L’anunci, per part de les direccions de l’ANC i de l’Òmnium, de la descentralització dels actes de commemoració de l’onze de setembre marca, al meu entendre, el final d’un seguit de convocatòries que cal interpretar en clau d’èxit per als interessos dels moviments sobiranistes. On abans s’hi podria encabir una lectura folklorista, en els darrers anys ha quedat clar que la gent demana alguna cosa de més calat i de molta més transcendència política i social.

En els darrers mesos es percep que la població amb ànsies sobiranistes ha anat mostrant símptomes de claudicació davant les desavinences i manca de concreció possibilista dels partits i de les persones que abans convocaven i que ara ja tenen uns importants càrrecs de responsabilitat i de representativitat parlamentària. Els casos de corrupció a casa nostra, el desgast de l’exercici del poder, la utilització estratègica del procés sobiranista per a obtenir rèdits electorals, la llei electoral obsoleta, l’enorme pressió estatal i dels partits unionistes, el posicionament d’una comunitat europea marcada per conflictes interns i globals i per una ascendent crisi de valors dels drets humans més fonamentals, han anat afavorint que l’embarcació independentista no tingui tant vent a les veles i amenaci amb patir una varada en el seu camí.

Sigui com sigui, benvinguda i benaurada sigui la descentralització, així, com a concepte genèric. Els habitants del Pirineu s’han de desplaçar valls i rius avall en qualsevulla circumstància laboral, formativa, administrativa... i també, quan cal, reivindicativa. Les comunicacions transversals són inexistents o ineficaces. Per tant, tot allò que aporti i sumi en donar personalitat i visibilitat a les nostres comarques de muntanya resulta favorable.

L’antiga distribució territorial en vegueries era un gran pas endavant per reconèixer i treballar amb decisió per una equitat d’accés als serveis i per a un major i millor equilibri territorial posant fi, d’aquesta manera, a l’obsoleta distribució en províncies i en la conseqüent concentració asimètrica i poc equitativa dels recursos en les seves capitals.

Per tant, i com a conclusió, la decisió de les entitats sobiranistes d’obviar i oblidar l’Alt Pirineu i Aran en la convocatòria dels punts de mobilització i de concentració dels actes de l’11 de setembre de 2016 s’ha d’interpretar com una mostra més de poca o nul·la sensibilitat i comprensió de les entitats organitzadores cap a aquestes comarques. A més, la decisió de batejar la ciutat de Lleida com a la «república de l’equilibri territorial» ens resulta, per tot l’anterior, del tot incomprensible. 

(NOTA: La paraula província prové del llatí «pro vincere» i correspon al nom que l’imperi romà anava posant als territoris ocupats per dret de conquesta). 

*Humanista i escriptor. Membre del Col·lectiu APiA (Alt Pirineu i Aran) Pirineu Opinió