Com ja ha escrit Albert Balcells (2016) «la memòria no és el mateix que la història, encara que es nodreixi també del passat. No s’ha de parlar de memòria històrica sinó de memòria col·lectiva. Si la història vol il·luminar el present, la memòria es vol projectar ver els futur .... la història cerca l’objectivitat i assumeix la complexitat i les contradiccions humanes. En canvi, la memòria és subjectiva, simplificadora i polaritzada ... D’aquí la confluència entre la memòria, matèria primera de la identitat col·lectiva, i la història, que és una ciència social».
Andorra ha estat i és un lloc de memòria per als andorrans, memòria col·lectiva que no ha cessat de projectar-se vers el futur i d’aquí l’andorranitat expressada a través de la voluntat d’ésser, agosarada i tossuda al llarg de la nostra història, fins avui, i que ens ha permès arribar col·lectivament on som.
Però aquesta memòria andorrana, per les dimensions petites del país, ha estat forjada des del nostre entorn més proper i culturalment afí, el català.
Aquesta memòria o imaginari dels andorrans, compartit i gestat conjuntament pel catalans del nord i del sud, ens ha fet prendre consciència de la nostra «realitat» i ajudat a construir el nostre imaginari col·lectiu. S’és en relació als altres. La seva definició de com som ens condiciona i limita però alhora ens afirma i estimula.
Andorra com a lloc de memòria compartida s’ha anat forjant al llarg del temps, és a dir la història.
Concretament dels darrers 2.150 anys.
Nou conceptes o idees i construccions, a partir de vivències i textos que recullen i expliciten imaginaris col·lectius, participen en la construcció de la memòria com a lloc d’Andorra.
La marginalitat i llunyania del territori és el primer.
Polibi en la seva història on descriu el 150 a.J.C el pas d’Anníbal pels Pirineus camí de Roma diu: «Passà el riu Ebre i sotmeté les tribus dels iIlergetes, bargusis, erenosis i andosins fins als Pirineus».
La situació dels «andosins fins als Pirineus» ens indica un límit i per tant un marge.
El valencià Jaume Roig, el 1462, en el seu llibre Spill o Llibre de les Dones, registrà els versos: «Ha prou caçat / lo món cercant / e trespassant / per Ceca i Meca / la Vila seca / e Vall d’Andorra». A Catalunya l’expressió a prendre forma de «Córrer la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra».
Es tracta d’una marginalitat equivalent a un lloc remot o a un cul de sac i llunyà.
El segon és de gent estranya, en coherència a la marginalitat. Com diu el refranyer popular, «La gent de muntanya fins al diable enganya», i «Gent de muntanya, gent estranya». Però els andorrans tenen una característica inicial i bàsica, que encara avui perdura, tot i la modernitat, que és la constitució de grup i de comunitarietat fonamentada en la comunitat dels béns de Quart i de Comú (el 94% del territori del país) i en la democràcia comunitària estructurada en consells, del Quart, del Comú i del Consell General.
La marginalitat crea necessitat i, aquesta, genera solidaritat.
La pobresa és el tercer concepte.
El Diccionari de la Llengua Catalana de Pere Labèrnia de 1839 té l’entrada «andorrà» com a «pobre».
Aquesta pobresa està en concordança amb un territori muntanyenc amb recursos limitats i que només permetia una vida dura, pastoral i agrícola, en l’imaginari de la gent de la plana.
La dita «Muntanyès que baixa al pla, ric es farà» ho corrobora. Aquesta condició de pobresa real ha estat, tradicionalment i conscientment exagerada pels mateixos andorrans, per tal de poder negociar en millors condicions amb l’exterior.
Arquitecte