i no ho he dit encara, l’etnòleg i arqueòleg alemany Leo Frobenius (1873-1938), un home de qui cal parlar, i potser no tot per a bé.
 

Avui he agafat aqueix volum amb reverència. Pensava que l’havia comprat a París, però veure que fou publicat a la capital occitana m’ha fet dubtar. Tanmateix m’arriba amb força el record (el fals record?) d’alguna de les diverses llibreries a la parisenca rue des Écoles, moltes sobre temàtica africana… No ho sé. De Tolosa de Llenguadoc no disposo d’una imatge tan clara. Tal volta el comprí a la plaça del Capitoli? No puc assegurar-ho… I com podré escriure sobre un petit text de Leo Frobenius si desconec de quina manera arribà a mi? Com faré possible una versemblança crítica o teòrica si s’estroncà el vincle entre la meva història personal i les reflexions que realitza l’alemany en aqueixes pàgines? Per quina raó hauríem d’amagar tot el que hi ha de personal en qualsevol lectura? «Què significa Àfrica per a mi?». No és un gran títol, s’ha repetit molts cops, però en la resposta de Frobenius no només hi havia la impol·luta resposta d’un intel·lectual, sinó també la història personal d’un home. On compraria Leo Frobenius els seus primers llibres sobre Àfrica? Quina visió tenia d’allò que era Àfrica i d’allò que no fou mai?