L’obra del savi francès Charles Athanase Walckenaer (1771-1852) ens porta a un temps impossible de reviure. L’atomització de les disciplines és tan histèrica avui que resulta aliè a les nostres coordenades pensar en un home que es dediqui a branques tan distintes com la geografia, la historia, l’etnografia, la literatura i l’entomologia (!), i tot amb uns resultats d’excel·lència. Walckenaer fou un d’ells: mentre acabava algun capítol de les seves novel·les, trobava el temps necessari per a posar nom a alguna espècie d’insectes, escriure la biografia d’Horaci, editar els textos de Jean de La Bruyère, o redactar alguna de les seves obres de geografia. I no eren epítoms: tenien abast enciclopèdic. Entre aquestes últimes, una ens interessa particularment: el text en quatre volums titulat Histoire des voyages et des découvertes faits en Afrique, depuis les siècles les plus reculés jusqu’à nos jours (1821), del qual publicà un suplement aqueix any mateix, centrat sobretot en el que esdevingué el Sudan francès i la regió de Timbuctu: Recherches géographiques sur l’intérieur de l’Afrique septentrionale (1821). Totes dues són un recull dels viatges realitzats a l’Àfrica des de l’Antiguitat fins als temps de Walckenaer, i hi descobrim històries de viatgers solitaris, de regnes i imperis, de viles comercials i caravanes al desert… En qualsevol cas, se’ns revela la imatge d’una Àfrica perduda, i prou més dinàmica a la nostra Edat Mitjana i centúries correlatives, que al segle XIX i fins i tot al XXI.

Ara bé, hi ha una diferència entre el francès i altres exploradors també vuitcentistes (el seu compatriota Félix Dubois, l’alemany Heinrich Barth, l’escocès David Livingstone, el gal·lès Henry Morton Stanley, o el basc Manuel Iradier): Walckenaer mai no recorregué els territoris dels quals parla. Va conèixer el món a partir de mapes i de relats, i d’aquells, en va dibuixar algun, seguint trajectes llegendaris i embriagant-se amb els noms de localitats insòlites i exòtiques que sabria que no visitaria, i ni tan sols veuria. El nostre savi aprengué que la història és un llibre de morts, i que els vius només en perpetuen, dels fets gloriosos, la decadència que heretaren. D’altra banda, la seva obra ens transmet una altra idea colpidora: el més suggeridor dels topònims mai no serà superat per una vivència dels llocs reals, on els éssers humans es comporten com a éssers humans, amb tots els vicis, i poques de virtuts. Per aquest motiu, resultarà profitós passejar per Esparta o per Numància, tot i que allò que hi sentirem serà efecte placebo, la suggestió que nosaltres mateixos ens haurem introduït abans, durant i –sobretot– després del viatge. Tan bon punt n’ets coneixedor, d’aquesta realitat, hom arriba a la situació de Charles Athanase Walckenaer i d’altres que, com ell, no sortiren dels ‘civilitzats’ marges d’Europa.

Potser fins i tot avançaríem l’existència d’una mena de síndrome, que també afecta alpinistes, submarinistes, navegants, espeleòlegs…, i cadascú amb els seus trets. El batejaríem com a síndrome de Walckenaer, i l’enunciaríem així: «malaltia psicosomàtica o trastorn que causa una pujada de la tensió arterial, taquicàrdia, pèrdua de la noció de temps, fantasies i àdhuc al·lucinacions, quan una persona perpetra viatges en l’espai i en el temps (escalades, immersions, periples…) sense sortir del seu escriptori». Jo m’hi veig reconegut, no cal que ho digui… I això no perquè no hagi fet la passa de plantar-me en un aeroport i conèixer altres coordenades terràqüies (ha transcorregut una part dels meus dies a Mèxic, Puerto Rico, Estats Units, Japó, Egipte…), sinó perquè l’experiència et diu que, en una edat ja madura, les possibilitats de fruir d’una estada en un lloc que has desitjat visitar són cada cop més reduïdes. En un viatge sempre som egoistes; només pensem com aprofitar-lo, què extreure de la gent que coneixem i dels paisatges que poblem, de quina forma seria possible crear lligams amb allò que ha fet sorgir en nosaltres un teixit inèdit de neurones. Això m’ha ocorregut de manera invariable: des de la castellana Sòria –passant per Bendern (Liechtenstein), Nova York, París, Tirana, San Juan…– a la meravellosa Tòquio, sempre he volgut no deslliurar-me per complet d’aquells espais. Tanmateix, per bé que amb més o menys intensitat, amb més o menys volença, he intentat mantenir el fil de teranyina que m’hi lligués per sempre, a la fi es trenca, i observes amb incredulitat tot el que subjectava, i t’adones que no era tant, o era distint a allò que tu creies.

Trobo que cal entendre els viatges –i ho deixí en negre sobre blanc fa més d’una dècada– com a portes que t’obrin experiències, mons, universos, i gràcies als quals la teva vida pot ser mudada. Però si cada setmana o mes que s’esmuny cap a l’embornal, t’adones que això ja és impossible, prefereixes no viatjar, i ni tan sols desitjar el viatge. Els teus dies no poden renovar-se, i, si ho fan, serà indefectiblement a pitjor. Obris un llibre; hi mires mapes; en crees de nous amb els camins que recorregueren uns altres abans que tu, abans que els teus pares, i àdhuc abans que els teus avantpassats nasqueren. Al capdavall, i com escriguí en un poema publicat l’any 1998, «el millor d’un viatge és no fer-lo pas», sí, quant de dolor futur ens estalvia…