El ministre d’Hisenda d’Espanya, Cristóbal Montoro, ha tornat a sortir-se’n amb la seva. En el seu paper d’inflexible paladí del recobrament de deutes tributaris, ahir 30 de juny va sortir novament publicada la llista amb els noms dels majors defraudadors fiscals i morosos de l’Estat espanyol. Segons aquest llistat, l’import dels deutes i sancions, pendents de pagament a 31 de desembre de 2015, puja a més de 15.700 milions. El nombre total de morosos i defraudadors ascendeix a 4.768; el 1,8% menys que a la llista anterior, dels quals 336 són persones físiques i 4.432 són societats. Les successives llistes de morosos es publicaran tots els anys.
 

Aquesta mesura coercitiva serveix perquè molts deutors recalcitrants es posin al dia amb Hisenda. Per aquest motiu, a aquest llistat d’insistents deutors amb l’Agència Tributària, es denomina col·loquialment com «La llista Montoro de morosos i defraudadors».
 

No obstant això, el llistat queda limitat als morosos que deuen més d’un milió d’euros i que no hagin estat pagats en el termini d’ingrés voluntari, llevat que estiguin ajornades o suspeses. Per tant, els morosos amb les arques públiques han rebut una intimació de pagament molt especial perquè saldin els seus deutes. La primera «Llista Montoro» amb 4.855 noms es va publicar el 23 de desembre, i va incloure també a 345 persones físiques. El que més atenció ha despertat han estat els noms de determinades personalitats i personatges ben coneguts. No obstant això, el morós número 1 en el rànquing, Agapito García Sánchez, és un desconegut per a la societat, i si no fos pel seu peculiar nom de pila hagués passat desapercebut, però amb un import de més de 26 milions d’euros, ha superat Dani Pedrosa i fins i tot Mario Conde.
 

Deixant de banda consideracions com les garanties constitucionals relatives als drets fonamentals a l’honor i a la intimitat, així com a la protecció de dades, la publicació dels llistats em porta a fer algunes reflexions.
 

En primer lloc, em pregunto perquè es col·loca realment el llistó tan alt; és a dir, un milió són molts diners; el que permetrà que deutors amb quantitats impagades importants escapin a la difusió pública. Hauria estat més lògic posar el llistó en 120.000 euros, que és l’import amb què l’Article 305 del Codi Penal delimita el delicte fiscal. En segon lloc, el sindicat dels Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha) ha assegurat que la llista de morosos informarà dels deutes impagats de mitjanes empreses, però no inclou els majors defraudadors, els quals es van acollir a l’amnistia fiscal de 2012, ni als de la Llista Lagarde.
 

En tercer lloc, comparteixo totalment l’opinió de Gestha, que pensa que a la llista també haurien de constar els noms dels grans defraudadors als quals l’Agència Tributària ha descobert importants deutes i ha sancionat tot i haver pagat o ajornat multes milionàries al termini reglamentari.
 

En quart lloc, també estic d’acord amb l’opinió de Gestha que va afirmar que la publicació de la llista amb els delictes fiscals inclou a les persones i empreses condemnades per sentència ferma, però no es coneixeran els deutes milionaris descoberts a les grans empreses del país que generalment no s’envien a la Fiscalia per entendre l’AEAT que les grans corporacions no tenen ànim defraudatori.
 

En cinquè lloc, la llista només serà accessible durant tres mesos des de la seva publicació i s’impedirà la indexació del contingut de la llista a través de motors de cerca a Internet; o sigui no es podrà fer la cerca a Google de la llista de morosos; en conseqüència, per poder veure les dades caldrà acudir directament a l’adreça d’Internet on es publiquin, tenint en compte que els llistats deixaran de ser accessibles als tres mesos de la data de publicació; per tant cal descarregar-la el més aviat possible. Aquesta circumstància fa que la utilitat de la llista per exercir pressió sobre els contribuents morosos i deixar-los al descobert sigui més aviat escassa. El més lògic hagués estat indexar a Google, i a la resta de cercadors, els noms dels defraudadors per tal d’afectar la reputació dels morosos i motivar-los a què paguin el seu deute. 
 

Així mateix, la indexació en els cercadors hagués permès una consulta senzilla de les dades dels deutors amb la Hisenda espanyola per aconseguir l’objectiu de la prevenció de la morositat; ja que si una empresa o persona no paga els seus impostos, encara menys pagarà als seus proveïdors. Per a això, hagués resultat molt útil que les dades del deutor poguessin aparèixer a internet.
 

I en sisè lloc, ja que el professor Montoro també és ministre d’Administracions Públiques, la llista hauria d’incloure a les administracions que incompleixen amb l’obligació de pagar dins el termini legal de 30 dies, tant les comunitats autònomes com els ajuntaments, ja que són els majors morosos que hi ha. Com a mostra un botó: segons dades publicades, l’ajuntament de Jaén (pàtria del Ministre) paga a 183 dies.