Ara que ha arribat el bon temps m’han vingut records de la meva infància quan els nens encara no teníem ordinador, ni consoles i sortíem molt més a jugar al carrer. Recordo aquells jocs de la meva infantesa amb molta felicitat i m’agradaria compartir alguns d’ells amb vosaltres com un homenatge al passat que no s’hauria d’oblidar ni de perdre mai.
Un dels jocs més coneguts per tothom és la xarranca, que nosaltres dèiem el tranco. Aquest joc consisteix en dibuixar una sèrie de caselles numerades al terra per on han de saltar tots els jugadors per ordre després de tirar-hi una pedra que s’ha de recollir mentre se salta a peu coix. Per torns, es llança la pedra a la casella que toca. Es comença per l’1 i es va pujant fins arribar al 10. Aleshores es fa el recorregut de la següent manera: cal passar a peu coix per totes les caselles, successivament, saltant-se la casella que té la pedra. En arribar al 10 es gira i es torna fins al principi. Quan s’està a la casella anterior a la que té la pedra, cal ajupir-se i agafar-la i tornar amb ella al principi.
Recordo que també jugàvem a bales. Cadascun utilitzava les seves pròpies bales, que podien anar augmentant si guanyaves, o que podies perdre si et guanyaven totes les partides.
Per jugar, normalment, es feia un petit clot a terra. Iniciava el joc qui havia guanyat el joc anterior, sortint del guà i mirant de tocar qualsevol de les bales per fer xiva. Si no ho aconseguia, el següent havia d’intentar introduir la bala al guà per poder anar també a tocar les bales dels altres jugadors. Perquè un jugador pogués fer més d’una tirada seguida, havia d’aconseguir tocar un contrari o introduir la bala en el guà. Una vegada s’havia entrat al guà, cada jugador havia d’intentar fer xiva, tute i duedo a cada una de les bales. Quan s’havia fet tot això a una bala, el que ho havia fet havia d’entrar novament al guà. Si ho aconseguia eliminava l’altre i se li quedava la bala. La partida s’acabava quan només quedava un jugador.
Quan ens cansàvem canviàvem de joc i podíem jugar, per exemple, a saltar pilota. Ens posàvem tots en fila i el primer agafava una pilota i la tirava contra la paret. En tornar la pilota rebotava a terra i saltava per sobre d’ella passant la pilota per entre les seves cames sense tocar-la. Si la pilota li tocava qualsevol part del cos quedava eliminat. Una vegada que el primer saltava, el segon recollia la pilota i feia el mateix. Seguidament tots els altres. El joc continuava fins que s’anaven eliminant tots i només quedava un.
Un altre joc que em cridava molt l’atenció era Xurro va. En aquest joc es formen dos equips. Els jugadors del primer equip es col·loquen en fila, el primer (anomenat mare) recolzat d’esquena contra una paret o similar, els altres ajupits amb el seu cap entre les cames del següent jugador, formant una espècie de barrera allargada. Els jugadors de l’equip contrari salten un per un per sobre del final de la barrera intentant arribar el més endavant possible, i han de quedar asseguts al lloc en què cauen; poden ajudar-se impulsant-se amb les mans. Si no aconsegueixen ficar-se tots els jugadors sobre la barrera dels contraris, perden i passen a parar. Una vegada que tots han saltat, el primer que ho ha fet diu: «Xurro, mediamanga, mangotero, endevina el que tinc al manguero!», i passa a recolzar la seva mà sobre l’altra mà, al seu canell, al seu colze o la seva espatlla. Si l’equip contrari endevina on té la mà, s’inverteixen els papers dels equips. Lògicament el primer jugador de la barrera (la mare), que veu el que passa, no pot parlar. Si no ho endevinen o la barrera de jugadors s’esfondra abans d’hora, es mantenen els papers dels dos equips. I així successivament.
Altres jocs eren saltar a la corda, a la goma, jugar a les tabes, a la gallineta cega, etc.
Per això vull animar a tots els pares perquè incentivin als seus fills perquè surtin al carrer a gaudir de la calor, els jocs i els amics de veritat i limitin l’ús dels ordinadors i les xarxes socials. Segur que s’ho passen genial!