Confesso que el títol d’aquest article no és de collita pròpia (els prometo que la resta de la tribuna sí que ho és) sinó que és una frase de Johann Wolfgang von Goethe. Amb aquesta màxima del gran novel·lista, dramaturg i científic germànic, marida perfectament amb un aforisme de César Ancey: «No existeix comerç sense crèdit i no hi ha crèdit sense risc». En un marc estrictament teòric les empreses preferirien efectuar totes les seves vendes al comptat -les que poden ho fan sense dubte- però en la pràctica són poques les privilegiades que per raons de mercat, exclusivitat dels seus productes o tecnologia punta, poden exigir el pagament immediat a canvi dels seus béns o serveis. Per aquesta raó va aparèixer el crèdit comercial, per tal de facilitar l’intercanvi de béns. El crèdit comercial és gairebé tan antic com la civilització humana, ja que els estudis realitzats revelen que el crèdit ja existia 3.500 anys A.C. a l’antiga Mesopotàmia. Una possible definició de crèdit és: «La possibilitat d’obtenir diners, béns o serveis sense pagar en el moment de rebre’ls, a canvi d’una promesa de pagament realitzada pel prestatari d’una suma pecuniària degudament quantificada en una data determinada en el futur». El crèdit interempresarial o comercial és la venda de béns o serveis mitjançant un acord entre proveïdor i client d’ajornar el pagament de l’intercanvi comercial a una data determinada en el futur.
 

Per tant, per al client el crèdit comercial significa poder obtenir béns i serveis de forma immediata a canvi d’haver contret l’obligació de pagar-los amb un compromís de pagament d’un import determinat en un termini formal posterior a la data de la transacció comercial. El crèdit és per tant la possibilitat de diners futurs, ja que permet a un comprador satisfer les seves necessitats actuals tot i no haver de pagar al comptat amb diners de curs legal. El factor clau de les concessions de crèdit i de les transaccions creditícies és la promesa de pagament en una data futura. Per tant, tot i una màxima d’Alberto Llanas que afirma: «El crèdit costa més que obrir ostres», la concessió del crèdit es basa en la confiança, d’aquesta manera l’element essencial de qualsevol operació creditícia.
 

La concessió de crèdits pot fer-se d’una manera molt formal, mitjançant contractes entre venedor i comprador o de forma informal quan no se signa cap contracte i simplement el proveïdor fa lliurament dels béns al comprador. Els contractes poden ser privats - quan només intervenen les parts- o públics quan també hi intervé un fedatari públic. Els contractes públics gaudiran de major cobertura jurídica que els privats i en cas d’incompliment d’una de les parts els tribunals de justícia decidiran en processos sumaris quina de les parts ha incomplert les seves obligacions i han d’adoptar les mesures oportunes per obligar a qui no compleix a respectar les condicions contractuals. Les promeses de pagament poden ser verbals o escrites; en aquest últim cas els compromisos es poden documentar en lletres de canvi, pagarés, xecs, o reconeixements de deute. No obstant això, les promeses formalitzades en documents de crèdit sempre tindran major garantia jurídica.
 

La compravenda a crèdit significa per al venedor lliurar un bé a canvi d’una promesa de pagament en un temps especificat en el futur. El venedor adquireix el dret de crèdit, és a dir el de rebre el pagament de l’import dels béns venuts en un termini determinat. D’altra banda el proveïdor que atorga un crèdit incorre en un cost financer que -en general- no pot repercutir a client i assumeix un risc. Per descomptat, per al creditor existeix l’expectativa que el deutor pagarà la totalitat de l’import degut en el termini previst, però sempre existirà el factor d’incertesa del compliment dels termes de l’acord; és a dir la contingència que el deutor no efectuï la liquidació de les seves obligacions. Aquesta incertesa és el risc d’impagament del dèbit que el creditor haurà de tenir en compte -i assumir- en el moment de concedir el crèdit.

Les empreses saben que els clients no només decideixen en funció de la qualitat dels productes, preu o condicions de subministrament, sinó que també el termini i condicions de pagament són factors determinants en el tancament de les operacions mercantils. Les condicions de pagament són molt sovint un element decisiu per vendre i la xifra de negocis d’una companyia pot augmentar considerablement gràcies a la concessió de crèdits als clients. 
 

Així mateix, una empresa proveïdora no es troba sola en el mercat -excepte rares excepcions- i moltes vegades les condicions de pagament vénen imposades per uns hàbits ja existents i uns costums adquirides en el sector en què opera. Solament els oligopolis i els subministradors que ofereixen determinats productes en exclusives poden imposar condicions draconianes als seus compradors i exigir-los el pagament al comptat.