Ho sento però els que estem a la quarantena, la realitat em sobrepassa. No som capaços d’entendre què signifiquen les xarxes socials, i des d’aquesta humil columna no tinc ganes de ser un alarmista, però tampoc m’agrada que es vanalitzin certes coses que realment poden ser importants pels nostres fills. 

No hem estat capaços d’ensenyar-los una cosa clau per a la seva educació, i no parlo de ser respectuosos amb la gent gran, ni de valorar l’esforç, ni de ser conscients del que valen els diners. 
 

Parlo d’haver-los ensenyat què és la intimitat. Miro els Facebook dels meus companys de feina, dels meus col·legues d’escola, o de la universitat, i me n’adono que tots són igual. No hi ha cap gran diferència entre ells. No sé si és qüestió de la crisi dels 40 dels 42, la dels 44, però molts d’ells, no paren de penjar fotografies de si van a fer running, estan pujant una muntanya, van amb veler amb la família, o si són a la piscina passant el cap de setmana amb els fills. Si això ho fa un home de 40 anys no passa absolutament res, però si ho fa una criatura de 16 anys ens posem les mans al cap. 
 

Els que ens estem equivocant, som nosaltres. Som incapaços d’entendre que hem de mirar el prisma des d’una altra manera, si l’exemple l’hem de donar nosaltres anem arreglats, perquè els fills, lògicament, faran el mateix que han vist fer als seus pares. Aquest cap de setmana de platja en la família, si la nena penja la seva fotografia de torn, ens n’escandalitzaven, i passarem a criminalitzar les xarxes socials que nosaltres mateixos estem utilitzant sense cap mena de control. 
 

Torno a repetir que no vull ser alarmista, el que vull ser és realista, i tant realista sóc, que quan hagi sortit publicada aquesta columna, el primer que faré serà penjar-la a Facebook.