Patí Ibn-Battuta, avant la lettre, la que batejàrem com a «síndrome de Walckelnaer»? Sembla. Ell també hauria caigut en la temptació d’escriure sobre el que no va mai veure. El seu periple per tot el món conegut el segle XIV, de les costes atlàntiques a la Xina, ens resulta una proesa fins i tot avui. Dues dècades estigué viatjant i servant memòria de les coses observades i experimentades en diferents indrets del planeta. Les plasmaria, anys després, en la seva relació definitiva, una mena d’On the Road medieval i islàmica on ens parla de paisatges, pobles i ciutats que ja no existeixen. Però…, un moment: hem de comparar el relat –la Rihla– d’Ibn-Battuta amb la novel·la de Jack Kerouac, o seria millor equiparar-lo als Viatges de Gulliver de Jonathan Swift, a un conte del baró de Münchhausen, o qui sap si al Llibre de meravelles de Marco Polo, molt més proper en el temps a Ibn-Battuta i de la fiabilitat del qual els estudiosos han sospitat tota la vida. 

La qüestió, per tant, no estaria en el fet de si romangué set o vuit mesos a Mali, si realitzà el recorregut per una via de caravanes o per un altra, o si els costums sexuals de la gent de Walata eren tan oberts com ens narra… La qüestió és en quin nivell de credibilitat se situa el viatger àrab. Dit d’una altra manera: per què hem de creure allò que ens conta? Per què l’hem de creure igual com fem ara amb un corresponsal de guerra, un periodista desplaçat a un conflicte, o un bloguer que posa per escrit les seves vivències? Ibn-Battuta recorregué, ho hem vist, l’Àfrica més inhòspita per a un musulmà mediterrani. El nostre autor féu un llarg trajecte pel Sàhara fins al Nil, és a dir, el Níger, i navegant el temps de diverses jornades, arribà a la capital de l’imperi de Mali. Açò escriu: «Un cop a la capital del rei dels negres, davallí a prop del cementeri d’aquesta vila, i vaig adreçar-me al barri ocupat pels homes blancs». N’hi dóna noms, d’alguns dels quals la Rihla serà l’única referència, i n’hi conta anècdotes. Va estar-s’hi, a Mali, vuit mesos, ho assegura, i ens forneix la data d’arribada i la de partença, quelcom miraculós en el seu llibre. Ibn-Battuta s’assembla a un cronista en detalls així, i la coherència interna del relat transforma el dubte en difícil. No debades, François-Xavier Fauvelle-Aymar i Bertrand Hirsch, tots dos africanistes, afirmen, en un article sobre la Rihla d’Ibn-Battuta, que aquest «hauria realitzat a Mali un sojorn de vuit mesos, potser un dels més llargs dels seus gairebé trenta anys de periple a través del món, si deixem a banda els períodes on deté el seu itinerari, a Delhi o a les Maldives per exemple, per a instal·lar-se en la cort d’un sobirà i ocupar-hi funcions administratives». 

Ara bé, quan Ibn-Battuta parla de ciutats conegudes, tenim a l’abast altres descripcions, i, sobretot, un fet bàsic: les seves paraules foren tingudes en consideració pels seus contemporanis i pels intel·lectuals subsegüents, persones que no haurien passat, com a reals, coses inventades de manera descarada. Comptem també amb la suposició que, igual com succeí amb els llocs encara identificables, el nostre viatger no havia de procedir de forma distinta amb allò que la resta d’eventuals lectors no coneixerien mai. Però això no implica que els models als quals volia ajustar-se fossin els que nosaltres tenim com a canònics quant a la literatura viatgera. Per ventura no recorrem ara a llibres de geografia o d’història per a situar el marc d’unes terres sobre les quals volem escriure? De veres creiem que totes les dades d’una guia actual han estat comprovades pel seu redactor? De cap manera. Aleshores, per què hauríem d’esperar el mateix d’un viatger musulmà del segle XIV? Per coherència amb allò real i allò inventat? Però a qui es devia Ibn-Battuta, a si mateix o a un públic anhelant de relats meravellosos sobre territoris llunyaníssims? Els professors Fauvelle-Aymar i Hirsch escriuen: «El viatger i el seu escriba lliuraren a llurs lectors una descripció de conjunt i descripcions de detall que tenien coherència i fiabilitat en les representacions de l’època, i pel que fa a les quals les contradiccions i les impossibilitats que detectem avui, inscrites en altres lògiques i en una altra geografia, no tenen la pertinència que ens temptaria donar-los». 

Ibn-Battuta no visità tot el que diu que va visitar. Tanmateix, el més destacable no és la ficció o no-ficció d’aquestes obres, quant n’hi ha, de cert o d’elaboració literària, sinó per quina raó l’ésser humà es considera incomplet si no viatja; fins al punt de recrear, copiar o inventar faules perquè la resta de nosaltres, sedentaris, pensem que veritablement hi hagué persones que transformaren llurs vides en fer una passa rere l’altra, a fi d’arribar a llocs, al capdavall, tan anodins per al qui hi habitaven com les viles deixades enrere pels desitjosos de córrer món amunt. Fauvelle-Aymar i Hirsch són terminants quan escriuen: «A tall d’hipòtesi, els futurs treballs que analitzin les famoses parts del gran viatger al regne de Mali hauran de considerar, al nostre parer, que Ibn-Battuta potser no anà a Mali, sinó que en va fer la descripció tot enriquint el seu qüestionari amb informacions recollides de bons coneixedors, mercaders o cortesans, amb els quals coincidí en una vila saheliana com Walata, per exemple». 

La conclusió és clara: Ibn-Battuta també patí la síndrome de Walckelnaer. Ja no sabem si en el moment mateix del viatge, prop de les viles que no visitaria, o quan després de tots els seus recorreguts va dictar-ne el relat, real o imaginari. Podem no dir-ne, d’aquesta síndrome o pràctica, mentir. Millor, si de cas, transformar en realitat, convertir els fantasmes en lletra, fer de l’existència, ficció: literaturitzar la vida.