Què és el ‘brexit’?
En aquests últim dies hem sentit parlar molt del brexit, una paraula o apocopi que no ens deia res però que de sobte ha despertat la nostra curiositat i interès.
Pensàvem que podria ser un nou invent o artefacte polític funcionarial ideat per les ments pensants i il·lustrades de la Unió, on de vegades ens sorprenen amb nous i imprevisibles innovacions.
Però no, en aquesta ocasió l’arenga ens arribava de més enllà dels mars, des de la rossa Albió. On es generava un moviment i un corrent contrari als nous postulats de l’Europa dels 28. Els fluxos migratoris patrocinats per les situacions i convulsions dels països del nord i del centre africans patrocinaven noves i en algunes ocasions perilloses interpretacions. L’anomenada primavera àrab que havia de democratitzar els països més avançats d’aquell continent, es va demostrar insuficient i impotent per a semblant operació que, si bé no era patrocinada si se la veia amb ulls complaents. Aquella revolta va tenir un sol país, Tunísia, que va acollir els postulats democràtics i progressistes mentre que la resta va acabar en una voràgine lluita intestinal de difícils solucions. A més a això, cal afegir el ressorgiment de corrents radicals de caràcter islamista
Mentrestant Europa continuava impertèrrita mirant el seu centre umbilical, aliè al que s’estava muntant a la seva perifèria.
Els corrents migratoris eren esgarrifosos, tot això ens sembla una vella pel·lícula aliena al nostre sistema de vida. No solament això, a més la voràgine d’immigrants i refugiats va despertar uns sentiments de rebuig. És cert que el nostre vell continent; o millor dit, alguns dels seus estats, no es troben en els seus millors anys d’esplendor. A partir d’aquí alguns països membres de la UE van preferir abraçar corrents més radicals i excloents. Els refugiats i la immigració en general es van convertir en éssers molestos.
Aviat ens oblidem de la nostra història. Què va ser dels espanyols en la retirada del 1939, en les menyspreables platges del sud-est francès?
Que va passar amb la diàspora jueva dels anys 40 del segle passat amb l’assassinat de tants milions d’éssers humans?
Quin record tenim dels alemanys de l’est que van intentar passar a l’Oest i van ser vilment assassinats?
I tocant-nos més de prop, on està l’esperit acollidor d’aquella Andorra del segle passat que recollia als pilots anglesos i a totes aquelles persones que fugien de la guerra i els portaven fins a Andorra per salvar-los la vida?
Feta aquesta introducció puc dir sense error a equivocar-me que el brexit és un acte d’un corrent britànic amb tints irreflexius. Reconec i accepto que els britànics, o una part d’ells, han pres una decisió democràtica a través de la voluntat popular i que des de la nostra talaia l’únic que ens toca és comentar, jutjar i analitzar, sent conscients que la voluntat del poble britànic és sobirana; el que no treu que la resta de la ciutadania mundial pugui opinar i jutjar la seva decisió.
Heus aquí una breu síntesi dels acords que al seu dia la Gran Bretanya va negociar i va acceptar amb la UE.
QUINES SÓN LES BASES DE L’ACORD REGNE UNIT-UE?
Bàsicament, l’acord dóna més sobirania a la Gran Bretanya, que l’eximeix d’una major unió política i permet que parlaments nacionals puguin bloquejar legislació comunitària, i l’autoritza a posar un fre a la lliure circulació de treballadors comunitaris privant-los d’ajudes socials. Fixa noves regles financeres en benefici de Londres perquè el Regne Unit, que no té l’euro com a moneda, no es vegi tan afectat per les normes i crisi de l’eurozona. Per als detractors de l’acord, aquest és un vestit a mida que soscava els principis bàsics de la UE. Cameron va basar la seva campanya en tractar de convèncer l’opinió pública de les bondats d’aquest acord, que permetria al Regne Unit romandre en una UE reformada.
Si acceptem com a bons el criteri anterior podrem estar d’acord que els punts discrepants són més de caràcter polític i econòmic que no de flux humà
QUI HA FET CAMPANYA PEL ‘SÍ’ I QUI PEL ‘NO’?
La campanya oficial per la permanència va ser de Britain Stronger in Europe (Gran Bretanya més forta a Europa) i l’ha encapçalat el primer ministre, David Cameron. Però el seu partit, el conservador, estava partit en dos. El seu rival intern i exalcalde de Londres, Boris Johnson, va encapçalar la campanya oficial pel no, Vote Leave. Cinc ministres del Govern estaven amb ell, igual que 128 diputats conservadors. El Partit Laborista va estar també a favor de la permanència, igual que els nacionalistes escocesos. «
Alea jacta est. La decisió està presa, ha estat la voluntat majoritària dels ciutadans britànics i només ens queda pensar i desitjar que la seva decisió sigui l’encertada i la millor, per a ells i la resta de la UE.
Periodista
Pensàvem que podria ser un nou invent o artefacte polític funcionarial ideat per les ments pensants i il·lustrades de la Unió, on de vegades ens sorprenen amb nous i imprevisibles innovacions.
Però no, en aquesta ocasió l’arenga ens arribava de més enllà dels mars, des de la rossa Albió. On es generava un moviment i un corrent contrari als nous postulats de l’Europa dels 28. Els fluxos migratoris patrocinats per les situacions i convulsions dels països del nord i del centre africans patrocinaven noves i en algunes ocasions perilloses interpretacions. L’anomenada primavera àrab que havia de democratitzar els països més avançats d’aquell continent, es va demostrar insuficient i impotent per a semblant operació que, si bé no era patrocinada si se la veia amb ulls complaents. Aquella revolta va tenir un sol país, Tunísia, que va acollir els postulats democràtics i progressistes mentre que la resta va acabar en una voràgine lluita intestinal de difícils solucions. A més a això, cal afegir el ressorgiment de corrents radicals de caràcter islamista
Mentrestant Europa continuava impertèrrita mirant el seu centre umbilical, aliè al que s’estava muntant a la seva perifèria.
Els corrents migratoris eren esgarrifosos, tot això ens sembla una vella pel·lícula aliena al nostre sistema de vida. No solament això, a més la voràgine d’immigrants i refugiats va despertar uns sentiments de rebuig. És cert que el nostre vell continent; o millor dit, alguns dels seus estats, no es troben en els seus millors anys d’esplendor. A partir d’aquí alguns països membres de la UE van preferir abraçar corrents més radicals i excloents. Els refugiats i la immigració en general es van convertir en éssers molestos.
Aviat ens oblidem de la nostra història. Què va ser dels espanyols en la retirada del 1939, en les menyspreables platges del sud-est francès?
Que va passar amb la diàspora jueva dels anys 40 del segle passat amb l’assassinat de tants milions d’éssers humans?
Quin record tenim dels alemanys de l’est que van intentar passar a l’Oest i van ser vilment assassinats?
I tocant-nos més de prop, on està l’esperit acollidor d’aquella Andorra del segle passat que recollia als pilots anglesos i a totes aquelles persones que fugien de la guerra i els portaven fins a Andorra per salvar-los la vida?
Feta aquesta introducció puc dir sense error a equivocar-me que el brexit és un acte d’un corrent britànic amb tints irreflexius. Reconec i accepto que els britànics, o una part d’ells, han pres una decisió democràtica a través de la voluntat popular i que des de la nostra talaia l’únic que ens toca és comentar, jutjar i analitzar, sent conscients que la voluntat del poble britànic és sobirana; el que no treu que la resta de la ciutadania mundial pugui opinar i jutjar la seva decisió.
Heus aquí una breu síntesi dels acords que al seu dia la Gran Bretanya va negociar i va acceptar amb la UE.
QUINES SÓN LES BASES DE L’ACORD REGNE UNIT-UE?
Bàsicament, l’acord dóna més sobirania a la Gran Bretanya, que l’eximeix d’una major unió política i permet que parlaments nacionals puguin bloquejar legislació comunitària, i l’autoritza a posar un fre a la lliure circulació de treballadors comunitaris privant-los d’ajudes socials. Fixa noves regles financeres en benefici de Londres perquè el Regne Unit, que no té l’euro com a moneda, no es vegi tan afectat per les normes i crisi de l’eurozona. Per als detractors de l’acord, aquest és un vestit a mida que soscava els principis bàsics de la UE. Cameron va basar la seva campanya en tractar de convèncer l’opinió pública de les bondats d’aquest acord, que permetria al Regne Unit romandre en una UE reformada.
Si acceptem com a bons el criteri anterior podrem estar d’acord que els punts discrepants són més de caràcter polític i econòmic que no de flux humà
QUI HA FET CAMPANYA PEL ‘SÍ’ I QUI PEL ‘NO’?
La campanya oficial per la permanència va ser de Britain Stronger in Europe (Gran Bretanya més forta a Europa) i l’ha encapçalat el primer ministre, David Cameron. Però el seu partit, el conservador, estava partit en dos. El seu rival intern i exalcalde de Londres, Boris Johnson, va encapçalar la campanya oficial pel no, Vote Leave. Cinc ministres del Govern estaven amb ell, igual que 128 diputats conservadors. El Partit Laborista va estar també a favor de la permanència, igual que els nacionalistes escocesos. «
Alea jacta est. La decisió està presa, ha estat la voluntat majoritària dels ciutadans britànics i només ens queda pensar i desitjar que la seva decisió sigui l’encertada i la millor, per a ells i la resta de la UE.
Periodista