El nostre Pirineu més directe, el que coneixem amb el nom de l’Alt Pirineu i Aran, que va de l’Aran a la Cerdanya i té com a centre i referència el Principat d’Andorra, ostenta malgrat la seva debilitat demogràfica i econòmica, una sorprenent vitalitat cultural. Aquesta petita regió catalana, amb gairebé el 20% del territori i només l’1% de la població, té una vitalitat cultural i un nombre d’escriptors i agitadors culturals en una proporció molt superior a la seva demografia. Com s’explica aquest fenomen? Gosaria afirmar que és una necessitat de supervivència de la personalitat muntanyenca, d’un territori, una necessitat de transformar la seva debilitat en un clam cultural reivindicatiu. Això pot explicar coses com l’existència del grup APIA –un conjunt nombrós de persones conegudes a l’Alt Pirineu per les seves activitats socials, polítiques i culturals– o, en el cas que avui ens ocupa, el Picurt.  
El Picurt s’identifica molt en la persona de la Montserrat Guiu March, dit això sense menystenir la rellevança del bon equip de col·laboradors que té, ineludiblement, al dia d’avui. La Montserrat ve d’una família urgellenca molt relacionada amb l’hostaleria i en certa manera, amb el món de l’espectacle. El que ha representat el Saló Guiu en la  comarca de l’Alt Urgell s’inscriu en la categoria d’una institució de primera línia. Innombrables parelles hi han fet la seva coneixença, moltíssimes persones hi han gaudit durant dècades de la música de ball, i del ball, que és una de les activitats més civilitzades que practica la humanitat. Al seu moment el Saló Guiu es va completar amb un excel·lent local de cinema, i així molts afortunats ciutadans i ciutadanes podien passar en solució de continuïtat de la fantasia del cinema a la realitat fantàstica d’abraçar una parella de dansa.
El Picurt va començar ara fa deu anys com una activitat molt especial: projectar films de temàtica de muntanya al poble d’Artedó. La tenacitat de la Montse i la seva perspicàcia en saber-se envoltar d’un bon equip de col·laboradors, han fet que el Picurt evolucionés de manera positiva i constant i que també es vinculés a la Seu a través d’un ample ventall d’activitats culturals, arrelades totes al món del cinema de temàtiques de muntanya. I avui, any 2016, llegeixo que, amb molt bon criteri, s’incorpora també Andorra dins del marc d’actuació del Picurt. Felicitats, doncs, a l’organitzadora i al seu equip per haver arribat fins aquí. Suposo que ara comença un tram molt difícil, que és mantenir el nivell aconseguit durant els anys a venir, perquè el nostre Pirineu, l’Alt Pirineu, necessita mantenir el Picurt com, fent un paral·lelisme, necessita mantenir la manifestació acordionística d’Arsèguel, el Retaule de Sant Ermengol, el Festival de Llívia, les falles pallareses, ribagorçanes i araneses... la Trobada d’escriptors pirinencs... i tants altres fets culturals d’aquest món paradoxal i altpirinenc.
I per acabar voldria fer una reflexió sobre l’ús de la nostra imatge de marca pirinenca. A Andorra, amb una facilitat que ve de la seva situació geoestratègica, diuen «Andorra, el país dels Pirineus». Els hi surt ben rodó. Incorporen amb contundència a la gran marca Pirineus, l’excel·lència de la submarca Andorra, i aprofitant-ne una beneficien l’altra, la seva, l’andorrana. Nosaltres hem de saber, en la meva opinió, fer una cosa semblant. Perquè no incorporar, doncs, en els enunciats de les activitats culturals que es fan la submarca Alt Pirineu dins de la marca  Pirineus? Si no ho fem ens podem trobar que un consumidor cultural  no distingeixi clarament el que es faci al Valle del Baztán o a Benasque del que es fa aquí, i fins i tot, dins de casa nostra, el que es faci a la Garrotxa del que es faci a la Seu. En tot cas, amb l’objectiu de millorar la nostra promoció territorial, plantegem una feina engrescadora per als professionals del màrqueting.
Economista