Ibn-Battuta començà el seu endinsament a l’Àfrica a la vila de Sigilmassa, una de les localitats situades en l’enorme xarxa de rutes de comerç del desert del Sàhara durant tota l’Edat Mitjana. Era l’any 1352 o 1353, i la reconeixia com a part del seu país. Des d’allí tenia diverses possibilitats per a continuar vers el sud: Tamdult, cap a occident; Tamentit, a l’est; i Taghaza, la més meridional.
Tamdult era una ciutat fundada el segle IX pel rei Idrís II, i se suposa que fou destruïda aquell mateix segle XIV en què viatjà Ibn-Battuta. Si hagués desaparegut abans del 1352, o fins i tot el segle anterior, baixar per aquesta via hauria estat, evidentment, impossible, i el nostre viatger, per tant, ni hagués pogut plantejar-se-la, a banda que era la més complicada de les tres si l’eventual destinació era la vila de Timbuctu: hauria d’haver seguit camí a Wadane –a l’actual Mauritània–, però això només hauria complicat el seu trajecte, atès que hi havia poques eleccions per arribar a Timbuctu des d’occident. Per això, Ibn-Battuta no conegué Tamdult, si encara existia. D’ella, ara, només en resta la tomba de Sidi Shanawil, santó jueu també venerat pels musulmans.
La segona alternativa era Tamentit, molt més versemblant si l’objectiu era conèixer el major nombre de llocs possible, ja que des de Tamentit podia continuar cap a Taghaza, i fins i tot, per Tadmekka i Gao fins a Timbuctu. Situada a l’actual Algèria, Tamentit vol dir «font d’aigua», raó per la qual esdevingué una cala de les rutes transsaharianes.
Tanmateix, el lògic camí que trià fou dirigir-se a la vila de Taghaza. El viatge, segons unes fonts, durà vint dies, i, segons altres, 25. La informació que ens en forneix Ibn-Battuta és potser única d’aquell moment. Si seguim Charles-Athanase Walckenaer, «parla de les mines de sal que s’hi troben, i ens informa que aquest oasis està habitat pels esclaus dels massufa [o mussafa], que són els qui treuen la sal de la terra». Ara bé, atès que no ens diu el geògraf francès qui són els massufa, recorre a un altre geògraf, anterior a Ibn-Battuta: Al-Idrissí, aquest del segle XII. Per ell ens assabentem que els massufa «són una família de berbers que pertany a la gran tribu lamta», pertinença que, dit sigui de passada, no és de tot evident. Hom pot afegir que els habitacles de Taghaza eren bastits amb pedres de sal i coberts amb pells de camell. L’extracció de les mines continuaria fins al segle XVI.
De Taghaza, Ibn-Battuta s’encaminà cap a Tassahl, on arriba després de déu dies de marxa per un desert sense aigua, però ple de trumfes! En aquesta ciutat, residien alguns comerciants, i hom podia enviar cartes a Walata per tal de reservar-hi allotjament. Les caravanes aprofitaven per a descansar alguns dies abans d’emprendre la que sembla la part més dura del recorregut.
El viatge continuava durant dotze dies, justament cap a aqueixa vila de Walata, a través d’un desert ple de fantasmagories. Escriu Ibn-Battuta: «Aquest desert el freqüenten esperits que solen fascinar els missatgers fins al grau de deixar-se morir, cosa que implicarà la mort també d’una part de la caravana, ja que si el missatger arriba sà i estalvi a Walata, els habitants d’aquesta vila sortiran en un desplaçament de quatre dies a l’encontre dels viatgers per tal de portar-los aigua, però si el missatger no aconsegueix arribar a Walata, no acudirà ningú, i hi ha el perill que els expedicionaris morin de set». Tanmateix, Ibn-Battuta va quedar meravellat pel desert: «Tan resplendent que l’ànima se n’alegra», i a més a més, afirma, no n’hi ha, de lladres.
El nostre autor i viatger trigà dos mesos a arribar del seu punt de partença, Sigilmassa, a Walata, vila que reconeix ja d’una altra cultura, en considerar-la «primer indret al territori dels negres».
Walata, a diferència d’altres llocs dels quals ara només queden ruïnes, continua estant una vila, a l’actual Mauritània, de més de deu mil habitants. Formà part durant segles de l’imperi de Ghana, i era el lloc més meridional del comerç de caravanes, particularitat que fou perdent amb l’ascens de Timbuctu. La decoració de les cases, això sí, conserva característiques que ens resultaran semblants a les de Timbuctu o Djenné…

En el moment del viatge d’Ibn-Battuta, els habitants de Walata tenien costums que descol·locaven a altres musulmans. El nostre autor escriu que entre els massufa –la majoria de la població de Walata– els homes no són en absolut gelosos, tot i la gran bellesa de les dones, i les considerades que són… Ara bé, si s’hagués quedat en això només resultaria sorprenent, però quelcom s’apoderà de l’ànima i el pensament del nostre cosmopolita tangerí: «[els homes] tenen estretes relacions amb les dones dels altres, i les dones fan el mateix amb els marits d’altres dones: un home que torna a sa casa i hi descobreix un amic amb la seva muller no s’ofèn pas». Ibn Battuta ens narra una anècdota que també deixa veure la seva necessitat, envers els seus compatriotes, de mostrar-se allunyat d’aquestes pràctiques, o tal volta ens descobreix el seu ver pietisme. Relata el nostre viatger que un dia va anar a parlar amb el jutge de Walata, i se’l trobà amb una bellíssima jove; en veure’n l’aspecte (tal volta la noia estava nua) volgué retirar-se’n, «però el jutge esclatà a riure i la dona no va enrogir: ‘És la meva amiga!’» va fer l’home, cosa que encara deixà més sorprès a Ibn-Battuta, sobretot perquè l’altre era un savi força versat en la llei islàmica i un pietós pelegrí (fa esment també que els habitants de la vila són veritables practicants de l’islam). Conclou així la redacció de la seva acalorada anècdota: «Ja no torní a anar a casa del jutge».
Això de banda, Ibn-Battuta ens deixà registre de l’excessiva calor de Walata, de l’escassesa de palmeres, i de l’existència de moltes ovelles.