Us heu preguntat mai quants restaurants italians hi deu haver arreu del món? Probablement és impossible fixar-ne una xifra extacta, però el que sí que és tangible és que els italians han aconseguit popularitzar la pizza amb mozzarella, els espaguetis al pesto, els raviolis, el carpaccio amb parmesano i el tiramisú de mascarpone. Tots tenim el rebost ple de paquets de macarrons, per fer trempar les amanides utilitzem el deliciós vinagre balsàmic de Mòdena i recordem amb nostàlgia aquells entrepans de mortadel·la que ens feia la padrina.
I és que d’italianismes en tenim a gavadals, sobretot relacionats amb el món de la música: l ‘òpera, les soprano, el piano, el tempo, el ritme que va in crescendo i per aplaudir cridem sempre bravo. D’una persona que ens fa de guia, en diem cicerone; quan fem festa major ens agrada el confeti; i els fotògrafs que persegueixen els famosos per agafar-los in fraganti, s’anomenen paparazzi.
També utilitzem expressions com a sotto voce per dir una cosa xiuxiuejant, en veu baixa; i quan fem una cosa xino-xano, a poc a poc, també utilitzem un manlleu de l’italià, perquè ve de ciano-ciano la variant genovesa de piano-piano, és a dir, amb calma i parsimònia.
Altres vegades som més creatius, hem inventat bocato di cardinale per referir-nos a un menjar exquisit, llàstima que bocato no signifiqui res en italià. El mateix ens passa amb si non é vero é ben trovato, l’expressió té un deix ben italià i per nosaltres el significat és evident, però ells no ens entenen quan la diem!
Així doncs, tenim molts manlleus de l’italià i gran part els tenim tan arrelats que ni tan sols som conscients que un dia van ser un préstec. Agafem el lèxic d’una altra llengua quan hi ha noves realitats que cal designar i els manlleus enriqueixen la llengua i són molt útils quan no tenim cap altra alternativa, però quan tenim altres opcions en català són un caprici, perquè no són necessaris. I precisament això és el que ens ha passat amb el sorpasso.
Alguns mitjans utilitzen el terme sorpasso per referir-se als avançaments en les curses de Fórmula 1, perquè de fet aquest és el significat literal en italià. Per altra banda, s’ha estès l’ús en sentit figurat, sobretot aplicat en l’àmbit polític. En aquest sentit es va començar a utilitzar a Itàlia cap als anys 70, quan el PCI (Partit Comunista d’Itàlia) que avui ja no existeix, tenia possiblitats de ‘superar’ a les urnes Democràcia Cristiana. Actualment, però, no és habitual l’ús de sorpasso als mitjans italians amb el significat polític; a casa nostra, en canvi s’ha popularitzat i ens ha arribat a través de la premsa espanyola. Per tant, com dèiem, no ens cal incorporar aquest mot estranger al nostre diccionari, perquè tenim nombroses alternatives que expressen aquesta idea, per exemple, ‘avantatge’, ‘superació’, ‘remuntada’ o ‘recuperació’, entre molts altres.
I mentre nosaltres perdem precisió lèxica fent servir un préstec de l’italià, curiosament els italians han adoptat un mot català, ‘remuntada’. Sembla que l’arribada d’aquest terme a Itàlia és força recent, va reeixir el 2010 quan el Barça es jugava passar a la final de la Champions contra l’Inter de Milà i la premsa catalana apel·lava a la victòria omplint les portades amb titulars esperançadors on deia ‘remuntada’. A Itàlia, els mitjans se’n van fer ressò i van manllevar aquest mot del català perquè el Barça, tot i guanyar el partit, va perdre l’eliminatòria. D’aquesta manera, es va introduir el terme per mofar-se dels culés; però acte seguit es va estendre com una taca d’oli a tota la premsa italiana, així que ‘remuntada’ es va popularitzar i avui ho utilitzen per referir-se al que nosaltres en diem sorpasso. El món al revés? Jo crec que a uns i altres ens altrau l’exotisme de dir una paraula que no és en la nostra llengua, per què? Perquè ens sembla que això ens fa més ‘culturetes’, més poliglots, en fi, coses dels prejudicis lingüístics!