Fotos d’estiu
Ha arribat el bon temps o això sembla. I amb ell les terribles fotos a les xarxes socials, que són l’anunci de la fi dels temps, de la civilització occidental i de la carrera de Georgie Dann. Com si escoltés la nena de Poltergeist «són aquí, han tornat!». Tenim les habituals imatges dels peus a la sorra de platja o a la piscina amb l’etiqueta #aquipatint que també serveix per la foto d’una copa de gintònic cobert per una amanida tropical. Per les fotos d’un primer pla de les cuixes bronzejades amb el mar de fons o una rajola del terra estil vintage utilitzarem l’etiqueta #aixoesvida que és extrapolable a la paella, a la costellada, a la sardinada o a un festival d’aquests que estan de moda amb hipsters inclosos. A la foto has de sortir disfressat de modern aixecant els braços cap al DJ o cap a l’escenari on actuen els Arcade Fire i mirant la posta de sol.
Amb l’estiu surt l’artista creatiu i imaginatiu que portes a dins, l’home fet a si mateix, decidit i enèrgic. El que s’imagina liderant les legions romanes en la seva batalla contra les últimes tribus de Vindobona, que està convençut que el poema If de Kipling parla d’ell, i que la banda sonora de la seva vida hauria de ser de Hans Zimmer. I vinga fotos, i vinga etiquetes com #relax #lovemyfeet o #lifeiscool. Amb un iot espectacular amarrat al darrere i l’individu, en primer pla, amb un pantaló esportiu, sandàlies i una samarreta de l’Atlètic de Madrid amb el lema Azerbaijan land of fire o amb aquella altra que et va regalar el teu cunyat i on hi posa ¡Murcia, qué hermosa eres!.
També trobem les fotos amb un missatge escrit a la sorra de la platja, normalment de Paulo Coelho, a l’aeroport a punt d’enlairar-te cap a Punta Cana, de l’habitació de l’hotel, de l’esmorzar, del dinar i de la del termòmetre marcant 47 graus a l’ombra encara que estigui més trucat que un casino de Bugsy Siegel a Las Vegas o que una loteria controlada per la màfia. Normalment el procés per fer la foto és més laboriós que l’escena del dòmino de V de Vendetta i les seves 22.000 fitxes. Es cuiden tots els detalls, fins i tot el de la il·luminació que no sigui de tanatori i un maquillatge que no sembli fet pel becari de l’hotel Krüeger del Tibidabo.
Cal mirar el cel no fos el cap que arribés, de sobre, una tempesta i et quedessis tan xop com si haguessis sortit d’un túnel de rentat de cotxes. També cal amagar la panxa perquè durant l’hivern has ingerit tantes calories que has estat a punt de ser arponejat per un balener japonès després de proclamar-te campió olímpic en l’especialitat de salt de dieta tot i que aguantar la respiració a la platja durant més de vint segons per mostrar un abdomen pla a la foto deu estar rigorosament prohibit per l’Organització Mundial de la Salut.
Durant el procés creatiu, l’artista genera més adrenalina que una sessió de Vitalic i cada foto que penja espera que tingui el mateix impacte que si un ramat de búfals voladors ataqués tot l’equip mèdic del Seattle Grace a Anatomía de Grey. És el protagonista i tal com Arquímedes a la banyera, Neil Armstrong a la Lluna, Newton i la poma i els Sex Pistols en el Free Trade Hall de Manchester, ell és conscient que és a punt d’entrar a la història, sumant «m’agrada», repiulades i rebent comentaris sense tenir en compte que la fotografia fa més de 150 anys que és un art.
Al llarg de l’any, ja en fem de fotografies i de selfies però a l’estiu arriben al seu màxim: la d’aquella sangria per la qual et van cobrar 20 euros en un xiringuito de la platja, aquell plat de gambes que et van vendre com a fresques i que et va servir el Capitán Pescanova o aquella barbacoa idíl·lica que cinc minuts després de la foto va ser atacada a discreció per un grup d’abelles enfurismades, amb el suport de mosquits tigres i altres esquadrilles d’insectes.
A partir d’ara amb el sol, els dies que s’allarguen i les vacances, constatarem que l’univers selfie continua avançant de manera imparable. Per què? James Franco ho va explicar fa un parell d’anys en una columna al The New York Times titulada: Els significats del selfie. Segons Franco «és el que tothom vol: atenció. L’atenció és poder». El selfie és una carta de presentació per dir al món: «Hola, aquest sóc jo». Mostra el nostre costat especial, com ens sentim, on som i què fem en una imatge on en som els protagonistes. Ho fotografiem tot. A vegades amb l’ajuda d’un pal. En tinc un. Amb l’arribada de la calor li he trobat, per fi, una utilitat. Estirat al llit puc apagar l’interruptor del ventilador.
Periodista
Amb l’estiu surt l’artista creatiu i imaginatiu que portes a dins, l’home fet a si mateix, decidit i enèrgic. El que s’imagina liderant les legions romanes en la seva batalla contra les últimes tribus de Vindobona, que està convençut que el poema If de Kipling parla d’ell, i que la banda sonora de la seva vida hauria de ser de Hans Zimmer. I vinga fotos, i vinga etiquetes com #relax #lovemyfeet o #lifeiscool. Amb un iot espectacular amarrat al darrere i l’individu, en primer pla, amb un pantaló esportiu, sandàlies i una samarreta de l’Atlètic de Madrid amb el lema Azerbaijan land of fire o amb aquella altra que et va regalar el teu cunyat i on hi posa ¡Murcia, qué hermosa eres!.
També trobem les fotos amb un missatge escrit a la sorra de la platja, normalment de Paulo Coelho, a l’aeroport a punt d’enlairar-te cap a Punta Cana, de l’habitació de l’hotel, de l’esmorzar, del dinar i de la del termòmetre marcant 47 graus a l’ombra encara que estigui més trucat que un casino de Bugsy Siegel a Las Vegas o que una loteria controlada per la màfia. Normalment el procés per fer la foto és més laboriós que l’escena del dòmino de V de Vendetta i les seves 22.000 fitxes. Es cuiden tots els detalls, fins i tot el de la il·luminació que no sigui de tanatori i un maquillatge que no sembli fet pel becari de l’hotel Krüeger del Tibidabo.
Cal mirar el cel no fos el cap que arribés, de sobre, una tempesta i et quedessis tan xop com si haguessis sortit d’un túnel de rentat de cotxes. També cal amagar la panxa perquè durant l’hivern has ingerit tantes calories que has estat a punt de ser arponejat per un balener japonès després de proclamar-te campió olímpic en l’especialitat de salt de dieta tot i que aguantar la respiració a la platja durant més de vint segons per mostrar un abdomen pla a la foto deu estar rigorosament prohibit per l’Organització Mundial de la Salut.
Durant el procés creatiu, l’artista genera més adrenalina que una sessió de Vitalic i cada foto que penja espera que tingui el mateix impacte que si un ramat de búfals voladors ataqués tot l’equip mèdic del Seattle Grace a Anatomía de Grey. És el protagonista i tal com Arquímedes a la banyera, Neil Armstrong a la Lluna, Newton i la poma i els Sex Pistols en el Free Trade Hall de Manchester, ell és conscient que és a punt d’entrar a la història, sumant «m’agrada», repiulades i rebent comentaris sense tenir en compte que la fotografia fa més de 150 anys que és un art.
Al llarg de l’any, ja en fem de fotografies i de selfies però a l’estiu arriben al seu màxim: la d’aquella sangria per la qual et van cobrar 20 euros en un xiringuito de la platja, aquell plat de gambes que et van vendre com a fresques i que et va servir el Capitán Pescanova o aquella barbacoa idíl·lica que cinc minuts després de la foto va ser atacada a discreció per un grup d’abelles enfurismades, amb el suport de mosquits tigres i altres esquadrilles d’insectes.
A partir d’ara amb el sol, els dies que s’allarguen i les vacances, constatarem que l’univers selfie continua avançant de manera imparable. Per què? James Franco ho va explicar fa un parell d’anys en una columna al The New York Times titulada: Els significats del selfie. Segons Franco «és el que tothom vol: atenció. L’atenció és poder». El selfie és una carta de presentació per dir al món: «Hola, aquest sóc jo». Mostra el nostre costat especial, com ens sentim, on som i què fem en una imatge on en som els protagonistes. Ho fotografiem tot. A vegades amb l’ajuda d’un pal. En tinc un. Amb l’arribada de la calor li he trobat, per fi, una utilitat. Estirat al llit puc apagar l’interruptor del ventilador.
Periodista