Si bé Andorra, el meu país va aparèixer el 1963, a proposta de la Junta de Qüestions Socials del Consell General, no serà fins 10 anys més tard que s’iniciarà un procés segur, estable i general d’andorranització d’Andorra.

El 1972, el Consell General, va aprovar el programa d’andorranització de l’ensenyament a totes les escoles d’Andorra, començat a gestar el 1970 i consistent a incorporar el català, la geografia, la història i les institucions andorranes dins un programa de Formació Andorrana.

El 1973, va nomenar a Lídia Armengol i Vila i l’Antoni Morell i Mora assessors pedagògics per organitzar el Servei de l’Assessoria Pedagògica.

El 1974, va crear la Biblioteca Nacional. Apareixen els primers fascicles Estudis sobre les Institucions Andorranes i Institucions andorranes. Quadres sinòptics.

El 1975, va crear els Arxius Nacionals.

I el 30 de juny del 1976 el Consell General prenia l’acord de creació de l’Institut d’Estudis Andorrans, com a institut docent i cultural amb l’objecte i finalitat de promoure «la investigació i l’estudi d’aquells aspectes que defineixen l’andorranització» i en general portar a terme accions especials de tipus cultural, docent o científic «que li fossin confiades pel Consell General o els serveis dels Coprínceps».

Al mateix temps va crear els centres de l’Institut a Perpinyà (1976) i a Barcelona el 1977, establint els deguts convenis amb les seves universitats.

El 1996 va tenir lloc la modificació dels estatuts de 1976 amb una llei que va fixar com a objectius «la promoció, coordinació, subvenció i realització d’investigacions i de recerca de tots aquells àmbits que puguin ser d’interès per al país, així com la seva divulgació, la relació amb universitats i altres organismes de recerca».

Fruit dels canvis d’aquesta nova etapa fou el trasllat del centre de Perpinyà a Tolosa i la creació d’un centre a Andorra el 1998 i la creació de tres centres, el de Biodiversitat, el 1999, el de Recerca Sociològica el 2000 i el de Ciències de la Terra el 2001, tots tres establerts dins d’Andorra.

El 2007 es fondran en un sol centre els dos dedicats a les ciències naturals, el CBD i el Crecit, creant el Cenma o Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra.

En aquesta segona etapa l’IEA ha sofert un estancament i una pèrdua de força en la seva finalitat de ser punta de llança per a cobrir les necessitats de recerca que compte a Andorra i particularment a les seves institucions públiques. 

Un desdibuixament dels seus objectius i funcions s’ha produït amb l’encavalcament amb les atribucions de la universitat d’Andorra i del Ministeri d’Educació que han anat progressivament recuperant tots els seus espais d’actuació normal i que en algun moment havien estat atribuïts o se n’havia ocupat l’Institut d’Estudis Andorrans.

La refundació de l’IEA és avui necessària per aclarir objectius, funcions i activitats, recursos humans i pressupostaris. 

La urgència de disposar d’un organisme nacional que pugui satisfer les necessitats de recerca, a nivell fonamental com aplicada de les instal·lacions públiques d’Andorra, és òbvia si tenim en compte dos aspectes, primer la velocitat amb que canvia el món i els escenaris polítics i segon la impossibilitat de fer front a aquestes necessitats d’una manera aïllada, per cadascuna de les administracions públiques que prou feina tenen a gestionar el dia a dia.

Si bé les dues seccions que existeixen són aprofitables i recuperables, només cobreixen els àmbits del territori; les accions físiques i el cap social. A aquestes dues seccions cal afegir-n’hi vàries més, imprescindibles.

La primer una secció política que segueixi i analitzi els acords internacionals que afectin o interessin Andorra i puguin aconsellar, a l’avança. No cal destacar-ne la seva importància, en aquests moments de negociació d’un acord amb la Unió Europea.

La segona, una secció d’economia que prospecti sectors i noves activitats del país, és a dir tot el tema de l’obertura econòmica i les seves conseqüències però també conegui, preservi i defensi les activitats existents amb futur i orienti en l’elecció de les noves professions que necessitarà el país en els propers anys.

Una tercera secció hauria de ser dedicada a la planificació territorial cercant optimitzar els recursos i la implantació de les noves infraestructures des del punt de vista de l’òptima ordenació i l’equilibri del territori i del paisatge natural.

Una quarta secció a afegir seria la d’estadística per tal d’agrupar serveis i esforços i coneixement i sobretot aconseguim que aquest coneixement transversal de tota la societat andorrana arribi amb transparència, puntualitat, facilitat a la població interessada per a conèixer millor la realitat i poder-se projectar al futur amb més garanties.

L’Institut d’Estudis andorrans ha d’esdevenir l’organisme nacional destinat a la recerca que necessita l’estat andorrà, en tots els seus nivells, perquè els nostres dirigents disposin del coneixement adequat de la realitat que ens afecta internament i externament i puguin prendre les millors decisions per a la defensa dels interessos del nostre país. 

Un cop utilitzada aquesta informació pels organismes escaients de l’estat, aquest coneixement ha d’arribar a la societat andorrana de manera ràpida i efectiva per a un segon ús obert i universal.

La refundació de l’Institut d’Estudis Andorrans és urgent i imperativa, per a que pugui continuar sent una punta de llança al servei del futur d’Andorra, tal i com els seus creadors l’any 1976 el van pensar i fer possible i el vldrien avui entre ell la Lídia Armengol i Vila, de la qual enguany es commemorarà el dia 26 de novembre, els 25 anys del seu traspàs. 

*Arquitecte