A  la Península Ibèrica la tradició medieval obligava als morosos a passejar-se pels carrers de la ciutat pujats damunt d’un ruc i vestits amb túniques amb grans creus vermelles i amb una coroça al cap, perquè tothom sabés que no pagava els seus deutes. Durant el passeig el poble podia mofar-se de l’infortunat deutor, insultar-lo i fins i tot tirar-li tota mena d’objectes. L’escarni públic havia de servir per escarmentar als morosos i dissuadir els altres ciutadans de caure en la temptació de convertir-se en mals pagadors; encara que en aquella època els deutors més desafortunats acabaven linxats per la multitud.

Afortunadament, l’emperador Carles V va prohibir aquesta bàrbara costum i va promulgar una llei que condemnava a la pena de mort per forca als morosos insolvents. El seu fill Felip II va suavitzar el càstig als deutors i va instaurar la presó per deutes o la condemna a galeres. A partir de finals del XVI i durant diversos segles els morosos van ser condemnats a penes de presó si no saldaven els seus deutes. Per tant a Espanya era el més normal del món que el deutor insolvent anés a parar a la presó, fins i tot es ficava a la presó als morosos amb caràcter cautelar, abans que hi hagués condemna en ferm o comencés un judici per impagament de deutes (Cervantes va ser empresonat en 1597 per aquest motiu). Els únics que es lliuraven de la presó eren els nobles i els hidalgos, ja que no podien ser empresonats per deutes ni condemnats a remar en les galeres reals.

Al segle passat, el Protocol nº 4 al Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals elaborat en l’àmbit del Consell d’Europa el 1963 va prohibir la presó per deutes establint: «Ningú no pot ser privat de la seva llibertat per l’única raó de no poder complir una obligació contractual». El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics adoptat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1966 va establir en el seu article 11 el mateix principi.

En conseqüència, al segle XX es van inventar les llistes de morosos amb un triple propòsit; primer, escarmentar als deutors recalcitrants fent pública la seva condició; segon, donant-los un bon motiu per pagar els seus deutes, ja que si volien que els seus noms desapareguessin de la llista negra no els quedava més remei que pagar; tercer, enviar un avís a navegants, i prevenir el risc d’impagament, ja que els proveïdors poden consultar el registre abans d’atorgar crèdit a un morós empedreït i evitar entrar en risc.

El ministre d’Hisenda d’Espanya, Cristóbal Montoro, va emprendre fa uns anys una croada contra els defraudadors fiscals i morosos de l’Estat espanyol. En aquest marc de lluita contra el frau tributari, va aconseguir que la Llei 34/2015, de 21 de setembre, que va modificar la Llei general tributària, afegís l’article 95 bis, referent a la «publicitat de situacions d’incompliment rellevant de les obligacions tributàries». Sota aquest eufemisme, s’amaga l’autorització a Hisenda per publicar la llista de morosos amb les arques de l’Estat; en concret aquells que han de més d’un milió d’euros. Val la pena assenyalar que la llei va comptar amb el vot a favor del PP i el rebuig de l’oposició, que va criticar, especialment, que la reforma no possibiliti que es conegui el nom dels que es van acollir a l’anomenada amnistia fiscal el 2012.

L’objectiu del ministre va ser que aquesta mesura coercitiva serveixi perquè molts deutors es posin al dia amb Hisenda. Per aquest motiu, a aquest llistat se li denomina col·loquialment com la ‘Llista Montoro’. El 30 de juny ha sortit novament publicada la segona llista amb els noms de la gent gran defraudadors fiscals i morosos. Segons aquest llistat, l’import dels deutes i sancions, pendents de pagament a 31 de desembre de 2015, puja a més de 15.700 milions; aquest import és sis vegades el PIB d’Andorra. El nombre total de morosos i defraudadors ascendeix a 4.768; un 1,8% menys que a la llista anterior, dels quals 336 són persones físiques i 4.432 són societats.

No obstant això, el sindicat dels Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha) ha assegurat que l’import de la llista de morosos publicada per l’Agència Tributària, només és el 30% del total de deute pendent de cobrament per Hisenda, que puja a 52.226 milions; suma que equival a la meitat del primer rescat de Grècia. A més, Gestha va declarar que, d’acord amb la ràtio de cobrament d’aquests deutes que el Govern ha reconegut, es podrien perdre uns 8.834.000 dels deutes d’aquest llistat, ja que el 42% de la quantitat deguda pertany a societats que es troben en concurs de creditors i fins i tot en procés de liquidació. De fet, en els últims 10 mesos, entre el 31 de juliol de 2015 i l’1 de juny de 2016, únicament s’han recaptat 312 milions d’1.500 deutors que figuraven en el primer llistat, el que suposa gairebé el 2% de l’import morós de la primera llista. Així mateix, Gestha sosté que amb motiu de la publicació anterior, el sol fet de fer pública la llista de morosos no aconsegueix per si sol augmentar els ingressos en concepte de deute pendent de cobrament, ja que fins i tot la mora ha augmentat en aquests sis mesos. Parafrasejant John Maynard Keynes: «Si he de a Hisenda mil euros tinc un problema però si dec un milió, el problema és de Montoro». 

*Brachfield&Morosólogos Asociados