El quart concepte és el de moviment. Per la seva pobresa l’andorrà ha estat emigrant als llarg de molts anys. Ja sigui temporalment exercint oficis de pastors, traginers, dallaires, miners, negociants de bestiar, veremadors, contrabandistes o altres per complementar l’economia de la casa. Ja sigui definitivament marxant d’Andorra i instal·lant-se a les planes veïnes. El diccionari de Pere Labèrnia dóna una altra entrada equiparant a l’andorrà amb «vagabund», és a dir rodamón.
La tradició o el costum és el cinquè. Una comunitat de pocs recursos per a mantenir l’estabilitat i l’ordre en el temps necessita de la tradició i d’aquí la importància del costum en la idiosincràsia jurídica i administrativa del país.
La tradició és alhora una font de diferenciació progressiva de l’entorn, si evoluciona més ràpid i canvia, i per tant el manteniment dels costums genera identitat col·lectiva per la via de la diferenciació passiva.
El sisè concepte és la llibertat. El refranyer evoca la llibertat intrínseca de la muntanya. «No es poden posar portes a la muntanya».
Ningú altre com el frare Tomàs Junoy ho va escriure millor el 1838 en la seva Relació de la Vall d’Andorra.
«Aquí no hi ha barreres, ni adunaes, ni bureus. No se han de menester guies, cartes, ni passaports, tothom menja lo que pot, vesteix com vol, va i ve on li acomoda, com i quan li agrada sens haver de comunicar-ho a ningú ...»”.
L’Andorra de la terra d’acollida de persones de diverses procedències i de totes condicions al llarg de la història, n’ha esta el millor exemple, sobretot durant el segle XX.
El caràcter murri o la coneguda expressió de «fer l’andorrà» és el setè concepte incorporat en el lloc de la memòria que ha esdevingut Andorra. El diccionari citat de Labèrnia la recull i la defineix com «fer lo desentès quant no vol convenir en lo que es proposa y demora». Però gairebé cent anys abans Antoni Fiter i Rossell en el Manual Digest,  en la Màxima 28, la defineix millor: «Tolerar alguna cosa, y fer el desentès afi de evitar algun gran dany, o lograr algun profit... fer el ciego, mut y sort ... Fer enfin Andorrà (com se vol dir per tota Cataluña per expressar la taciturnitat y prudència) per lograr sa honesta conveniència, perquè de lo contrari, si nos queles coses fossen contra la honestedat, y bé publich, se seguiexen a vegades deplorables consequencias».
El vuitè és la neutralitat. Esperit que impregna la manera de ser pròpia dels andorrans des de sempre i que pren forma escrita en el Pariatges de 1278 i en el 1748, en el Manual Digest, fixa càtedra.
La sobirania és el novè. La voluntat històrica dels andorrans de ser clarament a nivell internacional nosaltres i per tant independents o estat de dret, ens ha portat, al 1993, a la Constitució escrita i ingressar a l’ONU com a 184è estat.
L’andorranitat va passar de cop a constituir la quinta essència de catalanitat en la imaginació col·lectiva i compartida de tots els catalans. La sobirania de fet ja la teníem els andorrans de molt abans. I d’aquí que Josep Pla, Salvador Espriu i Miquel Marti i Pol ens hagin públicament admirat, dedicant-nos alguns dels seus textos.
Aquests, o altres, conceptes de la nostra memòria compartida continuen posant de relleu avui la necessitat de que Andorra continuï forjant-se en l’imaginari col·lectiu dels andorrans i, sobretot, que aquest continuï sent compartit per tots els catalans, amb els que compartim llengua i cultura.
Us recomano el llibre Una memòria compartida. Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud, de varis autors, de l’Editorial Afers, recentment aparegut.