Estar curtit després de mil ciberbatalles no evita que agafi un ensurt cada cop que obro l’ordinador i em trobi una nova proposta de micromecenatge. En els darrers mesos he col·laborat en la producció d’un curtmetratge, en l’edició de dos llibres, en l’estrena d’una obra de teatre i en el finançament d’un estudi sobre l’atàxia. La darrera setmana he rebut propostes per contribuir al rodatge d’un documental sobre el segrest de la  marededéu de Núria, perquè es pugui publicar el setè llibre i el disc del concurs de ‘podcast’ Contes del món, per iniciar les obres d’un local social o cultural amb l’etiqueta #EngeguemElTallaret i per contribuir a restaurar l’estàtua de Pablo Gargallo, El violinista. 

Aquest mètode de finançament col·lectiu em recorda aquells correus electrònics de fa anys que t’amenaçaven amb què un familiar teu moriria ipso facto si no els reenviaves a 4.567 persones en menys de dues hores. La pressió és la mateixa perquè les plataformes et donen un límit per trobar els diners. En el cas de Verkami, una de les més populars, és de 40 dies. Un anunci a la part superior de la part dreta de la pantalla m’amenaça amb què només me’n queden tres per fer la meva aportació i que només estan al 47% de l’objectiu marcat, com per provocar-te un atac d’ansietat a prova d’ansiolítics equins. 
 

Són temps durs per als professionals de la creativitat i de la cultura amb la retallada de fons públics i la disminució dels patrocinadors privats. En l’univers del micromecenatge hi ha projectes sòlids i interessants com el del ‘Pebble’, un rellotge intel·ligent amb pantalla de tinta electrònica per consumir menys, que es connecta a telèfons Android i iPhone i que disposa d’un catàleg propi d’aplicacions de tercers. Però també hi ha propostes ridícules com la de l’amanida de patates. Gairebé 7.000 persones van fer aportacions per tal que el senyor Zack ‘Danger’ Brown els preparés una amanida de patata. Va néixer com una broma per aconseguir un total de 10 dòlars, però en va arribar a recollir 55.492. Finalment, hi ha les campanyes que poden portar a la confusió. Vaig estar a punt d’aportar diners al ‘Project Etenity’ pensant que tenia alguna cosa a veure amb el col·lectiu boletaire de Quimi Portet, Joan Miquel Oliver i Jaume Sisa però era un videojoc de rol, finançat pels seus futurs jugadors. Amb les noves tecnologies també canvien els hàbits.  

Abans venies samarretes, roses o el que calgués per pagar-te la producció d’un espectacle. Ara és el micromecenatge, aquesta mena de llista de casament, però sense casament i que dóna la sensació que està sortint de mare. Hi ha propostes menys excitants que mirar les obres d’asfaltat d’un carrer el mes d’agost o escoltar Perico Delgado narrant una etapa del Tour de França. Cal reconèixer que formen part d’una cultura on demanar diners no està gaire ben vist. Però som autèntics experts en el xantatge emocional des del temps en què Lola Flores va demanar un duro a cada espanyol per pagar el seu deute amb Hisenda. Va ser una precursora del crowfunding o micromecenatgeèr.
 

I és que això del micromecenatge és un sistema que es basa en ‘donacions’, que són en realitat inversions ja que al darrere acostuma a haver-hi una ‘compensació’ econòmica, en el cas que es puguin generar beneficis o participacions de l‘empresa, o, la més habitual, simbòlica, que atrau els mecenes per la compensació proposada.
 

Un exemple d’aquest retorn no monetari, l’ofereixen sovint artistes que donen l’opció de posar el nom dels micromecenes als agraïments d’un disc, pel·lícula o exposició, regalen entrades o ofereixen privilegis com assistir a l’enregistrament d’una cançó o a una sessió de rodatge a canvi d’una aportació elevada. Els projectes que recorren a l’emoció solen tenir més èxit. He pensat aplicar-ho posant en marxa una campanya per investigar el perquè el vòrtex espai temporal fa que alguns dels meus mitjons passin de la meva rentadora a l’Alfa del Centaure. 

*Periodista