Haurem d’acabar donant la raó a Groucho Marx perquè puguem comprendre que hem sortit del no res per assolir les cotes més altes de la misèria. Per comprovar-ho, només cal creuar-te, pels carrers d’una ciutat francesa, seguidors de la selecció espanyola coneguda també com La Roja. Els hongaresos, els albanesos o els eslovacs no deuen ser massa diferents però almenys no entens el que diuen. Als espanyols, sí que se’ls entén perquè no parlen, udolen. Es queixen de tot i per tot. Van en ramat perquè van sentir als documentals televisius de Félix Rodríguez de la Fuente que si un es queda sol pot ser víctima dels depredadors. I corren el risc de despertar-se en un llit cobert de dòlars, d’ampolles, d’agulles hipodèrmiques, lligats al capsal i sense saber ben bé què ha passat durant la nit: temps suficient com per haver perdut un ronyó. Van disfressats de Guàrdia Civil, de torero o de flamenca i criden que són espanyols; realment, no tenen gaire aspecte de marcians o de suecs.
De fet, estudis recents han demostrat que la barrera del so no l’ha trencat cap avió ni aquell austríac que es diu Felix Baumgartner, amb un salt estratosfèric, sinó un grup d’erasmus espanyols cantant, pels carrers d’Edimburg, Un beso y una flor de Nino Bravo. Quan t’has creuat amb uns quants grups de seguidors, el teu cap és com una caixa de ressonància colpejada amb greus de Yann Tiersen i amb un violí minimalista que acaricia com si fos una lobotomia. Semblen com el conillet del Duracell. No paren mai. Si en una terrassa veus el que sembla un cos d’un espanyol exposat en una taula d’autòpsia, es converteix després d’una cervesa (o dues) en una mena de ludòpata febril en una taula de pòquer, amb la sort de cara, i un bon cigar havà a la boca. Beu una cervesa perquè després d’una setmana voltant per França, encara no se n’ha sortit de demanar l’equivalent al seu tallat del bar de La Latina, de la cafeteria de Tres Cantos o de la màquina de l’oficina.
 L’hemisferi dret del cervell d’un seguidor de la selecció espanyola, el capacita per construir frases com «es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde» però li posa moltes dificultats a l’hora de demanar un «noisette». Amb molta pràctica arribarà a demanar un cafè amb llet perquè li hauran explicat que ha de dir olé. I ell acompanyarà la petició amb un moviment de torero com si fos Juan Bautista, El Payo, en una corrida de la Feria de San Isidro a Madrid. Abans s’haurà queixat per l’esmorzar de l’hotel: una barreta de pa, mantega i confitura. Però s’ho menja perquè va inclòs en el preu, i el que sobra, ho embolica en un tovalló, i per berenar. Ell, com el cosí del Zumosol, a la seva población de Pozuelo de Alarcón, esmorza una truita de patates de 347 ous, xoriço, xistorra i una copeta de vi.

 No faltaran frases com «aquests gavatxos no saben viure» o «com a Espanya no hi ha res». Fins i tot de viatge cal fer pàtria. Per això se’n van tots a una suposada taverna espanyola que només hi té el nom. Perquè a dins, un cambrer format a la millor escola de Vito Corleone els clavarà 22 euros per un litre de sangria que és un Don Simón tunejat amb quatre fruites i un pernil salat a preu de tinta d’impressora que és, en realitat, un producte de la gamma El Pozo bienestar. El gaspatxo, presentat com a artesà, ha sortit d’un envàs d’Alvalle comprat al Monoprix, però, almenys, hi han pogut sucar pa. Si hi ha algú que ho fa en una pizza quatre estacions o en la sopa Buta-Jiru d’un restaurant japonès és un espanyol.
La conversa a taula girarà al voltant del temps, que a l’estranger sempre és pèssim, dels horaris, del fet que la dutxa i el wc estiguin separats, a l’habitació de l’hotel, i del seleccionador de futbol, que, segons els aficionats, no en té ni punyetera idea. Cada seguidor espanyol és un entrenador en potència. Altres temes col·laterals són que no hi hagi wifi gratuït, i del que han pogut arreplegat de l’hotel com el kit per cosir, el raspall de dents o el gorro de plàstic perquè no se’t mulli el cabell quan et dutxes.
 Ho agafen tot, menys un mapa de la ciutat. Tampoc no els cal perquè Cristòfor Colom va descobrir Amèrica d’una forma molt espanyola: perdent-se. Ja sigui a Tolosa, Niça, París o Burdeus, els seguidors hispànics no canvien els seus costums atàvics. Si a França es dina fins a les dues, l’espanyol començarà a buscar un restaurant a les tres de la tarda tot anunciat que després farà «una bona migdiada». I més tard, cap a l’estadi amb una bóta de vi penjada que li confiscaran a l’entrada entre els mecagundeus del seu portador, justament ara, quan als Estats Units està de moda la bóta de vi. Les modes, però, com les Eurocopes i els seus seguidors, són efímeres.
Periodista