Al Jordi (nom fictici) no li agrada jugar al futbol com a la resta de companys de classe. De fet, prefereix llegir un llibre ple de misteri o d’aventures mentre gaudeix d’un bon esmorzar al pati de l’escola. Altres dies, opta per anar amb les seves amigues i parlar de mil i una coses: de com d’avorrida és l’escola, de la poca permissivitat dels pares o de la tossuderia dels germans. Un dia, mentre llegia atentament una de les últimes novel·les que havien arribat a la biblioteca, un grup de nois més grans que ell, el van començar a increpar. L’insultaven a crit de «maricón» mentre entre riure i riure l’empunyaven. Ell es va voler defensar, però al ser més escanyolit, tot va ser en va. Dels insults van passar a les mans i en Jordi va arribar a casa amb senyals. L’escola va deixar de ser un refugi per ser un captiveri on hi tenia molta por. Semblant a la que tenien els seus pares. Va tornar a passar. En Jordi no va voler dir res per no preocupar a ningú. Es sentia molt culpable de no poder encaixar, es culpabilitzava per no ser un gran jugador de futbol o no parlar de noies i de cotxes. Només l’autolesió calmava la ràbia que sofria per dins. La família no en va saber res.  

El passat 28 de juny es va presentar un estudi pilotat pels catedràtics Joan Pujol i Marisela Montenegro, del Departament de Psicologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre l’assetjament escolar LGBTIfòbic en un institut de l’Hospitalet. La mostra va ser sobre 241 alumnes d’ESO i Batxillerat d’entre 12 i 18 anys. Les conclusions van ser molt clares: «El 80% dels alumnes ha escoltat insults cap a persones que són o ‘semblen’ homosexuals, bisexuals i transsexuals. El 74% ha escoltat comentaris negatius sobre aquestes orientacions sexuals i el 10% admet que ho ha fet. El 66% ha vist burles o imitacions i el 12% admet que ho ha fet. El 36% ha presenciat amenaces a persones d’aquesta condició i el 2.9% admet que ho ha fet. El 24% ha estat testimoni de pallisses i el 2% admet que les ha fet. Per altra banda, el 34% dels alumnes que es declaren no heterosexuals confessen que han patit alguna agressió o discriminació per aquest fet». Les xifres parlen per sí soles. Està clar, quan se’n tenen.   

L’assetjament continua sent una realitat de la mateixa manera que continuen creixent els casos de violència intergeneracionals, tot i els plans preventius que s’estan portant a terme i de les mesures d’intervenció dels que disposem. Sigui per la raó que sigui. Ens trobem famílies amb por d’anar als serveis tècnics d’inspecció educativa del Ministeri. Primer, s’informen per les associacions (la nostra no és l’única que ha rebut trucades) sobre el què fer i, posteriorment, desapareix el contacte al mencionar les paraules Ministeri i policia. Ens truquen per informar-se, però sobretot per buscar confort i poder plorar. Frustrant per a nosaltres quan desapareix el contacte. 

Si les xifres anteriors ens semblen esfereïdores, imagineu-vos les dades per assetjament per l’origen o la condició física de la persona i que viuen, molts, en silenci. Siguem sincers; tots i totes hem vist com a l’institut un se’n reia d’un altre pel seu pes o bé per alguna altra raó. Aquest fet, no ha desaparegut del tot. Creiem, fermament, que les associacions hem de poder coordinar-nos amb l’administració per donar una resposta única, eficaç i total. A més, fer pinya per treballar sobre uns plans estratègics de prevenció de la violència i l’assetjament en totes les seves vessants, complementari al que està treballant l’Associació de Dones d’Andorra en totes les escoles dels diferents sistemes educatius. Sabem que és un repte important per més d’un Ministeri, però molt necessari per moltes famílies que viuen l’assetjament en silenci, soles i amb por. Deia Denpa Kyoshi que «si no hi ha herois que et salvin, t’has de convertir en heroi». Siguem doncs, herois i heroïnes de persones que potser, en un futur no molt llunyà, també ho seran d’altres.