Walckwlnaer va llegir Ibn Battuta?
Quan Charles-Athanase Walckenaer (1771-1852) escrigué i publicà el seu llibre Recherches géographiques sur l’intérieur de l’Afrique septentrionale (1821) no sabia àrab. Dels seus estudis, hom no en dedueix una atracció malaltissa pels idiomes, llevat del seu propi, la literatura del qual la treballà a bastament: Jean de La Fontaine (1621-1695) i les seves faules; Madame de Sévigné (1626-1696) amb la seva riquíssima correspondència; André-François Miot, comte de Mélito (1762-1841), memorialista, historiador i traductor del grec; per no oblidar els contes de fades, i també altres personatges –ja no de l’Hexàgon– que li serien inspiradors a l’hora de redactar els seus llibres sobre viatges; per exemple, l’anglès Henry Thomas Colebrooke (1765-1837), qui esdevingué membre de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres l’any 1831, introductor de la saviesa índia –des del sànscrit– a Europa, i lloat per Walckenaer en una necrològica escrita amb tot el sentimentalisme de l’època. L’àrab, doncs, no el coneixia el nostre autor, i possiblement tampoc no se l’ensenyà després d’aquell 1821 de la publicació de les seves recerques geogràfiques sobre l’interior de l’Àfrica septentrional. Tanmateix, comptà amb un parell de bons col·laboradors que li facilitaren el camí dels textos àrabs.
Un d’ells fou el baró Silvestre de Sacy (1758-1838), un d’aquests personatges, a diferència de Walckenaer, amb facilitat per a l’aprenentatge i domini de les llengües, que començà amb l’hebreu quan tenia dotze anys, seguí amb altres varietats semítiques com ara el siríac, l’arameu i, és clar, l’àrab, tocà també el turc i el persa, i no oblidà les llengües europees de cultura (italià, espanyol, anglès i alemany). Va publicar diversos llibres per a l’estudi de l’àrab (gramàtiques, crestomatia…) i traduí obres com la Relation arabe sur l’Égypte, del metge Abd al-Latif al-Baghdadí, tot un intel·lectual a cavall dels segles XII i XIII, que viatjà des del seu Bagdad natal per les actuals Palestina, Turquia i Egipte; cal no oblidar, de més a més, les seves versions de clàssics de la literatura persa, àrab i hebrea, moltes de les quals eren les primeres conegudes a Europa. Comptat i debatut, Silvestre de Sacy i Walckenaer tenien aspectes d’atracció comuna, i un d’ells eren els viatges al continent africà.
El segon lingüista que li serví d’ajuda a Charles-Athanase Walckenaer fou Gabriel de La Porte du Theil (1742-1815), que es distingí sobretot per la traducció al francès de nombroses obres de la literatura grega, com ara les d’Èsquil, Plutarc, Cal·límac… Suposem, no cal dir-ho, que el Monsieur de La Porte al qual al·ludeix Walckenaer com a traductor dels textos àrabs és aquest hel·lenista que s’encarregà també de traduir la versió grega de la pedra de Rosetta; no debades, fou el baró Silvestre de Sacy qui escrigué l’opuscle Notice abrégée sur la vie et les ouvrages de M. de la Porte du Theil, insérée dans le catalogue de sa bibliothèque, publicat el mateix any de la mort de l’hel·lenista. Ara bé, no s’hi fa cap esment de bibliografia sobre estudis àrabs de De La Porte, la qual cosa no deixa de ser sospitosa: potser coneixia aquesta llengua en profunditat, però no com per a haver-ne publicat cap títol propi. Sigui com sigui, Walckenaer fa referència explícita a la col·laboració de Monsieur de La Porte com a traductor i facilitador de diversos relats de viatgers pel nord d’Àfrica.
El cas és que Charles-Athanase Walckenaer tindria molts coneixements de disciplines (gairebé) antitètiques, però les fonts àrabs les hagué de consultar a través de traduccions. Val a dir, tot responent la pregunta del títol: Walckenaer no llegí Ibn Battuta. La tasca, però, era exhaustiva, i resultà engrescadora: sistematitzar totes les relacions dels viatges realitzats «a l’interior de la part occidental de l’Àfrica septentrional» i sobretot d’aquells que pretenien arribar a Timbuctu. Diverses fites marquen l’índex de l’adés esmentada obra de Walckenaer: la invasió musulmana d’Àfrica; l’obra del granadí, convers al cristianisme, Lleó l’Africà (dit abans Al-Hàssan al-Wazzan, i batejat com a Johannis Leo de Medicis), que escrigué durant el segle XVI; i el començament de l’interès geogràfic pel continent per tal d’estendre la influència i el control europeu sobre àmplies zones no només del nord, sinó també de la costa. Però de Lleó l’Àfrica ens ocuparem en un altre moment…
Entre la invasió musulmana d’Egipte l’any 647 de la nostra era, i la redacció de la gran obra de l’intel·lectual cinccentista, Cosmografia d’Àfrica, el 1525, és on s’ha de situar el viatge d’Ibn Battuta (1304-ca. 1368), un dels grans aventurers de la seva època, de la cultura islàmica i gairebé de tota la història, atès el recorregut que va fer de l’Atlàntic a l’Índic. Walckenaer en fa aquesta petita referència biogràfica: «Ibn-Battuta, nadiu de Tànger, viatjà durant vint anys, i recorregué Egipte, Aràbia, Síria, l’Imperi grec, Tartària, Pèrsia, l’Índia, Ceilan, Java i la Xina. Tenia 53 anys quan retornà a l’Àfrica i emprengué un nou viatge cap a l’interior d’aquest continent. Visità Timbuctu i Melly, i molts altres regnes africans. Quan retornà definitivament a la seva pàtria, escriví el relat dels seus viatges, dels quals, malauradament, només en posseïm un extracte».
Quin trajecte seguí veritablement Ibn-Battuta? Quines ciutats diu que visità? Quina impressió li causaren les gents que va trobar-s’hi? Hi era Egipte –l’antic Egipte… – present? Preguntes que tenen, a mitges, resposta.
Un d’ells fou el baró Silvestre de Sacy (1758-1838), un d’aquests personatges, a diferència de Walckenaer, amb facilitat per a l’aprenentatge i domini de les llengües, que començà amb l’hebreu quan tenia dotze anys, seguí amb altres varietats semítiques com ara el siríac, l’arameu i, és clar, l’àrab, tocà també el turc i el persa, i no oblidà les llengües europees de cultura (italià, espanyol, anglès i alemany). Va publicar diversos llibres per a l’estudi de l’àrab (gramàtiques, crestomatia…) i traduí obres com la Relation arabe sur l’Égypte, del metge Abd al-Latif al-Baghdadí, tot un intel·lectual a cavall dels segles XII i XIII, que viatjà des del seu Bagdad natal per les actuals Palestina, Turquia i Egipte; cal no oblidar, de més a més, les seves versions de clàssics de la literatura persa, àrab i hebrea, moltes de les quals eren les primeres conegudes a Europa. Comptat i debatut, Silvestre de Sacy i Walckenaer tenien aspectes d’atracció comuna, i un d’ells eren els viatges al continent africà.
El segon lingüista que li serví d’ajuda a Charles-Athanase Walckenaer fou Gabriel de La Porte du Theil (1742-1815), que es distingí sobretot per la traducció al francès de nombroses obres de la literatura grega, com ara les d’Èsquil, Plutarc, Cal·límac… Suposem, no cal dir-ho, que el Monsieur de La Porte al qual al·ludeix Walckenaer com a traductor dels textos àrabs és aquest hel·lenista que s’encarregà també de traduir la versió grega de la pedra de Rosetta; no debades, fou el baró Silvestre de Sacy qui escrigué l’opuscle Notice abrégée sur la vie et les ouvrages de M. de la Porte du Theil, insérée dans le catalogue de sa bibliothèque, publicat el mateix any de la mort de l’hel·lenista. Ara bé, no s’hi fa cap esment de bibliografia sobre estudis àrabs de De La Porte, la qual cosa no deixa de ser sospitosa: potser coneixia aquesta llengua en profunditat, però no com per a haver-ne publicat cap títol propi. Sigui com sigui, Walckenaer fa referència explícita a la col·laboració de Monsieur de La Porte com a traductor i facilitador de diversos relats de viatgers pel nord d’Àfrica.
El cas és que Charles-Athanase Walckenaer tindria molts coneixements de disciplines (gairebé) antitètiques, però les fonts àrabs les hagué de consultar a través de traduccions. Val a dir, tot responent la pregunta del títol: Walckenaer no llegí Ibn Battuta. La tasca, però, era exhaustiva, i resultà engrescadora: sistematitzar totes les relacions dels viatges realitzats «a l’interior de la part occidental de l’Àfrica septentrional» i sobretot d’aquells que pretenien arribar a Timbuctu. Diverses fites marquen l’índex de l’adés esmentada obra de Walckenaer: la invasió musulmana d’Àfrica; l’obra del granadí, convers al cristianisme, Lleó l’Africà (dit abans Al-Hàssan al-Wazzan, i batejat com a Johannis Leo de Medicis), que escrigué durant el segle XVI; i el començament de l’interès geogràfic pel continent per tal d’estendre la influència i el control europeu sobre àmplies zones no només del nord, sinó també de la costa. Però de Lleó l’Àfrica ens ocuparem en un altre moment…
Entre la invasió musulmana d’Egipte l’any 647 de la nostra era, i la redacció de la gran obra de l’intel·lectual cinccentista, Cosmografia d’Àfrica, el 1525, és on s’ha de situar el viatge d’Ibn Battuta (1304-ca. 1368), un dels grans aventurers de la seva època, de la cultura islàmica i gairebé de tota la història, atès el recorregut que va fer de l’Atlàntic a l’Índic. Walckenaer en fa aquesta petita referència biogràfica: «Ibn-Battuta, nadiu de Tànger, viatjà durant vint anys, i recorregué Egipte, Aràbia, Síria, l’Imperi grec, Tartària, Pèrsia, l’Índia, Ceilan, Java i la Xina. Tenia 53 anys quan retornà a l’Àfrica i emprengué un nou viatge cap a l’interior d’aquest continent. Visità Timbuctu i Melly, i molts altres regnes africans. Quan retornà definitivament a la seva pàtria, escriví el relat dels seus viatges, dels quals, malauradament, només en posseïm un extracte».
Quin trajecte seguí veritablement Ibn-Battuta? Quines ciutats diu que visità? Quina impressió li causaren les gents que va trobar-s’hi? Hi era Egipte –l’antic Egipte… – present? Preguntes que tenen, a mitges, resposta.