És temps de converses sobre la calor que fa. És una tortura semblant a la d’estar complint cadena perpètua amb un company de cel·la que pregunta cada cinc minuts: Ets més de mar o de muntanya?, tens algun pla per a aquesta nit? o què fas per vacances?. És estiu. Fa calor. Ja ho sé. Hi ha un ecosistema antàrtic a l’interior dels edificis, cinemes, botigues i transport públic i un ecosistema de sabana a l’aire lliure.
Els canvis de temperatura són tan bruscos que tinc por que m’estiguin sortint estries d’inflar-me per la calor i de desinflar-me pel fred. Entre els que es queixen constantment de les altes temperatures, hi ha els jihadistes de l’aire condicionat i membres de la terrible secta Fujitsu que t’ensenyen el comandament a distància de l’aparell com si fossin Sant Pere mostrant-te les claus de les portes del cel. Gràcies a ells i als seus acòlits pateixo infeccions, dolor a la gola i malestar a tot el cos. Entres a una botiga per emprovar-te una camisa i la sensació tèrmica és la mateixa que la d’un escorxador o la temperatura ambiental d’un dipòsit de cadàvers. Del sostre de l’emprovador cauen caramells de gel i el dependent és el pingüí de Batman doblegant camises i fent-te el tax free. Ets com un salmó noruec que des d’Oslo creua Europa en un camió frigorífic per arribar, com si estiguessis acabat de pescar, a Huelva. Emprovar-te un banyador és fer-li un desafiament a la mort.
Vas al cinema a veure Titanic, i la sensació és tan real que arribes a creure que t’estàs enfonsant amb la butaca en l’aigua glaçada. Però darrere de tot hi ha el que controla la temperatura de l’aire condicionat. Ningú no sap quina és la seva aparença real però sents la seva amenaçant presència per tot arreu. Té més poder que qualsevol cap d’Estat, que el comandament en cap de les forces armades o que Jorge Fernández Díaz intentant dinamitar el procés independentista a Catalunya. Me l’imagino –al controlador, no al ministre– en un búnquer secret i amb un estrès només comparable al de Keanu Reeves a Speed, evitant que l’autobús que porta una bomba pugi o baixi la velocitat. El perill t’amenaça per tot arreu.

No ets pots fiar de ningú; ni quan vas de viatge amb cotxe un cap de setmana amb els teus millors amics. Cal anar amb forro polar, guants i manta perquè pots fregar l’hipotèrmia. I no et queixis per l’aire condicionat perquè, com el cotxe no estigui a la temperatura de la secció de congelats del supermercat, hi haurà un dels passatgers que donarà l’alarma i començarà a comportar-se com una balena varada en una platja mentre es queixa ostensiblement de la calor i, alhora, s’eixuga la front amb un mocador com si fos un dels membres del jurat a Dotze homes sense pietat de Sidney Lumet.
Passar calor sembla que sigui cosa de pobres. De la mateixa manera que estar bronzejat a l’hivern és cosa de gent benestant. Deia Aristòtil Onassis, aquell multimilionari grec que es va casar amb Jackie Kennedy, que per fer negocis calia estar morè tot l’any, que això és sinònim de poder. Així no ens hem d’estranyar si ens conviden a sopar a casa d’un ecologista, que va a treballar amb bicicleta, que és soci de Greenpeace, que vota a Podem i que menja compulsivament quinoa i que, quan marxa del pis, deixa l’aire condicionat connectat perquè en tornar «estiguem ben fresquets». És un procés de tortura letal que et destrueix com un Sub-Zero a la sèrie de videojocs de lluita Mortal Kombat.
Qualsevol indret es pot convertir en una arma de destrucció massiva. Pujar a l’autobús suposa rebre una massa compacta d’aire gelat que et deixa el nas com un escalador al cim de l’Annapurna Est. Hi ha altres maneres de combatre la calor, a banda de l’aire condicionat i dels tradicionals ventiladors. No n’estic segur. Estic treballant en un prototip que pot ser la bomba. He fabricat un aparell casolà d’aire condicionat a partir d’un ventilador i d’una safata de gel. Ho poso al costat del llit i deixo que l’aire corri per sobre de la safata amb gel, de manera que l’habitació es vagi refrescant al mateix temps que el gel es desfà. He fet una prova pilot al migdia i pot funcionar.
Tinc altres propostes com ruixar-me amb aigua polvoritzada, congelar la funda del coixí una estona abans d’anar a dormir o mullar el pijama i posar-me al llit amb una tovallola a sota. Seguiré informant perquè he pogut fer pocs experiments perquè cada nit, just abans de dormir, cau una bona tempesta que refresca l’ambient. I sense disparar estalactites. Com l’aire condicionat.
Periodista