La Unió Europea comença als Pirineus (1)
Sí, per Andorra la Unió Europea no comença a Brussel·les, ni a París, ni a Madrid, comença als Pirineus.
Dins del processos d’obertura econòmica i de negociació amb la Unió Europea, que el nostre país ha posat en marxa d’una manera clara, decidida i irreversible en els darrers anys, hi ha un aspecte que es ve considerant irrellevant o almenys secundari al qual s’hi dedica poca atenció. Almenys no la que es mereix.
L’obertura econòmica i l’acord de possible associació o encaix amb la Unió Europea passa sí o sí per l’obertura territorial d’Andorra. I aquesta obertura territorial només es pot fer amb els territoris veïns pirinencs amb els quals limitem. A partir d’ells anirem a la resta de la Unió Europea i del món però primer hem de passar per ells i a través seu. Però no només això, perquè ells ja són de la Unió Europea. Per tant la relació d'Andorra amb la Unió Europea es pot fer des de ben a prop si volem, ja des de la Seu d’Urgell o Puigcerdà o des d’Ax o l’Ospitalet .
I és que tot el que volem que ens arribi de la Unió Europea, del món o part de tot el que hi vulguem nosaltres enviar ha de passar, sí o sí, a través d’aquest Territori-Pirinenc que ens envolta. I que a més a més coneixem prou bé, estimem i ens estima i necessita, tant com nosaltres el necessitem a ell per vertebrar-nos de manera consistent, sòlida i amb sostenibilitat si volem competir amb el món avui i en el futur.
Però el que no pot fer Andorra és passar de llarg d’aquest territori, oblidar-lo o menystenir-lo, o prescindir d’ell. Encara que no ho sembli s’hi juga el propi futur.
No crec que hi hagi cap polític del país que estigui disposat, avui, a limitar el creixement d’Andorra i conformar-se a poder fer el que fem avui, a l’activitat actual. Altrament no tindria sentit l’obertura econòmica vistos els canvis que s’estan introduint al país, precisament per poder fer altres activitats, inimaginables per a la majoria.
Cap andorrà està disposat a què els seus polítics el limitin a només poder fer (si usem l’argot casteller) un pilar de cinc o una torres de sis; ben segur aspirem a poder fer torres amb folre i altres encara més difícils si és possible.
Però voler fer un castell més alt i complex en relació a un de més baix i senzill, implica no només disposar del mestratge i dels valents castellers per a pujar-lo sinó també de la suficient base per apuntalar-lo, podent arribar a necessitar-se 600 o més castellers només per formar la base. Dit en altres paraules, més entenedores urbanísticament parlant. Barcelona no seria avui la més gran metròpoli del sud d’Europa si fa uns segles no hagués anat traspassant part de les seves necessitats de creixement cap al seu extraradi i cap a l’interior de Catalunya, en successives corones de nous nuclis que conformen avui la seva àrea metropolitana i tot un teixit de ciutats interiors potents i complementàries.
Andorra no pot accedir a noves cotes de desenvolupament complex sense ampliar el seu territori. Aquest entorn pirinenc d’Andorra és la base suficient i necessària per al desenvolupament a Andorra d’unes activitats futures més complexes que només ella com a estat pot desenvolupar al mig dels Pirineus. Però per a fer-ho necessita d’una base territorial suficient amb la qual complementar-se per a poder arribar a tot plegat.
Andorra té limitacions d’extensió territorial claríssimes, només 464 Km². Avui ja som dependents en molts aspectes dels veïns (residus, sòl industrial, aeroports, ...).
La primera corona veïna compresa dins d’una distància amb Andorra d’uns 30 Km, ja té 4.916 Km² i la població dels 70.000 habitants similar a la d’Andorra.
Si es passa a la segona corona a 50 Km de l’entorn d’Andorra el potencial creix i es duplica tant en territori com en població.
L’oportunitat històrica i única que té Andorra amb el seu futur desenvolupament passa necessàriament per sostenir-se i lligar-se profundament amb els territoris pirinencs veïns fins a 50 Km al seu voltant en una complicitat i extrems que només el futur acord d’associació amb la Unió Europea pot preveure i explicitar.
No crec equivocar-me si faig l’afirmació de que l’èxit històric del futur acord d’Andorra amb la Unió Europea passarà en aquesta ocasió per l’encert o no de les relacions que, de manera secundària s’incorporin a l’acord i permetin unes relacions excepcionals de fluïdesa de persones i mercaderies, capitals i serveis, en tots els territoris transfronterers d’Andorra a 50 Km del seu entorn.
És a dir, el reconeixement explícit d’unes relacions singulars de veïnatge i complicitat econòmica amb els territoris i residents transfronterers.
O dit altrament el reconeixement per la Unió Europea d’un espai físic transfronterer al voltant d’Andorra amb unes especificitats jurídiques de transició entre la UE i Andorra. O també, la creació jurídica per la UE d’una macroregió europea pirinenca entorn d’Andorra, amb unes normatives de transició per a facilitar la millor incardinació d’Andorra dins la Unió Europea en el marc previst del Conveni o acord d’Associació específic d’Andorra amb la UE.
Arquitecte
Dins del processos d’obertura econòmica i de negociació amb la Unió Europea, que el nostre país ha posat en marxa d’una manera clara, decidida i irreversible en els darrers anys, hi ha un aspecte que es ve considerant irrellevant o almenys secundari al qual s’hi dedica poca atenció. Almenys no la que es mereix.
L’obertura econòmica i l’acord de possible associació o encaix amb la Unió Europea passa sí o sí per l’obertura territorial d’Andorra. I aquesta obertura territorial només es pot fer amb els territoris veïns pirinencs amb els quals limitem. A partir d’ells anirem a la resta de la Unió Europea i del món però primer hem de passar per ells i a través seu. Però no només això, perquè ells ja són de la Unió Europea. Per tant la relació d'Andorra amb la Unió Europea es pot fer des de ben a prop si volem, ja des de la Seu d’Urgell o Puigcerdà o des d’Ax o l’Ospitalet .
I és que tot el que volem que ens arribi de la Unió Europea, del món o part de tot el que hi vulguem nosaltres enviar ha de passar, sí o sí, a través d’aquest Territori-Pirinenc que ens envolta. I que a més a més coneixem prou bé, estimem i ens estima i necessita, tant com nosaltres el necessitem a ell per vertebrar-nos de manera consistent, sòlida i amb sostenibilitat si volem competir amb el món avui i en el futur.
Però el que no pot fer Andorra és passar de llarg d’aquest territori, oblidar-lo o menystenir-lo, o prescindir d’ell. Encara que no ho sembli s’hi juga el propi futur.
No crec que hi hagi cap polític del país que estigui disposat, avui, a limitar el creixement d’Andorra i conformar-se a poder fer el que fem avui, a l’activitat actual. Altrament no tindria sentit l’obertura econòmica vistos els canvis que s’estan introduint al país, precisament per poder fer altres activitats, inimaginables per a la majoria.
Cap andorrà està disposat a què els seus polítics el limitin a només poder fer (si usem l’argot casteller) un pilar de cinc o una torres de sis; ben segur aspirem a poder fer torres amb folre i altres encara més difícils si és possible.
Però voler fer un castell més alt i complex en relació a un de més baix i senzill, implica no només disposar del mestratge i dels valents castellers per a pujar-lo sinó també de la suficient base per apuntalar-lo, podent arribar a necessitar-se 600 o més castellers només per formar la base. Dit en altres paraules, més entenedores urbanísticament parlant. Barcelona no seria avui la més gran metròpoli del sud d’Europa si fa uns segles no hagués anat traspassant part de les seves necessitats de creixement cap al seu extraradi i cap a l’interior de Catalunya, en successives corones de nous nuclis que conformen avui la seva àrea metropolitana i tot un teixit de ciutats interiors potents i complementàries.
Andorra no pot accedir a noves cotes de desenvolupament complex sense ampliar el seu territori. Aquest entorn pirinenc d’Andorra és la base suficient i necessària per al desenvolupament a Andorra d’unes activitats futures més complexes que només ella com a estat pot desenvolupar al mig dels Pirineus. Però per a fer-ho necessita d’una base territorial suficient amb la qual complementar-se per a poder arribar a tot plegat.
Andorra té limitacions d’extensió territorial claríssimes, només 464 Km². Avui ja som dependents en molts aspectes dels veïns (residus, sòl industrial, aeroports, ...).
La primera corona veïna compresa dins d’una distància amb Andorra d’uns 30 Km, ja té 4.916 Km² i la població dels 70.000 habitants similar a la d’Andorra.
Si es passa a la segona corona a 50 Km de l’entorn d’Andorra el potencial creix i es duplica tant en territori com en població.
L’oportunitat històrica i única que té Andorra amb el seu futur desenvolupament passa necessàriament per sostenir-se i lligar-se profundament amb els territoris pirinencs veïns fins a 50 Km al seu voltant en una complicitat i extrems que només el futur acord d’associació amb la Unió Europea pot preveure i explicitar.
No crec equivocar-me si faig l’afirmació de que l’èxit històric del futur acord d’Andorra amb la Unió Europea passarà en aquesta ocasió per l’encert o no de les relacions que, de manera secundària s’incorporin a l’acord i permetin unes relacions excepcionals de fluïdesa de persones i mercaderies, capitals i serveis, en tots els territoris transfronterers d’Andorra a 50 Km del seu entorn.
És a dir, el reconeixement explícit d’unes relacions singulars de veïnatge i complicitat econòmica amb els territoris i residents transfronterers.
O dit altrament el reconeixement per la Unió Europea d’un espai físic transfronterer al voltant d’Andorra amb unes especificitats jurídiques de transició entre la UE i Andorra. O també, la creació jurídica per la UE d’una macroregió europea pirinenca entorn d’Andorra, amb unes normatives de transició per a facilitar la millor incardinació d’Andorra dins la Unió Europea en el marc previst del Conveni o acord d’Associació específic d’Andorra amb la UE.
Arquitecte