És un professional immens, és un company i un amic, una mena de germà, una persona íntegra, fascinant, responsable, sensible, amable, exigent, puntual –a l’extrem–, però sobretot una paraula el defineix: noble. Molt noble. Un senyor.
 

Tony Lara és, segurament, un dels millors fotògrafs que m’he trobat en la vida, un home capaç d’amagar-se sota el parany del bosc per fer una foto de la recuperació del cos d’un accidentat i fer-ho amb la major sensibilitat possible cap als rescatadors i el finat; un ‘fotero’ amb un ull privilegiat per buscar la millor foto del dia –i que em perdonin els companys dels altres mitjans, insisteixo: la millor–; un personatge que amb un anglès macarrònic és capaç de defensar-se per trobar el millor punt per fer una foto a un país desconegut en plens Jocs dels Petits Estats a Xipre; un professional que va fer que un comerciant li deixés una escala per fer una foto en alçada en plena avinguda de Meritxell; un pare de família que a les 9.00 del matí deixa els seus nens al col·le i de camí a la feina pensa en el punt de vista de la foto que voldrà posar en portada; un analista polític que troba la mirada, el gest i la ganyota del polític de torn que és en el punt de mira; un narrador d’històries amb un clic...
 

Tony Lara: Tu i jo hem compartit llit, has conduit amb el volant a la dreta mentre et canviava de marxes, t’has deixat penjar pel maleter del cotxe per fer unes fotos a uns ciclistes, hem perseguit amb un cotxe que treia els pistons una gimnasta ves a saber si xipriota o luxemburguesa que es pujava a un Volvo tope gama per una autopista de Xipre i que ens portava a Larnaca a una competició a la qual no arribàvem, t’he fet enrabiar amb la teva por als avions, ens hem enfadat per una foto que no vas fer, mai ens hem cridat, i sempre ens hem abraçat, ens hem enviat un missatge –«perdona, avui tenia un mal dia»– o hem acabat la discussió amb un ‘capullo’ i un somriure.
 

Dir que t’estimo seria quedar-me a les portes d’una declaració d’amor. I ara marxes. Sento que em deixes com si fossis un amor de joventut, com si tingués alguna cosa a dir-te abans de no tornar a veure’t, com si em sentís traït per una situació que, ben mirat, és llei de vida i havia de venir. Deixa’m, però, que encara pensi en tu. Deixa’m seguir imaginant que quan fem la portada vindràs amb la foto de les fotos. Deixa’m esperar la teva idea magistral i la teva resposta en un dia de sequera: la tinc. I el teu somriure satisfet.
 

Ara marxes. Vull que el lector sàpigui el que ja saben polítics, membres dels cossos de seguretat, empresaris, treballadors, representants d’associacions, clubs, federacions, escriptors, dibuixants, pintors, escultors, mecànics, enginyers, arquitectes, restauradors i fins i tot clients, taxistes, professors d’escola, estudiants, metges, esportistes i tot el ventall de perfils de persones d’aquest petit país. Ets noble. Ja ho he dit al principi. Molt noble. 
 

Em vas acollir com ho fas amb cadascuna de les persones que un dia entren per primera vegada en la redacció d’EL PERIÒDIC, vas ser pacient i considerat, i t’ho agrairé sempre com de segur faran, amb el temps, tots aquells que ens han acompanyat i que, potser com tu, un dia marxaran. Adéu, company. Go pa’lla.